El temps perdut entre crepuscles

olvido

Mires on creus que habita el passat i no saps si tot forma part d’un somni: aquell carrer, aquell forn, el pa, la mare que somriu, el pare amb la veu severa, la humitat a les parets, l’olor de fum. Obres un àlbum familiar i recordes fotografies que havies oblidat, en blanc i negre o amb colors pàl·lids d’anys morts. Penses que si avui ets aquí, llegint aquestes paraules, és precisament perquè tot allò va existir però fa molt temps i creus recordar que aquella vida va marxar un dia per una llarga carretera sense final, sense girar-se a mirar el que deixava a l’esquena. La vida marxava i tu et quedaves dret, immòbil mirant com s’anava fent fosc. No degué ser un somni, però maldes el fet de no haver-ho apuntat tot a una llibreta negra, o d’haver fotografiat rostres que gairebé han desaparegut completament. El passat es fa cada dia més intangible fins que un dia comences a pensar si res de tot allò que un matí de llum et va fer riure o plorar, va succeir en realitat.

Un dia busques un llibre que creus haver llegit, que saps segur que el tens a casa. Però el llibre no apareix. No pots recordar que n’has fet d’aquell exemplar, si el vas prestar o el guardares en un lloc equivocat. Arribes a considerar el fet que mai el vas tenir i que potser ni tan sols l’has llegit: només tens un record vague que potser prové d’una ressenya o de la recomanació d’una amiga entusiasta. No trobes un llibre i en asseure’t al sofà penses que amb el pas del temps arriba el dia en què tot sona lluny, com un ressò que es va apagant, fins que al final venç el silenci, que en realitat és allò que en diem oblit. Llavors ens costa reconèixer una cara, una mirada, perquè la pols l’ha anat esvaint lentament. Tornes a pensar que una fotografia et retornaria el convenciment que aquell rostre era tan harmònic com vols recordar, malgrat haver oblidat ja el seu nom.

Penses que no ho vas somiar i et vols convèncer del fet que tot és normal. Obres el llibre que no buscaves i et trobes una fotografia que no recordaves. Al començament de la novel·la hi ha una entrada que diu una cosa així: «La bogeria, de vegades, no és una altra cosa que la raó presentada baix una forma diferent». L’epígraf se suposa que és de Goethe, però ho poses en dubte. Tornes a la fotografia i penses que és d’un familiar llunyà parent de la mare que va marxar a Cuba. Però també podria ser el teu besavi de Barbastre. Apuntes coses en llibretes perquè de jove ho feies en fulls de paper que es perdien o eren llençats a cada mudança. Les mudances serveixen per perdre llast, però també per fer créixer l’oblit futur.

Lluites contra l’oblit, a favor dels perdedors que ningú no defensa. Et sents obsessionat amb la cerca de la identitat, la culpa i la memòria amb el temps perdut entre crepuscles i albades. Trets de gràcia i terra remoguda. Sang. Perquè no dónes treva a l’oblit? No és sovint millor mirar i veure que al fons del passadís tot ha desaparegut? No. No pots resignar-te a l’oblit perquè es clava com un ganivet esmolat i fred. L’oblit és gèlid. Mires i els ulls s’humitegen. Mires i sents que tot forma part d’un viatge sentimental que intenta la reconstrucció pròpia i executa la dels qui romanen ocults a les vores dels camins o a fosses amagades de la veritat.

Oblit i record lluiten per dibuixar un retrat malenconiós dels paratges de la teva joventut. No es tracta de nostàlgia, només d’una representació del que és intemporal, interior, ple de pols. Mires al passat i recordes amb estupor totes les errades comeses. No hi ets amb qui havies projectat perquè al final saps que l’única persona que no s’equivoca és la que mai no fa res, però no fer res no et va conduir a la vida que volies, no fer res et va allunyar d’una esperança o d’uns ulls verds, o d’una veu dolça. Fer, també. Molts actes ens propulsen fora dels marges, moltes accions ens han fet caure deixant-nos els genolls nafrats.

