Història d’Isaac

discos

Escoltaves vinils en el vell Telefunken del pare, muntat sobre un moble de fusta noble, que desplegava una sonoritat destacable en aquells finals dels anys 60. Era una ràdio amb amplificador integrat i el plat a la part de sobre, amb una coberta negra de baquelita d’una brillantor inquietant. I sonava Story Of Isaac amb la cadència de Cohen i la mirada absent de la mare, que no es cansava d’escoltar-lo. Sempre vas suposar que ella sentia alguna cosa més que admiració per aquella veu profunda i sensual. La mare et va fer escoltar el Songs from a Room el mateix any 1969 en què va arribar a la vella botiga de discos de la plaça Bastió. El disc va començar a girar i de cop vas sentir una estranya emoció per a un infant de la teva edat. Cohen sonava amb una profunditat majestuosa en aquell equip. Els altaveus a cada costat, en grans caixes de fusta de noguer, sonaven imponents. Pel finestral del pati entrava una suau llum de finals de tardor i a la cuina algú estava preparant te i galetes de mantega. Era un capvespre de dissabte. El pare treballava, el seu dia d’escoltar música era el diumenge al matí.

Uns anys més tard un nadal us va arribar a casa un equip d’una sonoritat molt superior, tan sols era un Vieta Dos, negre i blanc, metàl·lic, però amb uns feixucs altaveus de tres vies i un plat Ocnoson muntat dins una caixa de fusta clara. Tu ja anaves a l’institut i per primer cop començares a escriure. Les felicitacions del professor de literatura davant una redacció sobre el teu avi, varen descobrir-te un món nou: tenies una especial sensibilitat per la narració i la poesia, i darrere aquell teló de lletres sonava la veu de Leonard i els llargs contes de la mare. Vares escriure sobre l’avi, perquè el pare sempre treballava i no sabies que contar d’ell. Ara, sí. Mires enrere i penses les poques i intenses històries que retens amb esment i calidesa juntament amb la música dels dies de festa.

Escoltes Leonard Cohen i la teva adolescència comença a circular a gran velocitat per les venes. Un calfred et deixondeix i un pessigolleig esclata a cada nota. Comproves que han passat molts anys i tornes a recordar la companya de pupitre i la mirada de reüll que et va perseguir incessant aquell primer dia de classe. També recordes la llum tamisada de tardor, i potser l’olor del forn i del te. I el pare, que et va veure un dia amb ella i va assentir amb el cap amb una dissimulació subtil i elegant. Els pupitres estaven a tocar, aparellats, i les vostres mans, també. L’olor de sàndal i palla i la pell suau d’ella et torbaven. Només eres un adolescent enamorat de la companya de pupitre i del seu tacte.

Tres mesos després, amb el fred de desembre, les mirades es van fer profundes i es convertiren en besades i en més cançons de Cohen. La seva predilecta era Story Of Isaac i la va dur a classe d’anglès, on el professor posava cintes de casset per incentivar l’exercici de la traducció i de la comprensió oral. Quan va començar a sonar la música ella et va agafar la mà per davall el pupitre, gairebé sense moure’s i te la va acompanyar lentament cap a l’entrecuix. Durant uns segons el fort batec del teu cor no et va deixar sentir ni entendre res de la cançó, només notaves uns cavalls desbocats que et colpejaven la jugular i les temples, mentre senties bullir el teu rostre. En acabada la cançó ella et va enretirar la mà i no es va moure durant uns instants. Quan va sonar la campana es va girar amb una mirada massa intensa pel teu enteniment. Els lavabos del gimnàs varen fer la resta. No guardes un especial bon record d’aquella experiència, però Cohen segueix sonant cada cop que passes per davant l’edifici del vell institut.

J.M. Vidal-Illanes © 2017

Profunditats, pedres i volcans

paricutin-volcano-postcards-1[9]

Volcà de Paricutin trobat en aquest fascinant recull de postals

Llegeixes i descobreixes la traducció al català d’una obra mestra rebutjada mitja dotzena de vegades per l’editor. Tanques el llibre i prens per les solapes la llibreta negra de pensaments, la que menys fulls escrits hi conté. Decideixes agafar la ploma especial, una daurada que algú et va regalar i que no tens en especial estima: no t’agrada el color de l’or però sí el de la cervesa. Escrius.

«A fora, a plena llum del dia, enmig del reflux de música esllanguida del ball que s’allargava, la Yvonne es va tornar a esperar, llançant nervioses mirades enrere en direcció a la porta principal de l’hotel, d’on els últims noctàmbuls sortien a glopades com vespes atordides d’un vesper, mentre el cònsol, solemne, formal, distingit, amb dignitat consular, ara quasi sense ni un tremolor, trobava les ulleres fosques i se les posava

Malcolm Lowry (Sota el volcà)

Viatges en limusina de camí al vaixell que et permetrà conèixer els primers dimonis. «Quan sigui gran vull ser un heroi», pensares mirant per la finestra de l’automòbil. «Vull ser com aquest esplèndid borratxo». L’heroïcitat implica trobar-te una pedra infernal al camí i contemplar un vaixell encallat sobre un banc de sorra, rovellat, mort i estirat com un cetaci desafortunat.

Ets un ésser que ho interpreta tot malament, que fa de la incapacitat d’entendre la virtut de l’autocompassió. Un dia vares trobar un volcà i et vas quedar a viure al seu recer. Però els volcans entren en erupció, esclaten i dibuixen un arc de foc que et crema la raó. No pots retenir res al teu costat, només la follia. El volcà es convertí en manicomi, i pensares en l’expulsió del paradís. Tocaves l’ukelele, però en realitat sonava un piano.

