Nàufrags interiors

Patera

Entre la mort i la vida: el mar i la guerra

Intentaves dormir pensant en les postes de sol que es dissolien en l’horitzó com focs d’artifici efímers, eren només uns minuts al final d’uns segons, però tan sols et sortia al pas la imatge del primer cop en què aquell llampec va anar seguit d’una explosió i un núvol de pols. Volies dormir però no podies oblidar les nits de fletxes de llum sobtada i d’esclats mortífers que travessaven el cel trist, perquè hi ha sorolls inesborrables que sonen constants. Quan no tens res, que hi pots perdre? No es pot viure de les runes que altres han conreat a casa teva. No hi ha crepuscles quan fugir es converteix en un passaport a la vida o a la mort. Quedar, només oferia una d’aquestes dues opcions i no ho volies comprovar. Sentir-se part d’una espècie d’experiment no reconfortava: peces en un tauler d’escacs que eren desplaçades des de la distància. Has reconstruït molts cops els moments en què vares planificar-ho tot: marxar, perdre de vista l’horror. Les arrels havien estat arrencades pels obusos i les bales, per la irracionalitat dels assassins. Però, quan no saps qui és l’enemic, contra qui lluites? Per això vares marxar, per deixar que fos el temporal qui decidís el teu destí. L’alçada de les onades podia certificar la diferència entre la vida i la mort, ho sabies, però decidires embarcar-te en la incertesa amb forma de taüt i tacte fràgil. Assumires el cost en diners i en risc perquè sabies perfectament el que hi havia al teu costat de la ribera i per contra volies pensar que a l’altra vorera podia haver-hi una realitat diferent amb una nova vida o, potser, amb un no-res.

El viatge era llarg. Tu, la teva dona i unes escasses pertinences salvades i lleugeres sortíreu de matinada. Van ser gairebé dos mesos esperant una oportunitat, temps suficient perquè la teva família deixés de saber res de tu metre començaves a sospitar que mai més no en sabríeu res d’ells: pares, avis i parents massa vells per emprendre camí. Alep era com un gran mausoleu en runes. Has pensat sovint que mai no podràs oblidar aquest horror i que faràs el possible per justificar la decisió d’abandonar-ho tot. Has recordat com si fossin cops de puny, com passaven les setmanes mentre ploraves pel fet que ningú en la guerra no sabria tampoc de l’existència del teu fill. Quan a la fi vares poder contactar amb el que podia quedar del teu passat, vas descobrir que no hi havia res, que ja no hi eren i el buit havia canviat de bàndol. I allà on hi havia mort ara hi ha la calma i un vaixell proscrit que et salva la vida. I a l’altre costat d’una frontera sospites que hi ha una acollida sempre que puguis fugir prou ràpidament. La tasca humanitària només és un instant entre la vida i la mort. Confies en qui et pot ajudar, però mires amb incertesa les autoritats que no saps si et facilitaran o no l’estatus de refugiat o, simplement, no t’expulsaran en calent. Per això, quan descobreixis la sortida sabràs que ser tractat com un furtiu et farà persona i et salvarà la vida perquè què t’allunyarà de ser una víctima d’un bombardeig més. La pols comença a dipositar-se en el passat.

T’has jugat l’existència a la mar, amb la teva jove esposa, perquè així els soldats ja no et podran disparar en la foscor de la nit. Et disparaven a Alep, us varen disparar quan caminàveu buscant una sortida, i us dispararen també per la simple sospita d’una frontera incerta. I aquí et vares salvar perquè mentre tremolaven els fonaments de casa teva, ara destruïda, vares dibuixar meticulosament el teu futur. Res era improvisat, fugires amb la teva companya, que ara és la teva esposa, i planificares un somni que sabies que potser no seria com havies imaginat.

En haver deixat les bombes enrere descobrires que tenies més esperança que por. La teva dona ho havia tingut més difícil, víctima de violacions durant els assalts a la ciutat ha conservat, però, la vida. Saps que el teu fill potser serà teu, o no, i malgrat tot no t’importa. Quan la teva vida no val més que un gènere perible en un mercat tronat, entens que la fugida és l’únic camí. Immers en la polseguera fores incapaç de saber perquè havies de ser víctima. Molts dels teus vells amics d’escola havien estat reclutats o segrestats, era qüestió de temps que tu també ho fossis. No t’importava lluitar, però no entenies ni els motius ni quin se suposava que era el teu bàndol. Les mentides fan que no puguis saber qui és qui en tota aquesta confrontació de múltiples fronts, les teranyines del poder són extenses i confuses i eren utilitzades per desdibuixar el traç de la realitat lineal.