Recordes i penses que darrerament tot sempre succeeix en el passat, encara que de vegades es tracta d’un ahir molt semblant al present. No va ser un somni. Et sents presoner de les decisions i saps que només és digne de llibertat qui sap conquerir-la cada dia. Tampoc aquesta frase la puc atribuir a algú que va viure ja fa molt temps. El present pareix sempre estancat dins un bucle de repetició i el passat potser forma part de la nit, per això l’oblit s’assembla tant als crepuscles d’hivern.

Busco una cançó i sona Riders on the Storm

«Oblit i record lluiten per dibuixar un retrat
malenconiós dels paratges de la teva joventut.
No es tracta de nostàlgia,
només d’una representació
del que és intemporal, interior, ple de pols.»

J. M. Vidal-Illanes © 2017

Història d’Isaac

discos

Escoltaves vinils en el vell Telefunken del pare, muntat sobre un moble de fusta noble, que desplegava una sonoritat destacable en aquells finals dels anys 60. Era una ràdio amb amplificador integrat i el plat a la part de sobre, amb una coberta negra de baquelita d’una brillantor inquietant. I sonava Story Of Isaac amb la cadència de Cohen i la mirada absent de la mare, que no es cansava d’escoltar-lo. Sempre vas suposar que ella sentia alguna cosa més que admiració per aquella veu profunda i sensual. La mare et va fer escoltar el Songs from a Room el mateix any 1969 en què va arribar a la vella botiga de discos de la plaça Bastió. El disc va començar a girar i de cop vas sentir una estranya emoció per a un infant de la teva edat. Cohen sonava amb una profunditat majestuosa en aquell equip. Els altaveus a cada costat, en grans caixes de fusta de noguer, sonaven imponents. Pel finestral del pati entrava una suau llum de finals de tardor i a la cuina algú estava preparant te i galetes de mantega. Era un capvespre de dissabte. El pare treballava, el seu dia d’escoltar música era el diumenge al matí.

Uns anys més tard un nadal us va arribar a casa un equip d’una sonoritat molt superior, tan sols era un Vieta Dos, negre i blanc, metàl·lic, però amb uns feixucs altaveus de tres vies i un plat Ocnoson muntat dins una caixa de fusta clara. Tu ja anaves a l’institut i per primer cop començares a escriure. Les felicitacions del professor de literatura davant una redacció sobre el teu avi, varen descobrir-te un món nou: tenies una especial sensibilitat per la narració i la poesia, i darrere aquell teló de lletres sonava la veu de Leonard i els llargs contes de la mare. Vares escriure sobre l’avi, perquè el pare sempre treballava i no sabies que contar d’ell. Ara, sí. Mires enrere i penses les poques i intenses històries que retens amb esment i calidesa juntament amb la música dels dies de festa.

Escoltes Leonard Cohen i la teva adolescència comença a circular a gran velocitat per les venes. Un calfred et deixondeix i un pessigolleig esclata a cada nota. Comproves que han passat molts anys i tornes a recordar la companya de pupitre i la mirada de reüll que et va perseguir incessant aquell primer dia de classe. També recordes la llum tamisada de tardor, i potser l’olor del forn i del te. I el pare, que et va veure un dia amb ella i va assentir amb el cap amb una dissimulació subtil i elegant. Els pupitres estaven a tocar, aparellats, i les vostres mans, també. L’olor de sàndal i palla i la pell suau d’ella et torbaven. Només eres un adolescent enamorat de la companya de pupitre i del seu tacte.

Tres mesos després, amb el fred de desembre, les mirades es van fer profundes i es convertiren en besades i en més cançons de Cohen. La seva predilecta era Story Of Isaac i la va dur a classe d’anglès, on el professor posava cintes de casset per incentivar l’exercici de la traducció i de la comprensió oral. Quan va començar a sonar la música ella et va agafar la mà per davall el pupitre, gairebé sense moure’s i te la va acompanyar lentament cap a l’entrecuix. Durant uns segons el fort batec del teu cor no et va deixar sentir ni entendre res de la cançó, només notaves uns cavalls desbocats que et colpejaven la jugular i les temples, mentre senties bullir el teu rostre. En acabada la cançó ella et va enretirar la mà i no es va moure durant uns instants. Quan va sonar la campana es va girar amb una mirada massa intensa pel teu enteniment. Els lavabos del gimnàs varen fer la resta. No guardes un especial bon record d’aquella experiència, però Cohen segueix sonant cada cop que passes per davant l’edifici del vell institut.

