El lent parlar de l’olor freda

maxresdefault

La reina dels al·lucinògens: Maria Sabina (1894-1985)

Trobar sense buscar un lloc on el temps no passa perquè les hores s’aturen dins un rellotge sense busques i amb l’esfera muda. Els espais de frontera són així. No persegueixo res, per això m’aturo allà on la música de jazz guia els sorolls dels pensaments i m’assec lentament mentre sento que al fons d’algun lloc una persiana metàl·lica tanca les darreres oportunitats dels fantasmes de la nit anterior. Trobo i miro les parets on pengen unes fotografies de Camaron sobre ocres ombrívols i teranyines transparents. A l’altre costat del rellotge veig una imatge amistosa del cantaor rient assegut devora Paco de Lucia i rememoro «Como el agua» mentre desitjo un bon dia a la noia que em demana que vull prendre. A l’esquerra de la caixa registradora un quadre que reprodueix un document antic destaca una frase que proclama que segons l’article 14 de la Constitució d’Haití de 1805: «Ara tots som negres». Diu la lletra petita que «tots els ciutadans, d’ara endavant, seran coneguts per la denominació genèrica de negres». Tanco els ulls i m’imagino perdut dins un vagó ple de sacs de sucre i em veig dormint sense somnis. Tot es desprèn de la «Teoria del color Muac» de Juan Carlos Romero (Mèxic 2014-2015). Estranyes paraules exposades així a la incertesa. No ho entenc i em limito a examinar la crema del cafè.

Frego les mans contra els pantalons perquè fa fred i tot és diàfan. Prenc el cafè mentre aspiro l’aroma tebi. No serveixen alcohol abans de les 12 del migdia, diuen. Bec i visc i miro aquell «Be nice or leave» que és una espècie de «reservat el dret d’admissió» però més sofisticat. Maria Sabina m’observa i m’inquieta, tan mexicana, ella. A la porta d’entrada uns rostres observen l’interior amb ulls plens de curiositat i gestos inclinats. No entenc per quin motiu Maria em mira amb tanta indiferència: això m’intimida més i canvio de cadira. Els de defora no entren, són rostres que no han dormit encara. Avui només buscava un refugi on ningú em pogués trobar perquè els grisos inspiren i el cel canvia amb una freqüència desconcertant. Tinc conviccions d’abatiment malgrat transitar per alguns moments aïllats on el tren circula ràpid i em deixo portar feliç. Torna la llum i penso que no arribarem a temps per aturar-nos a la pròxima estació. Sense buscar puc trobar-me fora de tot. Sé que sóc al món i abandono l’estat decrèpit. Maria s’asseu devora meu i comença a parlar lentament, com el jazz, com els pensaments letals que em fan perdre la visió quan oblido qui som i aquell núvol de persones que m’assetgen no em deixen passar. No puc sortir.

Transito sobre carrers mullats d’olor freda i sento la remor de Maria mentre el cel esclata contra el desert en el punt en què dorm l’horitzó. Demà les hores tornaran a aturar-se i sentiré que em parlen aquelles parets ocres darrere els sorolls dels pensaments.

J. M. Vidal-Illanes © 2018

Cavalcant una Harley

Letter_man_motorcycle_1200

Mai t’oblidaré. Tampoc no ho farà la línia del desert

El recordo com un germà, sempre amb aquella caçadora de pell gastada i la mirada divertida encerclada entre profundes òrbites i pronunciats pòmuls. La cigarreta penjant amb naturalitat de la boca ja havia passat a formar part de la seva fesomia: fumava de manera permanent i bevia sempre a partir de les set de la tarda. El vaig veure per darrera vegada al bar de la plaça, amb la moto aparcada just davant de la terrassa. Descavalcava de la seva Harley-Davidson com si ho fes d’un cavall negre i inquiet a la conquesta de terres indòmites, però en el fons era un sentimental carregat de bones intencions. Aquell dia va arribar lentament, feia prop de vint anys que ens havíem acomiadat quan ell va decidir marxar a viure a Nova York, ara tornava a l’illa, a viure al ralentí però amb un soroll constant, com el de la seva màquina estimada. I arribava amb passes pausades però resoltes, com si anés avançant descarregant tot el pes del seu cos contra el paviment en un acte de decidida afirmació. Les esquenes amples i la silueta atlètica no podien amagar una novetat: el seu cos tendia a vinclar-se lleument resistint-se com un jonc que tendeix a recuperar la rectitud a cada moviment. El mirava arribar i observava que la cara, envellida, mantenia tota l’expressió d’elegant inconformisme que ja brandia amb vint anys.

