Retalls de diari

retalls de diaris

Un dia puges del bar després del vermut i agafes tots els diaris que tens per casa. Els apiles. Poses música, probablement el Concert per a piano i orquestra número 2 de Rakhmàninov, i t’asseus al sofà amb les cames encreuades. Com que oblides agafar les tisores, t’has d’aixecar i anar al teu estudi a agafar-ne unes, de les que tallen bé el paper fi. Aprofitant el viatge et serveixes whisky, tot sol, i somrius perquè encara queda mitja botella. Tornes al sofà i la penombra concentra l’escassa força del moment damunt una idea estranya: retallaràs les notícies de perdedors que hi trobis. La premsa és una gran font de retrats de fracassats des de l’instant que esquiva les bones notícies. Curiosament molts lectors de narrativa busquen tot el contrari i s’amaguen darrere una cantonada quan veuen passar un llibre que certifica la frustració d’una vida incompleta. Les notícies dels diaris desapareixen l’endemà o passades unes hores. Quan l’horabaixa prens un diari al bar, perjudicat per la transició de mà a mà, descobreixes que aquelles pàgines traspuen agonia i que al moment de tancar el local les llençaran al contenidor de paper o cobriran el terra acabat de fregar.

Hi haurà més dies de vermut, o de cafè, que és el que més prens al llarg del dia, un cafeïnòman reconegut, és clar. Anotes a l’agenda amb lletra petita que has de buscar a Internet si hi ha cap associació de Cafeïnòmans Anònims, i gires pàgina. La penombra és així, mai saps quan s’apareix la realitat, al cap i a la fi veiem el que veiem gràcies a la llum, el que roman a la foscor és invisible. Les històries de les persones que hi perden un dia i queden al marge, també acaben transitant en la penombra fins a endinsar-se en una invisibilitat total. Això no només és injust, sinó que maximitza la desesperança i la pèrdua de fe en els éssers humans. Els diaris amaguen una part de la realitat perquè només expliquen la meitat que interessa. Com va dir James Salter: «Hi va haver una època en què m’hauria agradat escriure un llibre de pàgines perfectes, però vaig arribar a la conclusió que era massa restrictiu». Mires per la finestra i fa fred perquè recollir lentament les despulles que ningú no vol és una tasca trista.

Has decidit reciclar una carpeta vella on guardar, ben classificades i amb notes recollides a post-it grocs, les històries perdudes de personatges anònims que s’enfonsen en la desesperació, l’oblit, els traumes. Els diaris són un gran magatzem efímer de biografies desapercebudes i el paper groguenc i cansat que les acull té un tacte romàntic i desesperant alhora. Potser també hauries de retallar idees i cròniques de revistes dominicals o deixar de pensar en tambors cada cop que sents que vols protestar per alguna injustícia. Un dia, passats els mesos, la carpeta s’haurà quedat petita i decidiràs comprar un arxivador de sobretaula verd fosc, que no trobes i al final és negre. Ho faràs després de prendre un rebentat de rom Amazona al bar de la cantonada. Les cantonades també amaguen històries, de vegades grises, d’altres transparents. Mai no saps el que espera darrere el perfil angulós d’un cap de cantó, però sovint té la forma d’una silueta enemiga.

Quan un matí de pluja persistent i cel uniforme veus que l’arxivador està gairebé ple, decideixes donar la passa final. Ordenes, classifiques i filtres els retalls. En tries vint i els vas col·locant successivament en posicions diferents formant un arbre de tronc torturat. Les peces es desplacen i al final entra una llum espectral per la finestra i saps que ho tens. Escrius un índex i penses un títol. Passats deu mesos descobreixes que has escrit un llibre de relats, de relats de persones oblidades, perdedores, al marge del fil de la vida i encerclades per una gàbia. El dia que ho enquadernes és gris i comences les correccions, la relectura, la revisió de la música i el ritme d’allò que has escrit. I penses que uns retalls de diaris no poden menysprear-se mai, ni poden caure en l’oblit. Has rescatat del fons de la sorra freda un bri de foscor i l’has exposat a la claror del dia: avui vint històries han deixat de ser anònimes i perdudes i han perdut la invisibilitat, tot i que segueixen encloses dins una gàbia de cantonades insospitades i girs no sempre desitjats. Ja no són només retalls de diaris, i tornes a posar música, probablement el Concert per a piano i orquestra número 2 de Rakhmàninov.

