Ulls per llegir: una ressenya sobre «L’illa, el far, el vent»

«L’he llegit dues vegades. Una rere l’altra, i he de confessar que escric aquestes ratlles amb temor. Temor de no haver sabut copsar tot allò que aquest llibre de relats ens aporta.

Així que cal curar-se amb salut i des d’un bon principi demanar disculpes. No m’ho esperava. No m’esperava un llibre d’imatges i sentiments. Un llibre on les imatges desvetllen sentiments i els sentiments es tradueixen en poderoses imatges.

Havia llegit altres relats del maonès J. M. Vidal-Illanes, en especial la narració Fugida,dins el volum Lluna Negra que compartia amb Peer Yeromsson i Dora Muñoz (de que la que també en vaig parlar a aquestes pàgines arran de la publicació de la seva novel·la Massa mares per a un fill).

Pot ser, aleshores, vaig encetar L’illa, el far, el vent, tot esperant trobar-me una col·lecció d’històries de sèrie negra. Res més lluny.

Com diu l’escriptor Miquel Àngel Llauger sobre aquesta obra: “Una mirada reposada, feta de paraules càlides, cap a les dones i els homes que viuen als marges de la societat, dels afectes, de la raó”.

Precisament és això el que més em sobtà i que, en conseqüència, ha fet que em costés força escriure aquesta humil ressenya.

Els personatges de la vintena de relats que trobem al llibre viuen circumstàncies molt allunyades de la nostra- de la meva vida quotidiana i, malgrat tot, ens extreuen sentiments que sí són dins nostre.

Amagats, oblidats, negats o simplement desconeguts, aquests sentiments són part de la nostra vida, no ens són –no em són- aliens.

Els secrets de la infantesa, el dolor de l’abandó, la necessitat d’una paraula amable… tot això és part nostra. Els personatges de L’illa, el far, el vent, són persones que han perdut allò que estimaven, allò que els mantenia dins un món en equilibri… Persones que malgrat “viure als marges” o precisament per això despullen el seu dolor sense les màscares que ens posem dia a dia per sobreviure o, al manco, fer veure que sobrevivim.

Al mateix pròleg del llibre J. M. Vidal-Illanes ens diu: “Uns relats quotidians trobats en uns retalls de diaris vells, dins una capsa de cartró oblidada…”. Sens dubtes, a qualsevol diari podríem trobar alguns fets insòlits que han merescut ésser publicats a algun racó d’una pàgina perduda, però també sens dubtes d’aquestes breu notícies no seríem capaços d’extreure allò que l’autor ens aporta: una visió des de l’esperança, un esguard a allò que les pàgines de successos obvien: la humanitat que no depèn mai, mai, de cap mena de pretesa “normalitat”.

Arran d’una tertúlia sobre L’illa, el far, el vent, que s’organitzà a Vilafranca de Bonany, vaig poder llegir el següent comentari: “ El conjunt presenta el testimoni social d’històries quotidianes (o no tant) de la crisi o les crisis personals derivades de la fractura social, dels oblidats, de personatges peculiars, de maníacs, de marginats, de pares, de mares, d’infants, de records, de desesperança, d’esperança”.

Gairebé res hi puc afegir a aquesta descripció, només fer-vos saber que, des de que l’he llegit, consider aquest llibre com un dels meus “imprescindibles”. J. M. Vidal-Illanes ha aconseguit quelcom molt difícil: m’he sentit solitari amb els solitaris, ferit amb els ferits, he patit l’angoixa d’un pare i la por d’una filleta. Els personatges són vius. Al costat nostre però també dins nostre.»

Eduard Riudavets  © / Setmanari “El Iris”.

