Abandonats

Solitud

El dia que deixem de ser útils

Trobar a Nova York un motiu per a la poesia. Vessar de melangia des d’un balcó d’hotel mirant la platja de Tànger. Arribar a una estació de tren monumental i sentir que extraviar-se és bell. Des d’una petita biblioteca de barri podem escriure sobre les relacions entre la vida i la literatura perquè les històries en general només tenen interès si poden ser contades i no totes les històries han de ser escrites. Penso escriure sobre l’ancià que tinc davant, a recer del fred de l’hivern, llegint llibres i diaris, amagat de la misèria: baixa a la biblioteca per no gastar llum a casa i viure així en silenci apagant el soroll de la realitat. La seva vida ha estat com un dibuix japonès, impulsiva i d’una sola traçada, «sense correcció possible», em diu. Va emigrar a Nova York per dedicar-se a les feines més abjectes que podia aconseguir, però en realitat buscava un poema de García Lorca. Va fer de recepcionista a un hotel de Tànger fins que la decadència va provocar la necessitat de fugir. Va treballar al ferrocarril, de ferroviari diu ell, per acabar els seus dies a Mallorca, fent de mecànic a un taller de barri que va tancar quan només tenia cinquanta-vuit anys. Mai més va trobar feina, massa vell per treballar, massa jove per ser un jubilat: per això va tornar a escriure poesia. Les paraules són una excusa que llença per un tobogan que ressona com una queixa elegant. Per ell la forma de les coses són només un començament, com els versos. Sempre havia pensat que el color era la destinació final: Nova York, Tànger, Barcelona, Palma… La supervivència també adopta en part la forma d’una biblioteca, com el menjador social, com l’ajuda de veïns del barri que apareixen a casa seva amb una olla d’aguiat. Però tot just no pot prendre els llums, no té televisió i només encén l’aigua calenta quan es dutxa cada tres o quatre dies perquè gairebé no pot pagar més d’una bombona de butà al mes. I crec que sí, que la literatura és vida i història que val la pena contar.

El convido a un cafè amb llet i em diu que alguns jubilats de la vida són només figures arraconades pel món. M’observa i em diu que jo tinc sort, i que ell també ha estat una persona afortunada. Potser per això em mussita a cau d’orella que mai no voldria haver de remenar els contenidors d’escombraries, perquè la pobresa pot compaginar-se amb la dignitat. «Si no puc tenir un final digne, faré que qui m’ha robat tot el que era meu carregui amb la meva mort». Quan li demano qui li ho ha robat tot, em diu lacònicament: «L’Estat».

La biblioteca és un lloc amable i això l’entristeix perquè sap que el local ha de tancar, que es trasllada i que ja no podrà arribar a peu fins al nou emplaçament, a quatre parades d’autobús de distància de casa seva. Buscarà una alternativa, però no hi haurà llibres, ni escalfor, ni persones que l’estimen. «Vaig marxar perquè a casa estàvem estigmatitzats». Diu que el pare jeu a una fossa comuna a Santa Coloma de Queralt i que la mare no els podia mantenir. «Quan vaig fer els dinou anys vaig marxar de casa fent de rodamón, embarcat en un mercant on ningú no feia preguntes». Aixeca la mirada amb una elegància fràgil mentre deixa delicadament la tassa amb el cafè amb llet sobre la taula. Miro les seves mans i veig que són tot ossos, la pell és gairebé translúcida i tan delicada que deixa transparentar unes venes blaves i gruixudes. «Ens han abandonat perquè ja no som útils, no consumim, estem fora del mercat i per això volen que sentim que som una càrrega, un llast feixuc i injustificable. Ens volen acomplexats i víctimes silencioses». Els seus ulls miren sense color, els llavis tremolen. «Jo mai he estat una persona violenta, ni tan sols he pensat mai en revenges pel que van fer al pare, però crec que arraconar-nos ara, al final de les nostres vides és una de les majors injustícies i una de les pitjors violències que es poden exercir». I jo m’empasso la saliva amb el dolor de la complicitat. Penso que, potser sí, que també som una mica culpables d’aquesta violència contra els nostres majors que abandonem quan les nostres vides ho reivindiquen tot. Em recita un poema i torno a veure la relació entre vida i literatura mentre li demano si vol un altre cafè amb llet.

J. M. Vidal-Illanes © 2018

Entendre la vida

JhetroTull

Tenia un amic que sempre que podia ens deia que la vida era curta, però que això no tenia gens d’importància perquè quan mirava l’avorriment en què s’havien instal·lat els seus vells preferia beure i fumar-se l’existència abans que fos massa tard. Era una forma de traduir allò de «Too Old To Rock ‘n’ Roll: Too Young To Die» de Jethro Tull, però en la versió en la qual no assimiles bé la part de «Too Young To Die». Encara recordo els mesos finals, quan l’amic Carles començà a esfumar-se lentament, consumit com el fum dels seus canuts d’heroïna. La seva mare avorrida va morir ara fa unes setmanes amb vuitanta-quatre anys. Carles no va passar dels vint-i-nou i jo ocupo el lloc d’un pare anodí.