«Els va veure caminant un tros més, i els va perdre de vista…»

Malcolm Lowry (Sota el volcà)

Aixeques la ploma del paper i llegeixes: «Sóc un nàufrag que no llença ampolles amb missatges. Els meus missatges són el naufragi», i no saps com has arribat fins aquí, quin camí del laberint t’hi ha conduït a aquesta frase. Brindes amb whisky perseguit pels dimonis que habiten el sud del volcà, mentre el sol desapareix darrere una onada.

L’erupció la pot causar una cigarreta encesa; tu, borratxo, sense possibilitat de redempció. El foc, el fum, l’asfixia i una son dolça sense fi. Aquell home que caminava entre la neu, onze quilòmetres al dia, per anar a treballar per un trist manat de dòlars, es va convertir en un far a la deriva.

«Algú va llençar un gos mort darrere d’ell a la torrentera

Malcolm Lowry (Sota el volcà)

La limusina arriba al port. El vaixell és negre esquitxat de rovell. Al fons el volcà, i al peu del cràter dansen els dimonis. Volies transitar pel purgatori anant cap al paradís, i l’infern et segrestà per sempre més. Els espectres adopten forma d’oblit, de migranya, de got feixuc. El missatge també era negre, amb reguerons de rovell, com la placa de l’hospital psiquiàtric que no volies abandonar, un hivern a Nova York.

J. M. Vidal-Illanes © 2017

El sentit de fugir

Migrants walk along rail tracks as they arrive to a collection point in the village of Roszke, Hungary

Encara sents el batec dels obusos colpejant la línia incerta i no pots dormir. Fa mesos que vares deixar enrere la guerra i tremoles quan veus un llamp trencant el cel. Has après que fugir és humà, més enllà del desert, de la mar escumosa i dels camps gebrats. Recordes la darrera mirada de la teva mare, blanca i perduda, poc abans de sentir el so d’un projectil. Ara observes trist els estels que se sostenen ingràvids al cel glaçat d’una clara nit de frontera. Lluny la lluna blanca emmudeix, coberta de neu, morta de fred.

Et recordes amb el que encara era la teva família, caminant insignificant entre la remor sorda i sense color d’una terra dura, abrasada per l’oblit i pel saqueig sistemàtic que l’esquinçava i enfonsava, rodejada d’enemics: el pare mai no havia tornat a casa des del dia que aquells homes de negre se l’emportaren. Amb la mare, buscàveu refugi i trobàreu un mur darrere l’altre. Només tens catorze anys i saps el sentit profund d’una guerra que no era teva i que recorria un espai cremat on la vida havia desertat i no deixava lloc a l’esperança: només reservava un indret esvaït pels milers d’ombres que deambulaven com a espectres transparents amb l’esperança trossejada en petits bocins de llàgrimes eixutes. Síria, Turquia, Grècia, Bulgària… una terra de ningú.

No podies reconèixer el lloc on vivies: però et deien refugiat. Mai no hi havies estat i no et pertanyia perquè hi eres a la força. Havies caminat durant setmanes com una peça d’un trencaclosques desfet, seguint el clatell de la teva mare, que no et podia atendre perquè prou feia amb el farcell d’escasses pertinences a l’esquena i la teva germana petita al pit. La seguires sense piular ni mussitar, sense un plany ni gemecs, sense demanar res ni pensar en l’estrany d’aquella situació. Encara ara, les nits fredes, et demanes per quins motius vàreu abandonar el poble i encara t’hi capfiques en trobar una explicació al moment en què qui havia estat un amic a l’escola es convertí en ombra de mort, en perquè qui jugava amb tu al carrer passà a ser fill de l’enemic.

Caminant essent un infant et vas trobar amb l’edat adulta sense passar per l’adolescència. En un minut tot canvià: tu seguies el clatell de la mare quan el terra s’aixecà amb un tro assassí al seu davant; tres persones no tingueren gaire sort: el vell que caminava amb una rudimentària crossa de fusta, la mare i la teva petita germana. Durant uns minuts jagueres en terra, cobert de polseguera i sang, i t’aixecares mirant atònit sense entendre res. Passats uns minuts de desconcert la caravana continuà deixant enrere els infortunats. Tu no tardares a rebre una empenta i en comprendre que no tenies clatell a seguir; que senzillament havies de continuar o acompanyar la sort de ta mare.

Trepitjar Europa no va canviar massa el teu destí, ni tan sols tens un nom ni un rostre perquè formes part d’una multitud indefinida: refugiat. Fugir d’una guerra per arribar a un paradís irreal és una recompensa esquinçada. Ara has après a sobreviure en un lloc que no és teu. Bona part de la teva vida quedà enrere, a molts mesos de camí, amb els dubtes, els interrogants i la infantesa, però respires, camines i pertanys a la massa d’ombres que dansen cansades en una terra erma que hi viu de caritat. Quan arriben les furgonetes d’una ONG local sents que no estàs sol, però no entens per què no pots continuar el teu camí, presoner a la frontera, amb la neu fins als turmells. De moment, ignorat des del confort dels despatxos oficials, seguiràs al camp, com un adult de catorze anys que intenta trobar sentit a unes pàgines que sobtadament han quedat en blanc. Intentes dormir per somiar que tens la vida per omplir-les, però necessites una terra on aprenguis que ja no et cal fugir més.