File 29-09-2017, 09 35 02

Quan fas tard

reloj

Tempus fugit

El dia que descobreixes que tens un contrincant acostuma a ser gris. Obres la finestra i la llum és plom. Sents la remor de la mar que arriba atenuada per la força del vent. Decideixes fer un cafè, asseure davant l’ordinador i contestar uns correus. Abans d’abandonar la taula del despatx, decideixes escriure alguna cosa al Facebook i adjuntes la fotografia de la tassa plena de crema marró clar. Et reafirmes: ets cafeter, que queda molt bé. Començar el dia abraçat a la flaire d’una cafetera t’espolsa el fred interior mentre s’encenen les llums de l’horitzó. Les del carrer fa uns minuts que s’han apagat, just quan passava una motocicleta americana. És en aquest moment que veus l’hora: fas tard.

Et disposes a davallar a l’aparcament, però l’ascensor està ocupat. Fa estona que no sents que es mogui. Esperes. Pitges el botó tres vegades més. Fas una passa enrere i una endavant. Pitges un pic més. Et grates el coll. Gires noranta graus i enfiles les escales, són 12 pisos. Arribes a l’aparcament de l’edifici, però el cotxe no hi és. Ara recordes que ahir no anava la porta automàtica i el vas deixar al carrer. Surts. Puges les escales, els dos trams, i arribes al carrer. Ara plovisqueja i t’aixeques el coll de la jaqueta. La grisor et cobreix lentament. Corres en direcció al cotxe. T’atures. Fas mitja volta. T’atures. Penses. Mires. On vas deixar ahir el cotxe? Era tard i fosc i estaves cansat. Penses. T’atures, fas mitja volta. Recordes.

Arribes al cotxe, té una multa. Els operaris de l’ORA no perdonen ni deu minuts. Penses que has de treure el passi de resident, però no tens temps. Temps. Mires el rellotge: fas tard. El dia que descobreixes que tens un contrincant és un dia llunyà que es repeteix cada matí. Puges al cotxe i arrenca a la primera. Somrius. Comença a fer-se de dia. Recorres mig quilòmetre amb semàfors que es posen en verd quan t’acostes. Somrius més i poses música. Entres a la via de cintura. T’endinses. Avances mig quilòmetre. Rebaixes la velocitat. Frenes lentament. Atures. Arribes puntual a l’embós. Mires el rellotge. Fas tard. Encens una cigarreta. Mires el cel. El dia que descobreixes que tens un contrincant tot sembla més gris, i lluites, des de fa anys. Voldries redreçar-ho tot, però no trobes el moment. Apagues la cigarreta. Penses. Quan fas tard, sempre et falta temps.

J. M. Vidal-Illanes © 2015

Quan el vent serveix per hissar àncores…

No és precisament un relat o una crònica sobre el vent. He sortit al balcó i només bufa un embat molt suau que de fet s’està esvaint per l’efecte d’una lluna inexistent, a les acaballes d’un quart minvant de maig. Els illencs hem hagut d’hissar àncores i veles amb massa freqüència per sobreviure, tants cops ens han desnonat els invasors. Ara ho tornen a provar, els hostes que de fora vingueren ens volen desallotjar de la nostra cultura, silenciar la nostra llengua.

No bufa prou vent, per això aquest cop no seré jo que pugi a l’atrotinada barca i emprengui la marxa. La barca romandrà en sec, en terra ferma, i em servirà de baluard on protegir-me, on defensar-me i mirar l’horitzó dia rere dia, on sortiré reforçat per les conviccions dels meus avantpassats i els bons consells de l’observació serena.

L’escàs vent, però, m’ha dut una cançó, un clam d’un irlandès errant que reclama un lloc (també per a nosaltres)… Ell parla d’àncores, parla de vent, parla de trobar un lloc. Parla de quan el vent serveix per hissar les veles i fer un tomb per recuperar les ànsies de tornar als orígens. Tanco la finestra i les palmeres de la plaça comencen a agitar-se amb suavitat; és de nit i no volen despertar la mainada. Demà serà un altre dia, un nou dia amb vent i la mudança feta.

Que us vagi de gust la cançó i la història.

Merz: “Moi et Mon Camion”