Has estat acollit, les ONG que t’havien recomanat t’han ajudat amb la paperassa i amb el reagrupament. Moltes setmanes més tard de la separació a la frontera has pogut recuperar la dona que ja està de cinc mesos. I així seguiràs, potser ocult entre el marasme d’una gran ciutat que et regala un singular anonimat i faràs el possible per tirar endavant i trobaràs la tribu i aconseguiràs malviure i donar un futur que no sigui una mort segura al teu fill i la teva dona. Has sobreviscut, i això és molt, a la guerra al teu país i a la batalla de la Mediterrània. Sobrevius, i això té un valor incalculable quan saps que la mar és una tomba si no trobes un vaixell de salvació sortint al camí. I seguiràs fugint si no et deporten, fins a arribar on uns parents del pare de la teva dona tenen un restaurant. La vida no serà senzilla perquè la solitud que deixa una generació desapareguda baix el foc de morter i l’encert de franctiradors és molt llarga. Amb el temps cicatritzaran per fora les ferides quedant obertes les nafres interiors. Quan el teu fill comenci a caminar, sabràs que un dia podràs no tornar més a la teva terra destruïda: no serà una opció. Quan ets un nàufrag interior entres dins l’univers dels desnonats del món, i dorms cada nit com un rodamón sense fronteres, no importa on hagis pogut construir una nova llar.

J. M. Vidal-Illanes © 2018

Abandonats

Solitud

El dia que deixem de ser útils

Trobar a Nova York un motiu per a la poesia. Vessar de melangia des d’un balcó d’hotel mirant la platja de Tànger. Arribar a una estació de tren monumental i sentir que extraviar-se és bell. Des d’una petita biblioteca de barri podem escriure sobre les relacions entre la vida i la literatura perquè les històries en general només tenen interès si poden ser contades i no totes les històries han de ser escrites. Penso escriure sobre l’ancià que tinc davant, a recer del fred de l’hivern, llegint llibres i diaris, amagat de la misèria: baixa a la biblioteca per no gastar llum a casa i viure així en silenci apagant el soroll de la realitat. La seva vida ha estat com un dibuix japonès, impulsiva i d’una sola traçada, «sense correcció possible», em diu. Va emigrar a Nova York per dedicar-se a les feines més abjectes que podia aconseguir, però en realitat buscava un poema de García Lorca. Va fer de recepcionista a un hotel de Tànger fins que la decadència va provocar la necessitat de fugir. Va treballar al ferrocarril, de ferroviari diu ell, per acabar els seus dies a Mallorca, fent de mecànic a un taller de barri que va tancar quan només tenia cinquanta-vuit anys. Mai més va trobar feina, massa vell per treballar, massa jove per ser un jubilat: per això va tornar a escriure poesia. Les paraules són una excusa que llença per un tobogan que ressona com una queixa elegant. Per ell la forma de les coses són només un començament, com els versos. Sempre havia pensat que el color era la destinació final: Nova York, Tànger, Barcelona, Palma… La supervivència també adopta en part la forma d’una biblioteca, com el menjador social, com l’ajuda de veïns del barri que apareixen a casa seva amb una olla d’aguiat. Però tot just no pot prendre els llums, no té televisió i només encén l’aigua calenta quan es dutxa cada tres o quatre dies perquè gairebé no pot pagar més d’una bombona de butà al mes. I crec que sí, que la literatura és vida i història que val la pena contar.

El convido a un cafè amb llet i em diu que alguns jubilats de la vida són només figures arraconades pel món. M’observa i em diu que jo tinc sort, i que ell també ha estat una persona afortunada. Potser per això em mussita a cau d’orella que mai no voldria haver de remenar els contenidors d’escombraries, perquè la pobresa pot compaginar-se amb la dignitat. «Si no puc tenir un final digne, faré que qui m’ha robat tot el que era meu carregui amb la meva mort». Quan li demano qui li ho ha robat tot, em diu lacònicament: «L’Estat».