J. M. Vidal-Illanes © 2017

#refugiats #volemacollir

refugiat_2

Dedicat a Mahmoud, el noi de mirada trista que aparegué efímerament en unes imatges de televisió

Vides robades (a propòsit dels assassinats masclistes)

domesticviolence_1

Imatge de la campanya «Teen Dating Violence» a la Web de Erie County

Sovint transitem per les notícies d’un diari com si travesséssim una platja amb botes de trekking: arribats al final, ens traiem la sorra amb cara fastiguejada i continuem el nostre camí com si res hagués passat, oblidant el significat de cadascun d’aquells grans minúsculs. Avui llegia la premsa digital i un enllaç m’ha conduït a un altre i d’aquest segon a un tercer fins a arribar al sistema estadístic que m’indicava que a 31 de desembre s’havien comptabilitzat quaranta-quatre assassinades per violència masclista, set més si es confirmen altres tantes investigacions de casos sospitosos. Faig un càlcul mental i em surt una mitjana aproximada d’una dona morta a la setmana a Espanya. El pes de la sorra és avui insuportable i em quedo mirant les botes.

Una mica més tard, entre el fred del dia gris i un cafè al meu bar habitual, s’ha obert una frase de Maria Lejárraga: «Gran parte de la impunidad masculina radica en la ignorancia femenina», una idea lògica en el context en què es va escriure, ara fa vuitanta anys. El pitjor de tot és que no sembla que hàgim evolucionat massa en aquest sentit. Avui potser ja no és la ignorància femenina el motiu sinó el demolidor pes de la cultura patriarcal i el dèficit educatiu global. Els diaris segueixen essent eines insuficients per sacsejar consciències per allò que he escrit al començament: tenim una gran capacitat per esborrar tot allò que ens molesta a la consciència, això en el supòsit de les persones que en tenen, els psicòpates esperen amagats en qualsevol recó del trajecte de les nostres vides i sovint són lladres d’ànimes. Potser hi ha més assassinats masclistes dels que fem entrar dins l’anomenada violència domèstica.

Caminant pel carrer faig un gest que em recorda que la premsa en paper acaba al contenidor blau cada cap de setmana. Però per sort, o no, la premsa digital és una gran hemeroteca que ens permet constatar que passem d’un any a altre llegint llistes de dones assassinades per un estrany i injustificable convenciment patriarcal de propietat. M’estalviaré aquella dita estúpida que es refereix a la propietat d’una vida: la vida de ningú no pertany a ningú, un assassinat és un robatori irreversible, el més abjecte i injustificat dels robatoris, prendre una vida és l’acte més salvatge que pot cometre un ésser humà. Fa uns dies llegia que un magistrat del Tribunal Suprem, Antonio Salas, afirmava que la violència masclista es podia atribuir a la «maldat de l’ésser humà» i a la major força de l’home; el jutge va oblidar parlar del pes social i econòmic més gran de l’home dins una societat patriarcal asimètrica i injusta. Curiosament el mateix senyor nega que el maltractament masclista sigui un problema d’educació. Crec que seria bo recordar al tal Salas la frase atribuïda a Winston Churchil que diu: «We are masters of the unsaid words, but slaves of those we let slip out», aquesta esclavitud, a més, palesa pertànyer al poder patriarcal i a l’exoneració de responsabilitats.

Abandono les paraules de l’home de lleis dins la paperera, perquè em semblen injustificables i potser és el lloc històric que li corresponen. No, a més de rebutjar que qualcú recondueixi el problema a un genèric de maldat humana, que resulta un recurs de descàrrega estúpid, crec que és necessari deixar clar que gairebé tot és un problema d’educació, especialment d’educació en valors amb el respecte per damunt de tots. La manca de respecte és un mal que creix fomentat per la dimissió dels pares en l’educació dels fills i pel descontrol en les xarxes socials i alguns continguts televisius i radiofònics, on l’insult és el camí més planer. L’educació dels nostres fills també rau en la manera en què parlem en públic i en privat amb el proïsme, amb el nostre cònjuge o amb els mateixos infants; també és educació l’escala de valors que donem al respecte vers les persones i els espais comuns; i és educació, en definitiva, treballar a casa un model igualitari i inclusiu: eradicar el masclisme també és cosa de l’educació i de normes de comportament, no només de Lleis destinades a esborrar la «maldat de l’ésser humà».

Les estadístiques ens mostren que a Espanya es comptabilitzen a l’any prop de mig milió de casos de violència masclista, tot i que només uns cent cinquanta mil arriben als jutjats, amb una mitjana de quatre-centes vint-i-sis denúncies diàries. El pitjor de tot és que el nostre sistema estadístic encara no és perfecte ni complet, ni que sigui pel fet que molts casos no són denunciats mai. Encara més, els observatoris internacionals denuncien que només unes desenes de països realitzen recomptes fiables de víctimes de violència masclista, una clara minoria al món. Per contra, entres a les versions digitals de la premsa i fas una cerca amb l’etiqueta violència masclista i apareixen notícies continuades, desenes diàries, un llarg llistat amb forma de sanguinària via fèrria sense destinació. Alguns estudis realitzats per aquests observatoris apunten a un dèficit cultural, a un domini del patriarcat i a la manca de mesures legislatives que ataquin de forma efectiva aquest problema. Com afirmava Hannah Arendt: «Power and violence are opposites; where the one rules absolutely, the other is absent», si el poder patriarcal és violent, se sumen dues forces invencibles, perquè les regles de convivència desapareixen completament.

Lamentablement els assassinats masclistes no són simple estadística: parlem de vides robades (irreversiblement).