J. M. Vidal-Illanes © 2017 (Mentre escolto Marching Bands Of Manhattan de Death Cab For Cutie)

Necessitar un títol

borges-1000x641

Borges, per Sara Facio

Posar títol a una obra literària és com destapar aquella estilogràfica que fa temps que no utilitzes i quan més la necessites descobreixes que la tinta s’ha eixugat. Evidentment, decideixes reomplir-la, obres amb cura l’ampolleta de tinta i suques el plomí accionant la manxa del dipòsit repetidament. Llavors conclous l’operació i et poses a escriure tot just en el moment en què cau sobre el paper una sublim taca negra en forma de degotís que s’escampa sense control. Mai no se m’ha donat bé posar títol a les meves obres, potser no sóc dels que deixen córrer la ploma, però col·lecciono degotissos.

El gran mestre Borges opinava que escriure era com dirigir els somnis, ell no tenia cap problema amb els títols dels seus escrits. Probablement era uns dels escriptors que més afinava quan es tractava de posar nom a una creació literària. Llegeixes: «Historia universal de la infamia» i saps que estàs davant d’una gran obra. Ressegueixes els lloms de la biblioteca i t’has d’aturar forçosament davant un llibre que es diu «El hacedor», no tens alternativa, «El Aleph»… Que pots fer davant un relat que es diu «El jardín de senderos que se bifurcan»? Només ens queda rendir-nos al geni i vèncer la temptació de copiar-lo descaradament.

La literatura no es otra cosa que un sueño dirigido.
Jorge Luis Borges

Quan no sé quin títol posar a un dels meus escrits, m’aixeco i em poso les mans a les butxaques, és un simple gest instintiu. Aprofundeixo amb els dits, com si esperés trobar un bocí de paper amb unes paraules salvadores escrites per algun amic invisible. I camino lentament traient i posant les mans alternativament ara dins una butxaca dels pantalons, ara a l’altre. Quan això deixa de funcionar agafo una capsa de galetes salades i me’n cruspeixo un grapat. Sé que dins els meus relats existeix un parlant líric, però descobreixo amb desolació que és mut quan és el moment de revelar-me el títol. Quan busco bellesa en el nom d’una obra, acabo per trobar una frase que produeix nàusees, o pitjor, provoca ganes de fugir corrents i d’allunyar-se del llibre, posant la màxima distancia amb ell com si estès maleit. Llavors començo a riure de mi mateix i miro per la finestra: s’han acabat les crackers.

Si em trec les mans de les butxaques, és només per acabar amb el whisky que s’està aigualint. Només set o vuit copes més tard sóc capaç de començar a trobar la bellesa en les paraules amagades al títol que se m’acaba d’acudir. L’escric repetides vegades i poso música, sovint ballo al centre de la sala i en acabat decideixo anar a dormir, mirant amb un somriure furtiu el tros de paper que ha quedat devora el teclat de l’ordinador. L’endemà el títol que tanta alegria em va causar, em provoca un atordiment barrejat de ressaca i odi. Definitivament: no sé posar títols. I Borges torna a l’assalt.

La belleza es ese misterio hermoso que no descifran ni la psicología ni la retórica.
Jorge Luis Borges

Fa molts anys, vaig conèixer una noia que quan entrava a casa anava deixant un rastre d’objectes pel terra del passadís, era molt desordenada, però sabia posar nom a les coses i títol als relats. Jo anava darrere seu recollint tots i cadascun dels objectes: la jaqueta, una bufanda, la bossa, una segona bossa… i així fins a recollir-ho tot i deixar-ho damunt el llit de l’habitació de convidats. Quan s’asseia al sofà li’n preparava un còctel i feia un resum del relat que acabava d’escriure. En aquell punt la demanava un títol, sense pensar-m’ho, com un atracament amb una navalla en una cantonada fosca. Ella deia: «El darrer plec» o «Òrbites en sincronia». I jo em perdia.