La biblioteca és un lloc amable i això l’entristeix perquè sap que el local ha de tancar, que es trasllada i que ja no podrà arribar a peu fins al nou emplaçament, a quatre parades d’autobús de distància de casa seva. Buscarà una alternativa, però no hi haurà llibres, ni escalfor, ni persones que l’estimen. «Vaig marxar perquè a casa estàvem estigmatitzats». Diu que el pare jeu a una fossa comuna a Santa Coloma de Queralt i que la mare no els podia mantenir. «Quan vaig fer els dinou anys vaig marxar de casa fent de rodamón, embarcat en un mercant on ningú no feia preguntes». Aixeca la mirada amb una elegància fràgil mentre deixa delicadament la tassa amb el cafè amb llet sobre la taula. Miro les seves mans i veig que són tot ossos, la pell és gairebé translúcida i tan delicada que deixa transparentar unes venes blaves i gruixudes. «Ens han abandonat perquè ja no som útils, no consumim, estem fora del mercat i per això volen que sentim que som una càrrega, un llast feixuc i injustificable. Ens volen acomplexats i víctimes silencioses». Els seus ulls miren sense color, els llavis tremolen. «Jo mai he estat una persona violenta, ni tan sols he pensat mai en revenges pel que van fer al pare, però crec que arraconar-nos ara, al final de les nostres vides és una de les majors injustícies i una de les pitjors violències que es poden exercir». I jo m’empasso la saliva amb el dolor de la complicitat. Penso que, potser sí, que també som una mica culpables d’aquesta violència contra els nostres majors que abandonem quan les nostres vides ho reivindiquen tot. Em recita un poema i torno a veure la relació entre vida i literatura mentre li demano si vol un altre cafè amb llet.

J. M. Vidal-Illanes © 2018

Rellotges

Un dia a Twitter llegeixes això: «A la vida s’han de tenir clares les prioritats. Avui la meva és canviar la pila del meu estimat rellotge de polsera. Es va aturar fa uns 8 anys» @conxinf [ConxiDeSaRoqueta] i penses que és una magnífica excusa per escriure al fil d’aquest enginy subtil. Passen les setmanes i arribat l’agost creus que has d’alliberar la idea que quedà oblidada al núvol dins un arxiu provisional. Per això (i per a no tancar per vacances), us deixo una breu lectura d’estiu.

«A la vida s’han de tenir clares les prioritats. Avui la meva és canviar la pila del meu estimat rellotge de polsera. Es va aturar fa uns 8 anys»
@conxinf


antique-clock-wallpaper-mobile-whj

Qüestió de temps

Un dia d’estiu a una hora inusual, obres la persiana i mires cap a llevant. Sí, el cel net i l’aire de matinada lleument fresc et suggereixen que avui farà un dia clar i calorós de finals d’agost. Les vacances es comprimeixen mentre escoltes el silenci i la foscor. Penses: «Un bon dia, sí». Potser ha arribat el moment de tancar alguna porta i d’obrir-ne altres. Romans quieta, mirant l’albada que neix sedosa en la franja de l’horitzó amb suaus tonalitats turquesa que oprimeixen un tel groguenc de llum molt intensa. La cafetera allibera l’aroma i comença a espurnejar: corres abans que no bulli el cafè.

L’olor d’una torrada de pa moreno et recorda una matinada singular de la infantesa. Penses que a la vida s’han de tenir clares les prioritats i estens la confitura d’albercoc damunt el pa i la mantega. Quan arriba el moment, et dius silenciosament, s’ha de fer allò que quedà pendent. Cada cosa té el seu instant, ni abans, ni després: només perceps el minut just i ho entens. Avui l’aire de matinada és fresc i fa olor de blat segat acaramullat en sacs. Et dius, mentre agites el cafè amb llet amb la cullereta, que els rellotges s’aturen però el temps no. Els darrers anys han passat molt aviat i això degué ser el que va inspirar Woody Allen quan va dir: «M’interessa el futur perquè és el lloc on passaré la resta de la meva vida». Al futur el temps s’atura i el rellotge continua.

Vas a la calaixera on preserves el passat. Tot és qüestió de memòria. Avui la teva prioritat és canviar la pila del teu estimat rellotge de polsera. Es va aturar fa uns vuit anys quan vas tocar amb la punta dels dits la frontera entre el passat i el futur. L’agafes i el fiques dins la bossa. Mires l’interior de la casa que comença a il·luminar-se amb els primers raigs de sol, tot està com ara fa vuit anys: els rellotges s’aturen, el temps, de vegades, també. Una època vas ser més jove que ara perquè el temps no tenia el mateix valor: et volies viva a cada instant, però caminant en la frontera dels límits. Esperes. Escoltes música mentre els pensaments es despleguen per la sala amb una dansa de sorra i vent: una metàfora desèrtica d’allò que és efímer. Ara dius mentre apagues l’estèreo: «El rellotge i el temps es varen aturar fa vuit anys en aquesta casa. Avui és el moment de donar corda a la vida». I surts tancant dolçament la porta un inusual matí d’agost.