J. M. Vidal-Illanes © 2017

Mireu també: http://elpais.com/elpais/2016/12/19/media/1482147953_506663.html

Llegint diaris de segona mà al banc d’una plaça freda

lexclos

L’exclòs i els diaris

Els diaris que llegeixes et serveixen després per combatre el fred de la nit. Has après a col·locar curosament el paper entre les teves robes, per davall l’abric, que és com millor t’allibera de la humitat de la condemna. També els diaris et serveixen per combatre l’evidència de la realitat que t’ha segrestat, llegeixes que el teu perfil és el d’una persona en risc d’exclusió i tot plegat et desconcerta perquè consideres que la notícia és producte d’una errada des del moment en què fa temps que et consideres al marge d’aquesta maquinària de compartiments estancs d’èxit i de fracàs. Llegeixes i aprens que algunes paraules són escrites amb la lleugeresa de l’anticipació. Mires les teves mans i sents soledat. En un moment donat, una força de parets humides t’ha foragitat d’un lloc on mai no hauries volgut entrar, però t’hi vas trobar travessant de la pobresa al no-res el dia que et feres un assidu a la cua del menjador comunitari.

Cada paraula és com una innecessària taca en el silenci i en el no-res.
Samuel Beckett

Llegeixes diaris que trobes a les papereres de la plaça i penses en com s’arriba al moment en què el mecanisme es deteriora i res torna a funcionar com abans, simplement se sent una espècie de descàrrega i el món deixa de girar i les jornades transcorren a estrebades. Un dia trobes una pàgina on et veus dibuixat i decideixes guardar-la dins la vella cartera amb les teves exigües pertinences, com a document d’identitat o com a epíleg. Durant anys has fet creure que tot anava bé, que et senties feliç, que cada dia naixia amb una mena de llum lluent, quasi encegadora, i mentre et creies les teves mentides perdies de vista el deliri que et desplaçava a gran velocitat per la vida. Malgrat tot, saps que no es pot ser culpable i víctima a l’hora.

M’interrompo per assenyalar que em sento extraordinàriament bé. Potser és el deliri.
Samuel Beckett

Els diaris no parlen dels motius pels quals la societat et girà l’esquena quan vares entrar en un estret túnel i mai no trobares la sortida; no en diuen res dels dies que pensaves veure un tentinejant llum al fons de la foscor, i tampoc no expliquen que allò no era res més que un equívoc, un miratge del teu optimisme gastat. L’evolució de l’espècie humana en el segle XXI ha culminat en un escenari de deserts i oasis, però és difícil entendre quin mecanisme acciona la possibilitat que neixis en un o en l’altre lloc: darrere la sortida només hi ha fred. Els diaris també et serveixen per amagar els brics de vi barat o per encendre el foc de la desesperació. Només amb la ment carregada de boira pots romandre pacíficament a l’espera d’un senyal, d’un àngel que t’abraçarà per portar-te a casa, a la casa que ja no tens. Quan cau l’oblit perdem de vista el crepuscle i els turons ens semblen massa llunyans. Arriben les primeres veus i descobreixes que un dia es fa més curt que els anteriors i que se’ns escapa la darrera oportunitat.

Hi va haver moments en què no només em vaig oblidar de mi, sinó també del que sóc.
Samuel Beckett

Llegeixes diaris de segona mà al banc d’una plaça freda, però ja no llegiràs demà en un diari el breu obituari d’un exclòs, perquè lamentablement hi parlarà de tu. Fora de l’oasi hi ha el desert i més enllà el fred glacial. Demà et vindré a buscar i carregaré amb la teva ànima immòbil i lleugera, deixant les despulles al terra del caixer on dormiràs, entre els clams del personal de neteja de l’entitat bancària que descobrirà que no alenes, que has tancat el rostre per sempre. Hi haurà corregudes, policies i comissions judicials, serveis forenses i aixecaments de cadàver, però el breu obituari només ocuparà unes poques ratlles dins una notícia a una columna i sense fotografia. Tanmateix ràpidament desapareixerà el teu rastre i és que els perdedors en aquesta societat de compartiments estancs són ràpidament oblidats pel temor al contagi que causen.

(Robat d’una notícia caducada, en un diari qualsevol, al terra d’una plaça freda)

J. M. Vidal-Illanes © 2016

No hi ha pau pels infants

pulitzer-ap-photo-manu-brabo_ediima20130416_0187_13

La guerra a Siria vista pel Pulitzer Manu Brabo. © AP / Manu BraboWeb de Manu Brabo

El valor d’una fotografia és directament proporcional a l’efecte que ens provoca vísceres endins. Aquesta imatge va presidir una primera plana a la premsa internacional i ara la miro i veig un cap que penja dolorós, colpejant a martellades l’esventrada porta de la consciència. Veiem moltes fotografies com aquesta, però la presència sol ser més forta quan la víctima té la mateixa edat que el nostre fill, perquè l’egoisme és així d’irracional. Miro les mans del pare i veig les meves mans. Miro les meves mans i veig les del pare de la imatge que tremolen buides de vida. El dolor dibuixa l’horror i ens estimba l’expressió de l’esclat: uns segons determinants que trenquen el moviment i deixen que la sang perfili els contorns. Les cames primes ja no s’obriran pas cap enlloc, els braços bruts mai no tornaran a prémer amb força a ningú estimat. Ens omplim la boca de drets humans i davant nostre s’obre un cercle de guanys obscens. La guerra com a negoci s’alimenta de la sang que esbossa la maledicció d’una terra tan antiga com el fracàs de tot intent de viure en pau.