J.M. Vidal-Illanes © 2017

Rellotges

Un dia a Twitter llegeixes això: «A la vida s’han de tenir clares les prioritats. Avui la meva és canviar la pila del meu estimat rellotge de polsera. Es va aturar fa uns 8 anys» @conxinf [ConxiDeSaRoqueta] i penses que és una magnífica excusa per escriure al fil d’aquest enginy subtil. Passen les setmanes i arribat l’agost creus que has d’alliberar la idea que quedà oblidada al núvol dins un arxiu provisional. Per això (i per a no tancar per vacances), us deixo una breu lectura d’estiu.

«A la vida s’han de tenir clares les prioritats. Avui la meva és canviar la pila del meu estimat rellotge de polsera. Es va aturar fa uns 8 anys»
@conxinf


antique-clock-wallpaper-mobile-whj

Qüestió de temps

Un dia d’estiu a una hora inusual, obres la persiana i mires cap a llevant. Sí, el cel net i l’aire de matinada lleument fresc et suggereixen que avui farà un dia clar i calorós de finals d’agost. Les vacances es comprimeixen mentre escoltes el silenci i la foscor. Penses: «Un bon dia, sí». Potser ha arribat el moment de tancar alguna porta i d’obrir-ne altres. Romans quieta, mirant l’albada que neix sedosa en la franja de l’horitzó amb suaus tonalitats turquesa que oprimeixen un tel groguenc de llum molt intensa. La cafetera allibera l’aroma i comença a espurnejar: corres abans que no bulli el cafè.

L’olor d’una torrada de pa moreno et recorda una matinada singular de la infantesa. Penses que a la vida s’han de tenir clares les prioritats i estens la confitura d’albercoc damunt el pa i la mantega. Quan arriba el moment, et dius silenciosament, s’ha de fer allò que quedà pendent. Cada cosa té el seu instant, ni abans, ni després: només perceps el minut just i ho entens. Avui l’aire de matinada és fresc i fa olor de blat segat acaramullat en sacs. Et dius, mentre agites el cafè amb llet amb la cullereta, que els rellotges s’aturen però el temps no. Els darrers anys han passat molt aviat i això degué ser el que va inspirar Woody Allen quan va dir: «M’interessa el futur perquè és el lloc on passaré la resta de la meva vida». Al futur el temps s’atura i el rellotge continua.

Vas a la calaixera on preserves el passat. Tot és qüestió de memòria. Avui la teva prioritat és canviar la pila del teu estimat rellotge de polsera. Es va aturar fa uns vuit anys quan vas tocar amb la punta dels dits la frontera entre el passat i el futur. L’agafes i el fiques dins la bossa. Mires l’interior de la casa que comença a il·luminar-se amb els primers raigs de sol, tot està com ara fa vuit anys: els rellotges s’aturen, el temps, de vegades, també. Una època vas ser més jove que ara perquè el temps no tenia el mateix valor: et volies viva a cada instant, però caminant en la frontera dels límits. Esperes. Escoltes música mentre els pensaments es despleguen per la sala amb una dansa de sorra i vent: una metàfora desèrtica d’allò que és efímer. Ara dius mentre apagues l’estèreo: «El rellotge i el temps es varen aturar fa vuit anys en aquesta casa. Avui és el moment de donar corda a la vida». I surts tancant dolçament la porta un inusual matí d’agost.