Ara quan he de posar nom a un relat o una novel·la intent fer un concurs radiofònic, però em manca un programa on proposar-ho i per això a l’hora de sopar ho demano humilment a la família que comença a vomitar propostes, la majoria molt millors que les meves idees inicials. Amb tot, no acabo mai per decidir-me, i les obres queden durant mesos amb títols provisionals, o simples punts suspensius. Començo a posar nom i a canviar-lo, li passo el corrector blanc al damunt i torno a escriure un altre i un altre i així fins que la coberta queda marcada amb una espècie de furóncol gruixut. Tinc una novel·la acabada fa mesos però no puc enviar-la a l’editorial perquè no sé quin títol posar i això és com no haver escrit res, com si les dues-centes vint pàgines es trobessin en blanc.

Hay que tener cuidado al elegir a los enemigos
porque uno termina pareciéndose a ellos.
Jorge Luis Borges

També va ser Borges qui va dir que el perill de tenir enemics és acabar per semblar-nos-els. Això potser és el que em passa amb els títols, se m’apareixen com enemics als quals no em vull semblar perquè representen allò que no trobo a les butxaques, ni a les galetes salades i això em fa por. Escric, cada dia, molt, però no sé posar títols, en sóc incapaç. I ara m’aixecaré i caminaré buscant entre els plecs de les butxaques dels meus pantalons, infructuosament. Sembla que torna a fer fred.

J. M. Vidal-Illanes © 2017

© Fotografia de Borges

Història d’Isaac

discos

Escoltaves vinils en el vell Telefunken del pare, muntat sobre un moble de fusta noble, que desplegava una sonoritat destacable en aquells finals dels anys 60. Era una ràdio amb amplificador integrat i el plat a la part de sobre, amb una coberta negra de baquelita d’una brillantor inquietant. I sonava Story Of Isaac amb la cadència de Cohen i la mirada absent de la mare, que no es cansava d’escoltar-lo. Sempre vas suposar que ella sentia alguna cosa més que admiració per aquella veu profunda i sensual. La mare et va fer escoltar el Songs from a Room el mateix any 1969 en què va arribar a la vella botiga de discos de la plaça Bastió. El disc va començar a girar i de cop vas sentir una estranya emoció per a un infant de la teva edat. Cohen sonava amb una profunditat majestuosa en aquell equip. Els altaveus a cada costat, en grans caixes de fusta de noguer, sonaven imponents. Pel finestral del pati entrava una suau llum de finals de tardor i a la cuina algú estava preparant te i galetes de mantega. Era un capvespre de dissabte. El pare treballava, el seu dia d’escoltar música era el diumenge al matí.

Uns anys més tard un nadal us va arribar a casa un equip d’una sonoritat molt superior, tan sols era un Vieta Dos, negre i blanc, metàl·lic, però amb uns feixucs altaveus de tres vies i un plat Ocnoson muntat dins una caixa de fusta clara. Tu ja anaves a l’institut i per primer cop començares a escriure. Les felicitacions del professor de literatura davant una redacció sobre el teu avi, varen descobrir-te un món nou: tenies una especial sensibilitat per la narració i la poesia, i darrere aquell teló de lletres sonava la veu de Leonard i els llargs contes de la mare. Vares escriure sobre l’avi, perquè el pare sempre treballava i no sabies que contar d’ell. Ara, sí. Mires enrere i penses les poques i intenses històries que retens amb esment i calidesa juntament amb la música dels dies de festa.

Escoltes Leonard Cohen i la teva adolescència comença a circular a gran velocitat per les venes. Un calfred et deixondeix i un pessigolleig esclata a cada nota. Comproves que han passat molts anys i tornes a recordar la companya de pupitre i la mirada de reüll que et va perseguir incessant aquell primer dia de classe. També recordes la llum tamisada de tardor, i potser l’olor del forn i del te. I el pare, que et va veure un dia amb ella i va assentir amb el cap amb una dissimulació subtil i elegant. Els pupitres estaven a tocar, aparellats, i les vostres mans, també. L’olor de sàndal i palla i la pell suau d’ella et torbaven. Només eres un adolescent enamorat de la companya de pupitre i del seu tacte.