Aquest infant sostingut pel desesperat home no va tenir temps d’acomiadar-se de ningú, ni de res, però involuntàriament s’ha vist arrossegat pel protagonisme d’una explícita fotografia d’agència. La portada del diari es converteix en una muda necrològica incessant que accentua un drama no buscat. Enrere hauran quedat els somriures còmplices de noi innocent que en un altre lloc del planeta correria darrere una pilota de futbol o perseguiria en bicicleta un somni daurat. Podríem imaginar les dues imatges i pensar que un esclat té el poder de trencar per sempre la infantesa robada. Torno a mirar i veig la sang que dibuixa el drama d’un maleït joc molt real on els infants no haurien de participar.

A molta distància dels fets damunt una taula descansa una tassa, un diari i un telèfon que interromp l’escena com una intromissió sorda. Potser en ensumar el flaire del cafè la sang penetri durament cos endins. De ben segur que l’alt executiu venedor d’armes ni ha vist la fotografia perquè en aquest moment juga a pàdel tranquil·lament. Jo sí que l’observo mentre al meu voltant tot segueix igual, impertorbable, insensible. La gran diferència és que jo escric això encara que els ulls no em deixen veure més enllà de la pantalla, humitejats per la llàgrima espontània i impotent que llisca ara sobre el rostre tancat del fillet.

#diadelsdretshumans / Dia dels drets humans (ONU)

J. M. Vidal-Illanes © 2016

Ignorància, pau i rom

1968001

© Eddie Adams / Vietnam War

Reflexionar sobre la pau em condueix al despertar i als primers minuts del dia. Sempre m’ha agradat llevar-me i baixar de pressa a buscar el diari a la bústia, tornar a pujar i obrir-lo damunt la taula de la cuina i prendre pa calent amb mantega i confitura de taronja. Mentre giro les pàgines vaig assaborint el cafè comprat al meu temple del centre de Ciutat. Em faig les mescles, busco contrast dolç i amarg, suavitat i força. El cafè no pot ser el mateix un dia fred i radiant que un altre gris i temperat. O a l’estiu, o a la tardor. El color i l’aroma dominants tenen el seu moment i no hi ha segones oportunitats. Sempre el faig amb la màquina i d’una mida entre expresso i ristretto. Aquest és un moment d’assossec.

Però llegir el diari té contraindicacions. Bec cafè i passo les pàgines. Primer les de cultura i llibres, després les de societat buscant històries sobre les quals escriure i, finalment, llegeixo les notícies generals, les internacionals, perquè les nacionals s’indigesten i amarguen en excés la confitura i el cafè. En aquest moment, en arribar a les notícies, m’aixeco a fer una segona ronda, però abans deix a la tassa un llit d’Amazona, més o menys d’un dit, i després tiro unes gotes de cafè sobrant, aprofitant el que havia quedat a la cassoleta de la màquina expresso. Només l’alcohol em permet curar les ferides que m’obre la ignomínia escrita en forma de destacat. És una cura preventiva, el rom em permet assaonar el cos i quan la notícia em perfora la pell, com un bisturí, bec i sento que es va cauteritzant i que el dolor és menor. Enrere queda l’amarg gust de la confitura de taronja, no importa la bellesa del dia que desperta: les notícies tenen el poder de minar la fe en la humanitat. I veig aquella fotografia de la mort anònima d’Alepo.

Un dia vaig llegir una frase de Louis Pasteur que hauria de publicar-se com a capçalera a tots els diaris, i és que la ingenuïtat també és patrimoni dels savis. Conscient que la ignorància domina el món, Pasteur va intentar contrarestar dient: «Estic absolutament convençut que la ciència i la pau triomfen sobre la ignorància i la guerra, que les nacions s’uniran a la llarga no per a destruir sinó per edificar, i que el futur pertany a aquells que han fet molt pel bé de la humanitat». Si posem aquesta reflexió devora la de Facundo Cabral, aquella que conta: «Mi abuelo era un hombre muy valiente, sólo le tenía miedo a los boludos. Un día le pregunté: ¿por qué?, y me dijo: porque son muchos, ¡no hay forma de cubrir semejante frente! Por temprano que te levantes, a donde vayas, ¡ya está lleno de boludos! Y son peligrosos, porque al ser mayoría eligen hasta el presidente», el resultat de la combinació és demolidor. I avui és Alepo però en altres moments la línia de sang ha passat per Bagdad, i també per Palestina, Israel, Ucraïna, Somàlia, Sudan o Nigèria, la llista no té final.

Quan surto al carrer, ja he pres tres o quatre rebentats d’Amazona. Els idiotes els veig dobles i em sembla fascinant pensar en la frase de Cabral: estan pertot arreu, són molts i molt perillosos. De fet surten a les televisions, s’escridassen, s’insulten, creen opinió. Altres compareixen davant comissions parlamentàries i se’n foten del poder popular i de la democràcia. Fins i tot hi ha jutges tremendament idiotes i presidents que arriben a medallistes olímpics en la matèria. I aquí torna la reflexió de Cabral: són majoria i voten. Sé que penseu que tot això és maniqueisme, i és cert: un puto maniqueisme de merda que ofusca les il·lusions. Repassem el passat: lamentablement la guerra gairebé sempre venç la pau, perquè el preu pagat al final fa que el sentit d’aquesta pau sigui trist. Així ha estat tota la història: Pasteur era un il·lús perquè la cultura ha perdut sempre davant la ignorància i la pau davant la guerra. El mal de la guerra no hi ha pau que el recompongui, que el repari. Penseu en Hiroshima, penseu en Einstein que es va haver d’excusar quan el demanaren sobre algun arma capaç de contrarestar el poder de la bomba atòmica: ell va suggerir que la millor de totes era la pau. Penseu en les fotografies dels que no tornen, dels llits buits, les cases mancades de joves. Penseu en els centenars de camps de refugiats, de camps de concentració, de trens de la mort, de fosses sepultades davall l’oblit forçós imposat pels vencedors. No hi ha pau fins que no hi ha reparació i no hi ha reparació perquè els morts no tornen a la vida.