J. M. Vidal-Illanes © 2016

Paradoxes: vius i morts

Pardoxa

Estavellar-se contra l’ocàs

Alguns matins veig la desfilada desordenada de les persones que abandonen el Refugi d’acollida. La majoria d’elles transporta una mena de taüt invisible, però que pesa molt. I caminen a tombs, i segueixen una línia sinuosa, i no tenen enlloc on anar, i no compten el temps com fem nosaltres. Ningú els espera, només es tenen a ells i al dia que desperta i que pot ser el darrer. Marxen caminant devora el mur del cementiri. Els morts vivents existeixen, tan sols que aquí no reben cap nom perquè, simplement, són persones oblidades al marge de la línia matemàtica que ens ubica dins la utilitat. No pots discutir amb els teoremes matemàtics, tampoc no ho pots fer amb el teorema del destí. A la nit, en tornar al Refugi, alguns mancaran, sempre passa, no han pogut trobar el camí de tornada i no hauran de sortir l’endemà a l’albada carregant el bagul invisible perquè alguna cosa s’ha trencat amb el pas de les hores.

«Un no pot discutir amb un teorema matemàtic»
Stephen Hawking

Quan jo era jove i estudiava una carrera per arribar lluny en la vida, em vaig trobar amb la llibertat. Era una cosa que et permetia no retre comptes a ningú. Sorties del pis d’estudiants a fer unes cerveses i no sabies si l’endemà et llevaries a Saragossa a casa d’algun amic casual o, en el millor dels casos, d’aquella noia que et va dir que volia veure els teus ulls a la llum del dia. Tot funcionava sempre bé perquè tot s’anava solucionant amb el temps, la qual cosa fixava el teorema de què allò que acaba per solucionar-se no és un problema, i si no té solució, tampoc no ho és.

Així les coses, les cerveses em vam permetre de conèixer persones que, com jo, tenien fixat el destí de què no arribarien massa lluny en la vida. De fet, no ens ho treballàvem gaire, el futur. Un dia, ingressat a l’hospital Clínic, em van diagnosticar una malaltia crònica als ronyons. Em van prohibir les cerveses i em vaig passar al whisky. Anys després llegint les memòries de Stephen Hawking vaig descobrir que al llarg de l’últim any com a estudiant a Òxford, el jove se sentia cada vegada més maldestre, més inhàbil. Va anar al metge després de caure per les escales, però l’única cosa que l’hi va diagnosticar va ser: «Deixi la cervesa». Em va sorprendre que la cervesa a Òxford servis per conrear cervells brillants, els més brillants, i per contra a les meves contrades només conreava fracassats; devia ser cosa de la marca, vaig pensar ingènuament, però amb el temps he anat entenent que el problema, probablement, devia ser el whisky. Per això busco alguns dels meus amics entre els morts vivents que em trobo alguns fatídics matins, tot i que ja sé la sort que varen córrer: molts d’ells no s’aturaren en el whisky i s’abandonaren a una cursa que s’estavellava en l’ocàs.

«Cada vegada que sento parlar d’aquest gat,
començo a treure la meva pistola»
Stephen Hawking

Recordo que a les seves memòries el físic Stephen Hawking, ja prostrat en una cadira de rodes per l’esclerosi lateral amiotròfia, parlava amb ironia del principi d’incertesa de Heisenberg i s’endinsava en la paradoxa de Schrödinger i l’experiment del gat. A mi em sembla molt lògica la mecànica quàntica perquè això que els electrons poden estar en dos llocs diferents al mateix temps, em sembla extraordinàriament poètic i extremament vinculat amb els efectes del whisky. Dins la caixa, el gat també pot estar viu i mort alhora, per això dels electrons, la desintegració de la partícula radioactiva i l’alliberament del verí: gat viu i mort mentre la caixa està tancada gràcies a la Superposició. Ara bé, la poètica es trenca al moment en què obrim la caixa i podem comprovar si el gat segueix viu o no: en aquest instant, la màgia quàntica s’esvaeix i pertorbem l’estat de Superposició quan veiem que el gat surt espaordit del seu suposat taüt. Per això no l’heu d’obrir mai, la caixa; al cap i a la fi, Hawking afirma que quan sent parlar del gat i de l’experiment l’entren ganes d’agafar una pistola: fugiu abans que això succeeixi.

