Quan fas tard

reloj

Tempus fugit

El dia que descobreixes que tens un contrincant acostuma a ser gris. Obres la finestra i la llum és plom. Sents la remor de la mar que arriba atenuada per la força del vent. Decideixes fer un cafè, asseure davant l’ordinador i contestar uns correus. Abans d’abandonar la taula del despatx, decideixes escriure alguna cosa al Facebook i adjuntes la fotografia de la tassa plena de crema marró clar. Et reafirmes: ets cafeter, que queda molt bé. Començar el dia abraçat a la flaire d’una cafetera t’espolsa el fred interior mentre s’encenen les llums de l’horitzó. Les del carrer fa uns minuts que s’han apagat, just quan passava una motocicleta americana. És en aquest moment que veus l’hora: fas tard.

Et disposes a davallar a l’aparcament, però l’ascensor està ocupat. Fa estona que no sents que es mogui. Esperes. Pitges el botó tres vegades més. Fas una passa enrere i una endavant. Pitges un pic més. Et grates el coll. Gires noranta graus i enfiles les escales, són 12 pisos. Arribes a l’aparcament de l’edifici, però el cotxe no hi és. Ara recordes que ahir no anava la porta automàtica i el vas deixar al carrer. Surts. Puges les escales, els dos trams, i arribes al carrer. Ara plovisqueja i t’aixeques el coll de la jaqueta. La grisor et cobreix lentament. Corres en direcció al cotxe. T’atures. Fas mitja volta. T’atures. Penses. Mires. On vas deixar ahir el cotxe? Era tard i fosc i estaves cansat. Penses. T’atures, fas mitja volta. Recordes.

Arribes al cotxe, té una multa. Els operaris de l’ORA no perdonen ni deu minuts. Penses que has de treure el passi de resident, però no tens temps. Temps. Mires el rellotge: fas tard. El dia que descobreixes que tens un contrincant és un dia llunyà que es repeteix cada matí. Puges al cotxe i arrenca a la primera. Somrius. Comença a fer-se de dia. Recorres mig quilòmetre amb semàfors que es posen en verd quan t’acostes. Somrius més i poses música. Entres a la via de cintura. T’endinses. Avances mig quilòmetre. Rebaixes la velocitat. Frenes lentament. Atures. Arribes puntual a l’embós. Mires el rellotge. Fas tard. Encens una cigarreta. Mires el cel. El dia que descobreixes que tens un contrincant tot sembla més gris, i lluites, des de fa anys. Voldries redreçar-ho tot, però no trobes el moment. Apagues la cigarreta. Penses. Quan fas tard, sempre et falta temps.

J. M. Vidal-Illanes © 2015

Quan el vent serveix per hissar àncores…

No és precisament un relat o una crònica sobre el vent. He sortit al balcó i només bufa un embat molt suau que de fet s’està esvaint per l’efecte d’una lluna inexistent, a les acaballes d’un quart minvant de maig. Els illencs hem hagut d’hissar àncores i veles amb massa freqüència per sobreviure, tants cops ens han desnonat els invasors. Ara ho tornen a provar, els hostes que de fora vingueren ens volen desallotjar de la nostra cultura, silenciar la nostra llengua.

No bufa prou vent, per això aquest cop no seré jo que pugi a l’atrotinada barca i emprengui la marxa. La barca romandrà en sec, en terra ferma, i em servirà de baluard on protegir-me, on defensar-me i mirar l’horitzó dia rere dia, on sortiré reforçat per les conviccions dels meus avantpassats i els bons consells de l’observació serena.

L’escàs vent, però, m’ha dut una cançó, un clam d’un irlandès errant que reclama un lloc (també per a nosaltres)… Ell parla d’àncores, parla de vent, parla de trobar un lloc. Parla de quan el vent serveix per hissar les veles i fer un tomb per recuperar les ànsies de tornar als orígens. Tanco la finestra i les palmeres de la plaça comencen a agitar-se amb suavitat; és de nit i no volen despertar la mainada. Demà serà un altre dia, un nou dia amb vent i la mudança feta.

Que us vagi de gust la cançó i la història.

Merz: “Moi et Mon Camion”