Penso en una frase de Galeano que deia que «No hi ha guerra agressiva que no digui ser guerra defensiva. Hitler va envair Polònia per evitar que Polònia envaís Alemanya. Bush va envair Irak per evitar que Irak envaís el món», tot són excuses per confondre’ns. Allò de no saber qui està guanyant ni qui està perdent s’eleva amb força davant meu mentre guardo a la prestatgeria el llibre d’Edward Palmer Thomson «Opción cero». Al fons el diari roman damunt la taula, l’observo i em sembla més lluny que mai, mentre penso que ser pacifista i escriptor és motiu d’indigestió permanent. La confitura de taronja era avui més amarga que de costum i potser no he begut el rom necessari per curar les ferides de la premsa del matí. Sort que a la lletjor se la pot combatre amb música i sort que també hi ha una versió jazzística de Hallelujah.

J. M. Vidal-Illanes © 2016

Estic absolutament convençut de que la ciència i la pau triomfen sobre la ignorància i la guerra, que les nacions s’uniran a la llarga no per a destruir sinó per edificar, i que el futur pertany a aquells que han fet molt pel bé de la humanitat.

Louis Pasteur

No hi ha guerra agressiva que no digui ser guerra defensiva. Hitler va envair Polònia per evitar que Polònia envaís Alemanya. Bush va envair Irak per evitar que Irak envaís el món.

Eduardo Galeano

Quan en demanaren sobre algun arma capaç de contrarestar el poder de la bomba atòmica, jo vaig suggerir la millor de totes: la pau.

Albert Einstein

 

 

Crònica de Sheik Kondewa

sheik-kondeva

Sobre nens soldats al món: no són les seves guerres

El primer record de Sheik Kondewa era que no recordava res del seu pare —ni tampoc de la mare—. El segon record, per contra, encara era massa present per a ell: l’existència és una constant fugida al llarg d’un prim fil de seda entre la vida i la mort i pesa el que un AK 47 li pot pesar a un infant de deu anys. Un tercer record: les belles postes de sol des dels turons de la serralada dels Monts Tinga, assegut en un socó, pensament que el va acompanyar cada vespre des que va ser segrestat a Sefadu el 1995, llavors les sigles del FRU no significaven res per a ell, ara ho són tot i costa d’oblidar-les.

Sheik només era un infant més d’entre els milers d’innocents atrapats en una incomprensible guerra civil d’orígens estranys i revenges personals. Un infant obligat a caminar centenars de quilòmetres com a mercenari barat al servei d’algú i de quelcom que ell ignorava. Un infant que fins a complir els vuit anys només podia defensar-se amb una vella pistola Makarov i un matxet. Quan va ser capaç de brandir un Kalàixnikov ja hi sumava dotze morts al seu macabre compte personal. En conèixer a “Killer” i el seu sac amb la calavera de la primera víctima, que transportava com a amulet de la bona sort, Sheik no recordava una altra vida que la de nen soldat, que la d’un sanguinari irracional que no es reconeixia com a persona quan s’observava en un mirall, víctima d’una parestèsia lògica si capbussem en el seu perfil humà d’una gosadia sorgida en un inframón.

Ara, l’adolescent Sheik Kondewa intenta fugir de les estadístiques que l’inclouen entre el seixanta per cent d’analfabets homes de Sierra Leona —si hagués nascut dona, s’hi trobaria entre el setanta-nou per cent d’analfabetes—. Ara, un Sheik de rostre dur, inusualment adult per a un infant, intenta reprendre el camí de les postes de sol; cansat de guerra, anhelat de pau, busca trencar el jou que l’uneix a un passat vessat de vermell. Com l’home tranquil que substitueix la boxa per les verdes praderes d’Irlanda, Sheik vol reprendre el camí de l’adolescent pacífic que no li deixaren ser els adults, reingressant en una tensa normalitat, buscant un lloc al món on acabi la irrealitat. Però el jove Kondewa resulta massa dur per a una pel·lícula de John Ford i excessivament irreal per a un guió de Frank Nugent; el seu passat no donaria ni per una pel·lícula de denúncia: ningú no se la creuria.

Ahir em vaig assabentar que Sheik ha trobat una via per reconciliar-se amb l’avenir, de segellar les ferides sagnants de les víctimes que comparteixen amb ell un espai de futur. En veure’l per la televisió jugant futbol en un centre de rehabilitació de nens soldats, vaig creure que Sheik m’hi aclucava l’ull, va ser en l’instant quan, en marcar un gol amb les seves gastades espardenyes de tela, es fongué breument en una celebració on víctimes i botxins s’abraçaren per un instant, en un contacte d’una humanitat escarrufant. En acabar el partit, en aquell racó perdut d’una oblidada terra, el sol, aquella tarda, els va dedicar —a les víctimes-botxins i als botxins-víctimes— una prodigiosa posta amb més colors dels que mai no havien contemplat. Aquella nit Sheik Kondewa dormiria esgotat acceptant el paper d’adolescent pacífic, desitjant que el demà arribés amb el sentit de la vida que una mala tarda va perdre a Sefadu quan només tenia cinc anys.