La vida només pot ser entesa mirant cap enrere, però únicament
pot ser viscuda mirant cap al davant.

Søren Kierkegaard

Woody Allen va dir sense pipellejar allò de «M’interessa el futur perquè és el lloc on passaré la resta de la meva vida», una màxima que vaig comprar a l’instant. El problema és que no estic trobant el camí del futur i Siri desvia la conversa cada cop que li’n demano. A l’iMaps tampoc no apareix aquest camí. Quan em trobo perdut en aquest entreforc, apareix Kierkegaard i es pren un Akvavit tranquil·lament, mentre mira enrere i endavant sense parar compte en el present. Adem canta Loro i jo segueixo sense entendre com la vida pot arribar a ser un joc de mirades. Carles va morir massa jove escoltant Jethro Tull mentre es xutava una darrera dosi. El dia del seu enterrament feia una calor xafogosa de finals d’agost i aquell vespre vaig començar a repassar les nostres vides: això de mirar cap al davant no va arribar fins vint anys després, durant molt de temps em vaig limitar a observar el moment present. Quan et fas vell comences a examinar la vida deixada enrere i el que queda per viure com qui mira a banda i banda d’un carrer abans de travessar-lo. Els perills poden sortir al pas en qualsevol moment lent i tèrbol de l’avinguda que creua les nostres vides.

Em sento com si fos una peça en una partida d’escacs, quan el meu oponent
m’indica: aquesta peça no pot ser moguda.

Søren Kierkegaard

Sovint l’existència és com una partida d’escacs. No sóc un gran jugador, de petit ho era, però no ara. El pas dels anys m’ha fet desconfiar dels moviments de l’adversari i això fa que m’equivoqui: el cor abandona la raó i es perd entre lladres del temps. Realment en la vida volem moure peces en accions impossibles, saltant per l’escaquer sense parar esment en el fet que els quadres limiten la nostra capacitat d’improvisar, coarten la llibertat i ens fan esclaus de les mirades de curt abast. Carles va avançar massa ràpid i les dreceres condueixen a l’escac i mat. Per això, avui he desempolsat el vell vinil de Tull i he sentit com l’avinguda a travessar s’eixamplava. Mirava a costat i costat i descobria que mai serè massa vell per res i que el Rock ‘n’ Roll va entrar a la meva vida per la porta de darrere, entre simfonies clàssiques, per quedar-se a conviure amb els intents d’entendre l’existència efímera que ens toca recórrer. Ara sé que la vida no és un problema a resoldre, sinó un puto experiment i nosaltres som els conillets d’Índies.

A la teva salut, Carles, avui que hauries fet cinquanta-cinc anys.

La vida no és un problema que ha de ser resolt, sinó una realitat
que ha de ser experimentada.

Søren Kierkegaard

J. M. vidal-Illanes © 2016

S’esvaeix el rostre

Els rostres grisos

Els rostres grisos

Quan de sobte apareix un rostre. El mires i saps que és d’algú que has conegut sempre. És una estranya sensació i és només un rostre.

Llegeixes un poema.

Ella te l’ha recomanat. Ella, que fa trenta-cinc anys que va desaparèixer sense girar-se per dir-te a on anava. Però el fet de trobar el llibre i fullejar-lo és un missatge llunyà.

I diu:

“Espectre”

A l’illa del furor una altra illa immensa.
El laberint i el mar. La solitud i el fum.
La mirada és un riu de deliri i enuig.
La cova, el cercle, el doll: el temps en esvair-se.

¿I què, sinó l’absent, perdurarà entre els murs?
L’amortallada llum, jardí de cera i fang,
fou el son d’un desig mancat de nit i somni.
I ara dormen els déus, per preservar-te els ulls.

No toquis, doncs, el cos que, esblanqueït, s’es-
[muny.
El gran enigma fuig en invocar-ne el rostre.

Lluís Calvo [*]

I oblides el poema.

Potser la imatge és d’algú que no has vist mai, però sents que coneixes perfectament cada recó de la geografia que mostra. El coneixes, pots predir els seus moviments, les mirades, una veu. Veus el rostre i el cos i saps com es mourà, com inclinarà el cap, com caminarà. Recordaràs la forma en què deixarà caure els braços i preguntaràs al passat.

No hi trobaràs cap relació amb el present, però la coneixes, és ella, que construeix un enigma desdibuixat. Són records creats en l’oblit i quan mires ara el rostre que s’esvaeix, deixes d’interpretar. Preguntes per ta mare. Parles d’un gos que fa mig segle que va morir. La que va marxar fa trenta-cinc anys era ta filla i ara demanes per ella.