I això em torna als morts vivents: vius i morts alhora pels efectes d’unes decisions equivocades en moments puntuals, una reacció en cadena i un verí alliberat. Paradoxa de vius i morts. Ignoro si mai varen ser persones tranquil·les, silencioses, observadores. Probablement per això transporten una caixa que és la seva, el seu taüt. Un funeral suggereix sempre silenci però no crec que això impliqui una munió de ments fortes i sorolloses. Hi ha dies que quan passo pel davant del Refugi comencen a tancar les portes, entre núvols que tamisen la sortida del sol. Aquelles persones que marxen dins un silenci anàrquic són alienes al principi d’incertesa i a les paradoxes, només caminen però ja són morts, no temen als teoremes, només esperen que algú obri la caixa per poder entrar i descansar mentre esguarden durant uns segons el darrer ocàs.

«Les persones tranquil·les i silencioses són les que
tenen
 les ments més fortes i sorolloses»
Stephen Hawking

J. M. Vidal-Illanes © 2016

Laberints darrere un Blues

beggar-new-york-city

Beggar, New York City. The picture is part of George Grantham Bain Collection, one of America’s earliest news picture agencies. (www.nycbw.com)

Surts. T’alces per damunt l’albada, obrint-te pas entre el fred. Els hipsters dels Badlands romanen amagats entre les pàgines d’un llibre. A la parada de l’autobús uns obrers tussen i esperen. El camí de Jesús es converteix en una desfilada de morts vivents, éssers humans expulsats de la societat, que marxen després de dormir i esmorzar en silenci al Refugi. Caminen d’esma, mirant a terra, molt a terra, amb el coll forçat, amagant-se de la llum que esquerda el cel cobert de núvols de grafit. Un rodamón negre (quina importància té això?) segueix el compàs devora el foc que crema fustes brutes dins un bidó. Canta. Blues. Solca les primeres hores dins un laberint de música. Aquí no encaixa la felicitat perquè ningú no ha llegit mai Bertrand Russell.

Estar mancat d’algunes de les coses que un desitja
és condició indispensable de la felicitat.
Bertrand Arthur William Russell

El pentagrama sempre m’ha semblat un joc laberíntic de notes musicals. Una partitura és la immensitat tancada del discurs. Algú condueix un cotxe mentre escolta una música qualsevol i el laberint alça més i més les parets de molsa i ocre. El violí sona massa fluix per fer-te volar i segueixes el ritme del poema que canta el negre del bidó ennegrit: voldries descansar. I veus uns vells que desfan una tertúlia al bar on atures a demanar un cafè amb llet i un croissant. Les tertúlies ho destrueixen gairebé tot, poden esfondrar països sencers. Fas un glop al cafè i saps que el problema no és de la tertúlia sinó dels tertulians, quan entren en escena o s’acosten als micròfons: ignorants que estan segurs de tot allò que diuen, especialment quan no en tenen ni idea del que estan parlant. L’esquena rep aquelles afirmacions en forma d’encícliques incontrovertibles i sents dolor mentre dubtes.

Gran part de les dificultats per les quals travessa el món es deuen al fet que els ignorants
estan completament segurs i els intel·ligents plens de dubtes.

Bertrand Arthur William Russell

Tornes al carrer, a la parada. Dubtes, sí. I fas voltes entre fulles caigudes en la negror de la nit. El vent alça el terra i el posa en moviment. L’absència té olor de record. La boira, per contra, no sap on va, sempre extraviada, sense sabates. Tu també voldries volar i fugir de les cosses que et proporciona la vida arran de terra, quan caus i no tens forces per aixecar-te. T’han ensenyat a abaixar el cap, a mirar a terra, molt fixament, mentre beses els peus que et torturen. Ets un obrer, tusses i t’escalfes amb el foc d’un bidó de llauna devora un rodamón negre que canta Blues, tristament però amb l’energia de l’indomable. Mires el foc i et demanes en silenci si estava en les teves mans canviar res del que t’ha tocat viure. El sols fet de pensar que tot és fruit de l’elecció d’un altre ja és una derrota. I el Blues parla d’un laberint entre camps de cotó. La parada d’autobús s’ha buidat i no hi has pujat. Demà potser és un altre dia, avui estàs aprenent aquesta cançó de terres llunyanes mentre el rodamón et recita negra la lletra i t’ensenya el seu somriure blanc.

La història del món és la suma d’allò que hagués estat evitable.
Bertrand Arthur William Russell

J. M. Vidal-Illanes © 2016