J. M. Vidal-Illanes © 2016

Paradoxes: vius i morts

Pardoxa

Estavellar-se contra l’ocàs

Alguns matins veig la desfilada desordenada de les persones que abandonen el Refugi d’acollida. La majoria d’elles transporta una mena de taüt invisible, però que pesa molt. I caminen a tombs, i segueixen una línia sinuosa, i no tenen enlloc on anar, i no compten el temps com fem nosaltres. Ningú els espera, només es tenen a ells i al dia que desperta i que pot ser el darrer. Marxen caminant devora el mur del cementiri. Els morts vivents existeixen, tan sols que aquí no reben cap nom perquè, simplement, són persones oblidades al marge de la línia matemàtica que ens ubica dins la utilitat. No pots discutir amb els teoremes matemàtics, tampoc no ho pots fer amb el teorema del destí. A la nit, en tornar al Refugi, alguns mancaran, sempre passa, no han pogut trobar el camí de tornada i no hauran de sortir l’endemà a l’albada carregant el bagul invisible perquè alguna cosa s’ha trencat amb el pas de les hores.

«Un no pot discutir amb un teorema matemàtic»
Stephen Hawking

Quan jo era jove i estudiava una carrera per arribar lluny en la vida, em vaig trobar amb la llibertat. Era una cosa que et permetia no retre comptes a ningú. Sorties del pis d’estudiants a fer unes cerveses i no sabies si l’endemà et llevaries a Saragossa a casa d’algun amic casual o, en el millor dels casos, d’aquella noia que et va dir que volia veure els teus ulls a la llum del dia. Tot funcionava sempre bé perquè tot s’anava solucionant amb el temps, la qual cosa fixava el teorema de què allò que acaba per solucionar-se no és un problema, i si no té solució, tampoc no ho és.

Així les coses, les cerveses em vam permetre de conèixer persones que, com jo, tenien fixat el destí de què no arribarien massa lluny en la vida. De fet, no ens ho treballàvem gaire, el futur. Un dia, ingressat a l’hospital Clínic, em van diagnosticar una malaltia crònica als ronyons. Em van prohibir les cerveses i em vaig passar al whisky. Anys després llegint les memòries de Stephen Hawking vaig descobrir que al llarg de l’últim any com a estudiant a Òxford, el jove se sentia cada vegada més maldestre, més inhàbil. Va anar al metge després de caure per les escales, però l’única cosa que l’hi va diagnosticar va ser: «Deixi la cervesa». Em va sorprendre que la cervesa a Òxford servis per conrear cervells brillants, els més brillants, i per contra a les meves contrades només conreava fracassats; devia ser cosa de la marca, vaig pensar ingènuament, però amb el temps he anat entenent que el problema, probablement, devia ser el whisky. Per això busco alguns dels meus amics entre els morts vivents que em trobo alguns fatídics matins, tot i que ja sé la sort que varen córrer: molts d’ells no s’aturaren en el whisky i s’abandonaren a una cursa que s’estavellava en l’ocàs.

«Cada vegada que sento parlar d’aquest gat,
començo a treure la meva pistola»
Stephen Hawking

Recordo que a les seves memòries el físic Stephen Hawking, ja prostrat en una cadira de rodes per l’esclerosi lateral amiotròfia, parlava amb ironia del principi d’incertesa de Heisenberg i s’endinsava en la paradoxa de Schrödinger i l’experiment del gat. A mi em sembla molt lògica la mecànica quàntica perquè això que els electrons poden estar en dos llocs diferents al mateix temps, em sembla extraordinàriament poètic i extremament vinculat amb els efectes del whisky. Dins la caixa, el gat també pot estar viu i mort alhora, per això dels electrons, la desintegració de la partícula radioactiva i l’alliberament del verí: gat viu i mort mentre la caixa està tancada gràcies a la Superposició. Ara bé, la poètica es trenca al moment en què obrim la caixa i podem comprovar si el gat segueix viu o no: en aquest instant, la màgia quàntica s’esvaeix i pertorbem l’estat de Superposició quan veiem que el gat surt espaordit del seu suposat taüt. Per això no l’heu d’obrir mai, la caixa; al cap i a la fi, Hawking afirma que quan sent parlar del gat i de l’experiment l’entren ganes d’agafar una pistola: fugiu abans que això succeeixi.