J. M. Vidal-Illanes © 2008-2016

#DiaUniversalDelNiño

Nota: Aquest és un escrit molt antic, però he preservat l’essència del que vaig publicar el seu dia llevat d’alguna correcció puntual.

El Gran Francis

gatsby-redfordfarrow

Un dia escoltes música i sense saber molt bé perquè, una idea estranya aterra als teus peus, suaument, sense fer soroll. Alguna nota ha polsat un ressort al més recòndit del teu cervell i t’agites inquiet. Els compassos d’aquesta peça de Schönberg il·luminen la paret de la sala i projecten una imatge teva que encara no ho és. Tenir un calfred és sensual, fins i tot quan veus els anys transcorreguts que moren a la vorera de la carretera i només imagines un futur que s’escurça. Llavors mires la botella de whisky mig buida i penses la veneració que molts dels teus admirats autors tenien per l’autodestrucció.

Sovint trobes qui beu per oblidar, per pretendre no recordar. Francis Scott va escriure amb vint-i-quatre anys una extraordinària novel·la, This side of Paradise. Sí, busques el paradís, no importa a quin costat de la terra promesa, i només trobes oblit o excuses per no recordar. Els més afortunats han aconseguit perfilar els somnis i quedar-se amb el millor d’una vida plena. Altres miren en la distància els objectius abandonats sobre la sorra calenta d’un desert travessat amb molt d’esforç. Sovint no recordar és un bàlsam a l’hora d’agafar el son.

Mai no s’oblida, simplement, s’aprèn a fer creure  que no recordem.
F. Scott Fitzgerald

Un dia s’acaba la música i recordes pàgines de lectures oblidades. Les lletres ordenades meticulosament de F. Scott Fitzgerald són de les que no s’obliden fàcilment. Turons cendrosos, ulls que atemoreixen. Si, penses en el futur mentre escrius i recordes haver après que la nostra inspiració transita per pàgines llegides. Algú et llegirà també a tu, creixeràs i l’obstinació et permetrà avançar cap als teus ideals i altres faran igual. El camí recorregut, també pels deserts, serà una escola d’angles suaus, però també et permetrà recordar les puntades de peu que reberes indefens a terra en més d’una ocasió.

Quan la vida arriba i et comença a colpejar, de res serveix cobrir-se el cap intentant evitar que te’l destrossin unes botes reforçades de menyspreu. Per aquest motiu beus i oblides. Recordes haver llegit unes cartes escrites en els quaranta del segle vint, on J. D. Salinger expressava admiració per l’obra de Fitzgerald. Pretendre ser un altre diferent de qui ets no és gaire recomanable, especialment si arrossegues una llarga trajectòria d’oblit. Llegeixes els biògrafs de capçalera que diuen que l’alcoholisme de Fitzgerald havia començat a la universitat, a una edat on s’és massa jove per renunciar i no prou vell per oblidar. Veus com amb el pas dels anys aquest afany per cobrir-ho tot de boira es va fer molt notori i al llarg de la dècada de 1920 començava a ser de rècord. En assolir una manera desenfrenada de beure, Fitzgerald, Francis, va començar a tenir problemes seriosos de salut i cap a finals de la dècada de 1930, era un alcohòlic consumat.

Saps que El gran Gatsby va incitar a T. S. Eliot a escriure-li a Fitzgerald dient-lo: «Crec que és el primer pas que dóna la ficció nord-americana des de Henry James…». Això et desmoralitza. Escrius i no vols semblar-te a ningú, et dius Richard Iots, i has de conviure amb el fet de ser comparat sovint amb Fitzgerald. Iots és algú que va afirmar que El gran Gatsby era «la novel·la més rica que havia llegit (…) un miracle del talent (…) un triomf de tècnica». I així passen els anys i apareix Temperatura, la llegeixes en anglès i descobreixes una història curta on el protagonista és un alcohòlic autodestructiu de trenta-un anys anomenat Emmet Monsen, a qui Fitzgerald descriu en la seva història com «notablement fotogènic, prim, moreno i atractiu».

Perquè una intel·ligència sigui realment adulta, s’ha de tenir la capacitat de mantenir dues idees contradictòries al cap, simultàniament.
F. Scott Fitzgerald

Imagines que viure un malson entre luxe és difícil de suportar. L’alcoholisme de Fitzgerald i els seus problemes econòmics, sumats a la malaltia mental de Zelda, van convertir la seva vida en un infern. És una llàstima que l’autor no pogués conviure amb frases com les de Do Birnam, el protagonista de The lost weekend de Charles Jackson, que, referint-se a El gran Gatsby, diu: «No existeix (…) una novel·la perfecta. Però si n’hi ha, és aquesta». Tu, amb freqüència, també ho has pensat i sense l’ajuda del whisky.

També sovint has de morir perquè passin coses, especialment perquè la gent parli bé de tu. En un editorial del New York Times publicat després de la mort de Fitzgerald van escriure: «era millor del que creia, ja que en els fets i en el sentit literari va inventar una generació (…). Tal vegada els interpretava i fins i tot els guiava quan, arribats a la maduresa, veien una llibertat diferent i més noble amenaçada per la destrucció». Autodestruir-se només et condueix més de pressa al final i et priva assaborir la perspectiva del temps. Diuen que s’han venut ja milions d’exemplars d’El gran Gatsby, una lectura obligatòria en moltes escoles secundàries i universitats, fet que no va permetre Fitzgerald somiar amb els peus a terra i mirar-s’ho tot des d’un retir assolellat. Tu, per contra, fumes lentament devora la platja pensant en convertir-te un dia en el Gran Francis.