Tres mesos després, amb el fred de desembre, les mirades es van fer profundes i es convertiren en besades i en més cançons de Cohen. La seva predilecta era Story Of Isaac i la va dur a classe d’anglès, on el professor posava cintes de casset per incentivar l’exercici de la traducció i de la comprensió oral. Quan va començar a sonar la música ella et va agafar la mà per davall el pupitre, gairebé sense moure’s i te la va acompanyar lentament cap a l’entrecuix. Durant uns segons el fort batec del teu cor no et va deixar sentir ni entendre res de la cançó, només notaves uns cavalls desbocats que et colpejaven la jugular i les temples, mentre senties bullir el teu rostre. En acabada la cançó ella et va enretirar la mà i no es va moure durant uns instants. Quan va sonar la campana es va girar amb una mirada massa intensa pel teu enteniment. Els lavabos del gimnàs varen fer la resta. No guardes un especial bon record d’aquella experiència, però Cohen segueix sonant cada cop que passes per davant l’edifici del vell institut.

J.M. Vidal-Illanes © 2017

Profunditats, pedres i volcans

paricutin-volcano-postcards-1[9]

Volcà de Paricutin trobat en aquest fascinant recull de postals

Llegeixes i descobreixes la traducció al català d’una obra mestra rebutjada mitja dotzena de vegades per l’editor. Tanques el llibre i prens per les solapes la llibreta negra de pensaments, la que menys fulls escrits hi conté. Decideixes agafar la ploma especial, una daurada que algú et va regalar i que no tens en especial estima: no t’agrada el color de l’or però sí el de la cervesa. Escrius.

«A fora, a plena llum del dia, enmig del reflux de música esllanguida del ball que s’allargava, la Yvonne es va tornar a esperar, llançant nervioses mirades enrere en direcció a la porta principal de l’hotel, d’on els últims noctàmbuls sortien a glopades com vespes atordides d’un vesper, mentre el cònsol, solemne, formal, distingit, amb dignitat consular, ara quasi sense ni un tremolor, trobava les ulleres fosques i se les posava

Malcolm Lowry (Sota el volcà)

Viatges en limusina de camí al vaixell que et permetrà conèixer els primers dimonis. «Quan sigui gran vull ser un heroi», pensares mirant per la finestra de l’automòbil. «Vull ser com aquest esplèndid borratxo». L’heroïcitat implica trobar-te una pedra infernal al camí i contemplar un vaixell encallat sobre un banc de sorra, rovellat, mort i estirat com un cetaci desafortunat.

Ets un ésser que ho interpreta tot malament, que fa de la incapacitat d’entendre la virtut de l’autocompassió. Un dia vares trobar un volcà i et vas quedar a viure al seu recer. Però els volcans entren en erupció, esclaten i dibuixen un arc de foc que et crema la raó. No pots retenir res al teu costat, només la follia. El volcà es convertí en manicomi, i pensares en l’expulsió del paradís. Tocaves l’ukelele, però en realitat sonava un piano.

«Els va veure caminant un tros més, i els va perdre de vista…»

Malcolm Lowry (Sota el volcà)

Aixeques la ploma del paper i llegeixes: «Sóc un nàufrag que no llença ampolles amb missatges. Els meus missatges són el naufragi», i no saps com has arribat fins aquí, quin camí del laberint t’hi ha conduït a aquesta frase. Brindes amb whisky perseguit pels dimonis que habiten el sud del volcà, mentre el sol desapareix darrere una onada.

L’erupció la pot causar una cigarreta encesa; tu, borratxo, sense possibilitat de redempció. El foc, el fum, l’asfixia i una son dolça sense fi. Aquell home que caminava entre la neu, onze quilòmetres al dia, per anar a treballar per un trist manat de dòlars, es va convertir en un far a la deriva.

«Algú va llençar un gos mort darrere d’ell a la torrentera

Malcolm Lowry (Sota el volcà)

La limusina arriba al port. El vaixell és negre esquitxat de rovell. Al fons el volcà, i al peu del cràter dansen els dimonis. Volies transitar pel purgatori anant cap al paradís, i l’infern et segrestà per sempre més. Els espectres adopten forma d’oblit, de migranya, de got feixuc. El missatge també era negre, amb reguerons de rovell, com la placa de l’hospital psiquiàtric que no volies abandonar, un hivern a Nova York.