I això em torna als morts vivents: vius i morts alhora pels efectes d’unes decisions equivocades en moments puntuals, una reacció en cadena i un verí alliberat. Paradoxa de vius i morts. Ignoro si mai varen ser persones tranquil·les, silencioses, observadores. Probablement per això transporten una caixa que és la seva, el seu taüt. Un funeral suggereix sempre silenci però no crec que això impliqui una munió de ments fortes i sorolloses. Hi ha dies que quan passo pel davant del Refugi comencen a tancar les portes, entre núvols que tamisen la sortida del sol. Aquelles persones que marxen dins un silenci anàrquic són alienes al principi d’incertesa i a les paradoxes, només caminen però ja són morts, no temen als teoremes, només esperen que algú obri la caixa per poder entrar i descansar mentre esguarden durant uns segons el darrer ocàs.

«Les persones tranquil·les i silencioses són les que
tenen
 les ments més fortes i sorolloses»
Stephen Hawking

J. M. Vidal-Illanes © 2016

Laberints darrere un Blues

beggar-new-york-city

Beggar, New York City. The picture is part of George Grantham Bain Collection, one of America’s earliest news picture agencies. (www.nycbw.com)

Surts. T’alces per damunt l’albada, obrint-te pas entre el fred. Els hipsters dels Badlands romanen amagats entre les pàgines d’un llibre. A la parada de l’autobús uns obrers tussen i esperen. El camí de Jesús es converteix en una desfilada de morts vivents, éssers humans expulsats de la societat, que marxen després de dormir i esmorzar en silenci al Refugi. Caminen d’esma, mirant a terra, molt a terra, amb el coll forçat, amagant-se de la llum que esquerda el cel cobert de núvols de grafit. Un rodamón negre (quina importància té això?) segueix el compàs devora el foc que crema fustes brutes dins un bidó. Canta. Blues. Solca les primeres hores dins un laberint de música. Aquí no encaixa la felicitat perquè ningú no ha llegit mai Bertrand Russell.

Estar mancat d’algunes de les coses que un desitja
és condició indispensable de la felicitat.
Bertrand Arthur William Russell

El pentagrama sempre m’ha semblat un joc laberíntic de notes musicals. Una partitura és la immensitat tancada del discurs. Algú condueix un cotxe mentre escolta una música qualsevol i el laberint alça més i més les parets de molsa i ocre. El violí sona massa fluix per fer-te volar i segueixes el ritme del poema que canta el negre del bidó ennegrit: voldries descansar. I veus uns vells que desfan una tertúlia al bar on atures a demanar un cafè amb llet i un croissant. Les tertúlies ho destrueixen gairebé tot, poden esfondrar països sencers. Fas un glop al cafè i saps que el problema no és de la tertúlia sinó dels tertulians, quan entren en escena o s’acosten als micròfons: ignorants que estan segurs de tot allò que diuen, especialment quan no en tenen ni idea del que estan parlant. L’esquena rep aquelles afirmacions en forma d’encícliques incontrovertibles i sents dolor mentre dubtes.

Gran part de les dificultats per les quals travessa el món es deuen al fet que els ignorants
estan completament segurs i els intel·ligents plens de dubtes.

Bertrand Arthur William Russell

Tornes al carrer, a la parada. Dubtes, sí. I fas voltes entre fulles caigudes en la negror de la nit. El vent alça el terra i el posa en moviment. L’absència té olor de record. La boira, per contra, no sap on va, sempre extraviada, sense sabates. Tu també voldries volar i fugir de les cosses que et proporciona la vida arran de terra, quan caus i no tens forces per aixecar-te. T’han ensenyat a abaixar el cap, a mirar a terra, molt fixament, mentre beses els peus que et torturen. Ets un obrer, tusses i t’escalfes amb el foc d’un bidó de llauna devora un rodamón negre que canta Blues, tristament però amb l’energia de l’indomable. Mires el foc i et demanes en silenci si estava en les teves mans canviar res del que t’ha tocat viure. El sols fet de pensar que tot és fruit de l’elecció d’un altre ja és una derrota. I el Blues parla d’un laberint entre camps de cotó. La parada d’autobús s’ha buidat i no hi has pujat. Demà potser és un altre dia, avui estàs aprenent aquesta cançó de terres llunyanes mentre el rodamón et recita negra la lletra i t’ensenya el seu somriure blanc.

La història del món és la suma d’allò que hagués estat evitable.
Bertrand Arthur William Russell

J. M. Vidal-Illanes © 2016