El seu somni li devia semblar tan a prop, que difícilment podia deixar d’aconseguir-lo.
F. Scott Fitzgerald

 J. M. Vidal-Illanes © 2016

Fer molta feina per no haver de treballar

gran_muralla

Així, amb una copa de whisky a les mans i sense moure un múscul de més, miro els colors de tardor a posta de sol. No fer res pot ser un exercici de dificultat extrema pel qual t’has de preparar durant molts anys. Recordo un company d’institut que volia viure sense treballar, em deia que això és el que havia fet sempre son pare i que, pel que semblava, també ho havia fet el seu avi. Dels ancestres més remots, no en tenia gaires notícies, entre ombres de memòria va saber que desaparegueren abandonant les respectives famílies, un a Filipines i l’altre a la França revolucionària: no tenim constància que tingués res a veure amb la invenció de la guillotina.

Viure així implica una ambició desmesurada, gairebé inexistent. Per viure sense fer res, com aspirava el meu amic, la natura ha de dotar la cadena cromosòmica familiar d’una antològica sèrie de característiques essencials: una barra descomunal, una simpatia natural desbordant i una capacitat infinita d’atreviment. El meu amic Ignasi volia seguir les petjades heretades per no trencar aquesta cadena i una de les tasques que més el tenia ocupat la major part del dia, era pensar com trobar la fórmula que el permetés complir el seu somni. Veure’l planificar ordenadament ardits infinits em semblava tant fascinant com inútil, però jo estava equivocat.

«Es necessita molt temps per ser un geni. Vostè s’ha d’asseure molt, sense fer res,
realment sense fer-ne res
».
Gertrude Stein

Realment el xaval treballava molt per empescar-se com no fer feina la resta de la seva vida. Va pensar a casar-se amb la filla d’un industrial del calçat, multimilionari per més senyes (en pessetes, és clar). I durant dies va ordir un elaborat pla que hauria de desplegar al llarg dels anys següents. Va arribar a sortir amb l’al·lota, però el matrimoni no va arribar mai perquè una noia francesa es va interposar al bell mig del pla perfecte. La noia, morena, una mica més gran que ell i d’ulls intimidatoris, era guia turística. Així, que el meu amic va acabar a la Xina, fent de guia a la Gran Muralla per a espanyols despistats. Curiosament va aconseguir el seu objectiu, guanyar una bona remuneració a canvi de no treballar mentre sucumbia a la mirada de Nicole. Per l’Ignasi, això de passejar turistes mentre recitava quatre vaguetats sobre l’enginy de pedra, no era una feina ni res que s’hi assemblés, més aviat semblava una forma de vagarejar a la recerca del no-res absolut, com si el temps s’hagués quedat impregnat en aquelles lloses de l’empedrat de la Muralla i arrossegar les sabates, dia sí i dia també per l’indret, fos un acte revolucionari.

Però com tota història que comença, també té un final. A la Muralla xinesa, la francesa i el no-treball, s’hi va interposar una canadenca deu anys més jove que la Nicole. L’Ignasi ja havia fet els trenta-cinc i ella era una graduada en història de l’art amb moltes habilitats. Evidentment, el meu amic va aconseguir un visat pel Canadà i s’hi va traslladar. Al començament va viure de la noia, que al seu torn vivia dels pares, que hi vivien d’una gegantina explotació de fusta. Passava el temps obtenint permisos d’estudi per a la Universitat de Montreal, una feina burocràtica titànica. Tres anys després va haver de marxar, entre altres motius perquè s’havia matriculat a literatura americana on va conèixer una noia costa-riquenya filla d’un industrial farmacèutic que li ho va posar tot molt fàcil.

«Les meves frases penetren pels porus
i queden sota la pell,

però la gent no s’adona».
Gertrude Stein

A Costa Rica va aprendre a viure aplicant tot el que havia après al llarg d’anys de grans esforços. Així que es va doctorar en fer encara menys que res. Va muntar una escola de surf de vela i es va dedicar a passar els dies bevent cervesa i menjant llagosta. La noia volia ser poeta i el pare la mantenia i la publicava llibres. Un dia, Tatiana, que així es deia ella, li va confessar que no entenia per què la seva poesia tenia tan poc èxit. Ignasi li va recordar una frase que havia llegit en l’època de Canadà. Ella escrivia molt bé i el seu llenguatge tocava a fons, però els lectors no ho entenien. Llavors es va adonar que ell també podria escriure, sense fer res, només esperar que les pàgines s’omplissin full rere full esdevenint llibres publicats i venuts. Un pla perfecte. I va començar a escriure i la seva escriptura el va conduir de tornada a Barcelona, amb la Tatiana. Passats dos anys, es va interposar una nova persona a la seva vida, però en aquest cas va ser un representant d’un laboratori alemany, conegut del pare de Tatiana. La noia va deixar d’escriure i es va traslladar a Munic, on va formar una preciosa família adinerada centreeuropea. Ignasi, sense remei, va haver d’ordir un nou pla per viure sense fer res, i es va fer editor. Va descobrir que escriure, tot i que no era una feina, implicava un cert ordre i disciplina, i ell, el que volia, era navegar en iots de clients, practicar la pesca d’altura i avaluar la qualitat gastronòmica de restaurants caríssims. Avui, l’home és un alt executiu d’una multinacional de l’edició i cada dia de la seva vida l’aplica metòdicament a seguir fent molta feina per no haver de treballar gens.

«S’ha de ser molt dropo per escriure un llibre».
Gertrude Stein

J. M. Vidal-Illanes © 2016