J. M. Vidal-Illanes © 2017

El sentit de fugir

Migrants walk along rail tracks as they arrive to a collection point in the village of Roszke, Hungary

Encara sents el batec dels obusos colpejant la línia incerta i no pots dormir. Fa mesos que vares deixar enrere la guerra i tremoles quan veus un llamp trencant el cel. Has après que fugir és humà, més enllà del desert, de la mar escumosa i dels camps gebrats. Recordes la darrera mirada de la teva mare, blanca i perduda, poc abans de sentir el so d’un projectil. Ara observes trist els estels que se sostenen ingràvids al cel glaçat d’una clara nit de frontera. Lluny la lluna blanca emmudeix, coberta de neu, morta de fred.

Et recordes amb el que encara era la teva família, caminant insignificant entre la remor sorda i sense color d’una terra dura, abrasada per l’oblit i pel saqueig sistemàtic que l’esquinçava i enfonsava, rodejada d’enemics: el pare mai no havia tornat a casa des del dia que aquells homes de negre se l’emportaren. Amb la mare, buscàveu refugi i trobàreu un mur darrere l’altre. Només tens catorze anys i saps el sentit profund d’una guerra que no era teva i que recorria un espai cremat on la vida havia desertat i no deixava lloc a l’esperança: només reservava un indret esvaït pels milers d’ombres que deambulaven com a espectres transparents amb l’esperança trossejada en petits bocins de llàgrimes eixutes. Síria, Turquia, Grècia, Bulgària… una terra de ningú.

No podies reconèixer el lloc on vivies: però et deien refugiat. Mai no hi havies estat i no et pertanyia perquè hi eres a la força. Havies caminat durant setmanes com una peça d’un trencaclosques desfet, seguint el clatell de la teva mare, que no et podia atendre perquè prou feia amb el farcell d’escasses pertinences a l’esquena i la teva germana petita al pit. La seguires sense piular ni mussitar, sense un plany ni gemecs, sense demanar res ni pensar en l’estrany d’aquella situació. Encara ara, les nits fredes, et demanes per quins motius vàreu abandonar el poble i encara t’hi capfiques en trobar una explicació al moment en què qui havia estat un amic a l’escola es convertí en ombra de mort, en perquè qui jugava amb tu al carrer passà a ser fill de l’enemic.

Caminant essent un infant et vas trobar amb l’edat adulta sense passar per l’adolescència. En un minut tot canvià: tu seguies el clatell de la mare quan el terra s’aixecà amb un tro assassí al seu davant; tres persones no tingueren gaire sort: el vell que caminava amb una rudimentària crossa de fusta, la mare i la teva petita germana. Durant uns minuts jagueres en terra, cobert de polseguera i sang, i t’aixecares mirant atònit sense entendre res. Passats uns minuts de desconcert la caravana continuà deixant enrere els infortunats. Tu no tardares a rebre una empenta i en comprendre que no tenies clatell a seguir; que senzillament havies de continuar o acompanyar la sort de ta mare.

Trepitjar Europa no va canviar massa el teu destí, ni tan sols tens un nom ni un rostre perquè formes part d’una multitud indefinida: refugiat. Fugir d’una guerra per arribar a un paradís irreal és una recompensa esquinçada. Ara has après a sobreviure en un lloc que no és teu. Bona part de la teva vida quedà enrere, a molts mesos de camí, amb els dubtes, els interrogants i la infantesa, però respires, camines i pertanys a la massa d’ombres que dansen cansades en una terra erma que hi viu de caritat. Quan arriben les furgonetes d’una ONG local sents que no estàs sol, però no entens per què no pots continuar el teu camí, presoner a la frontera, amb la neu fins als turmells. De moment, ignorat des del confort dels despatxos oficials, seguiràs al camp, com un adult de catorze anys que intenta trobar sentit a unes pàgines que sobtadament han quedat en blanc. Intentes dormir per somiar que tens la vida per omplir-les, però necessites una terra on aprenguis que ja no et cal fugir més.

J. M. Vidal-Illanes © 2017

#refugiats #volemacollir

refugiat_2

Dedicat a Mahmoud, el noi de mirada trista que aparegué efímerament en unes imatges de televisió