Mires cap al jardí abraçada a una nina de pedaç. Fa fred. L’hivern apaga les llums quan la foscor fa temps que s’ha fet un lloc entre els plecs del teu oblit.

J. M. Vidal-Illanes © 2015

[*] Publicat dins el poemari ‘Al ras’ (Perifèric Edicions, 2007)

Moments breus

Bruce Dern és Woody Grant

Bruce Dern és Woody Grant

Hi ha moments breus com un flaix, que emeten una llum intensa i que deixen al descobert revelacions que romanien ocultes en la foscor. Només és un instant, però en ell es despulla la realitat irreversible. Com en aquelles pel·lícules de Hitchcock en què un llamp sobtat deixa entreveure el sospitós ocult darrere una cortina. L’oblit pot ser un assassí cruent, vencent la batalla de la vida, practicant l’homicidi de la presència, mirant-te els ulls mentre esbudella la capacitat de recordar qui som. Em puc imaginar Neruda escrivint allò de «És tan breu l’amor i tan llarg l’oblit», mentre mirava el calendari de la vida escampat per terra, mentre un llamp il·luminava el criminal destí.

Avui era a la biblioteca i el llampec ha entrat al meu ordinador. Avui m’ha passat quan he observat una fotografia que s’obria pas des d’una illa veïna, que m’ha enviat un germà, fill teu. He vist la nitidesa i la fragilitat del temps. L’oblit té cara, i arrugues, i el cap inclinat, i la mirada perduda. Potser aquest escrit sigui una espècie de comiat, l’adéu a una dona que desapareix, que s’esvaeix entre una boira que li creix al voltant, que ha començat a no recordar que hi fa en aquest món, a confondre els seus fills amb els pares o germans, a no trobar els noms, a somriure plàcidament mentre perd el control del vaixell de l’existència. Miro la fotografia i veig com la teva pell torna transparent, els teus moviments són lents i, a vegades, sense sentit. Mires tu, però no sé què hi veus. Inicies frases que canvies de sentit fins que oblides el que anaves a dir. Ets una dona que no torna i no podem fer res per evitar-ho.

Potser també ets una dona que se’n va, que perd el perfil i la força, que es converteix en una figura de cristall, fràgil, vulnerable. Tot ha anat massa ràpid. Desconec si entens aquestes paraules, si saps el que volen dir. Marxes i jo tinc una fotografia, una de les darreres, n’hi haurà més, algunes amb els teus néts i besnéts, amb la gent que ha omplert tants cops el menjador de casa els dies de celebracions solemnes, amb els rituals de sempre. Observo el teu rostre eixut, amb els ulls sense profunditat, i sé que comences a representar el final. És com si estigués mirant una pel·lícula, i quan intueixo que arriba el desenllaç, miro el projector amb la bobina que es va acabant, que cada cop és més fina. La que recull la cinta està plena, però ja no es pot tornar enrere, només configura l’acumulació d’imatges que col·leccionà la teva vida. I això és el que ens queda: una fotografia, un llibre, una mirada, una butaca buida, una casa plena, una platja, un cel net, un altre cel ple de núvols de tempesta, una successió d’imatges que anirem deformant amb el temps fins a recrear la realitat segons ens convingui: la constatació dels moments breus.

J. M. Vidal-Illanes – © 2015

(Fotograma de Nebraska, de Alexander Payne i fotografia de Phedon Papamichael)

El tren o la vida

Imatge

La vida passa… en tren

Voldria ser un vell maquinista, un jubilat que complís el somni de tancar un cercle complet entre locomotores. Ha de ser inigualable el fet de recordar el dia de la inauguració d’una preciosa màquina de vapor, negra i brillant: pujar amb un uniforme curosament planxat,  posar-se a regular la pressió, alliberar els frens, sorprendre’s amb la suavitat del trajecte entre Monforte de Lemos i la Corunya. Més inigualable ha de ser el fet d’acomiadar-se a vuitanta-sis anys, després de pilotar durant uns minuts un AVE en un tram entre Madrid i Sevilla. Assolit el cicle perfecte, l’endemà de tornar a casa des de l’aeroport de San Pablo, em llevaria com cada dia, aniria a prendre el tallat al bar de la cantonada explicaria als contertulians de dos quarts de deu del matí l’experiència de volar sobre vies polides. I els parlaria del vent, que es podia veure però no sentir. Em fumaria la darrera cigarreta entre estossegades i ensumaria la copa buida de brandi mentre vaig prenent la decisió de guardar silenci per sempre-més. L’endemà m’enterrarien amb el meu vell uniforme de ferroviari i un somriure enigmàtic. Continua llegint