—Mai no tornes al mateix lloc —em va dir mentre obria els braços i m’oferia una abraçada càlida.

—Tampoc nosaltres som el que érem ara fa vint anys —vaig fer.

Ell va mirar el seu voltant, amb les mans obertes i els palmells mirant amunt, acompanyant la seva convicció i reforçant l’afirmació que encara ressonava en l’aire de la terrassa del bar. Movia el cap amb desaprovació.

—Res de tot això és ara com era la darrera vegada que ens vàrem veure. No sé si és millor o pitjor, però s’han esvaït alguns elements essencials de la vida d’aquesta plaça. Mira: no hi ha billars, ni jugadors de cartes.

—Avui els negocis de quan érem joves tanquen i arriben paisatges calcats de catàlegs impersonals —vaig afegir mirant al terra—. Ens anem acostumant.

Ell havia nascut el 1950, però seguia fidel a la seva condició de vell rocker. Semblava immortal perquè el seu esperit no havia mudat en tots aquests anys, era el que era i no volia canviar.

Jo el mirava mentre bevia i em semblava que tot allò prenia una distància estranya. Llavors es va posar molt seriós i mirant-me directament em va dir:

—Què és la vida? Treballar, menjar, dormir? Només això? —De sobte va aixecar la gerra de cervesa, com fent un brindis—. Per això jo sempre he buscat motius que em moguessin, que em fessin avançar i em donessin forces per viure.

Va fer una pausa i encengué una cigarreta.

—També això, potser, és allò que en diem felicitat, i ara estic fent les maletes i crec que és perquè he viscut pitjant l’accelerador.

—Quines maletes? —Vaig fer sorprès i inquiet alhora.

—Saps que podem saber qui som a partir de la música? Som una mica el que hem escoltat al llarg de les nostres vides.

—És curiós perquè fa poc vaig llegir una cosa semblant, però no n’hi vaig fer massa cas.

—Quan odiem a algú, odiem en la seva imatge alguna cosa que està dins de nosaltres. La música que ens agrada ens fa millors, i la que odiem ens fa odiar altres persones… Això no és bo.

—Quan escolto música, em converteixo en el que em suggereix la cançó. Però això només em dura uns instants.

—Si som, res importa allò que tenim o no tenim. Si som, gairebé no necessitem res més que satisfer les necessitats bàsiques. Tenir ni ens fa més ni ens fa millors. Però no ens pot faltar la música.

—No estic segur d’entendre el que em vols dir —vaig dir en veu baixa. Em va sorprendre sentir que les paraules em sorgiren tremoloses.

—Quan es tem a algú és perquè l’hi hem concedit poder sobre nosaltres. Aquesta és la força de la mort. Se m’acaba la música: tinc càncer i he tornat buscant una pau que se’m feia impossible trobar a Nova York.

L’horitzó també és inseparable de la mirada estesa cap al fons de tot. Observació serena, mirada senzilla. Caminar tranquil. Ell era com la seva música, sempre ho va ser. I va marxar seguint la línia del desert, cavalcant en la seva Harley.

J. M. Vidal-Illanes © 2018

El temps perdut entre crepuscles

olvido

Mires on creus que habita el passat i no saps si tot forma part d’un somni: aquell carrer, aquell forn, el pa, la mare que somriu, el pare amb la veu severa, la humitat a les parets, l’olor de fum. Obres un àlbum familiar i recordes fotografies que havies oblidat, en blanc i negre o amb colors pàl·lids d’anys morts. Penses que si avui ets aquí, llegint aquestes paraules, és precisament perquè tot allò va existir però fa molt temps i creus recordar que aquella vida va marxar un dia per una llarga carretera sense final, sense girar-se a mirar el que deixava a l’esquena. La vida marxava i tu et quedaves dret, immòbil mirant com s’anava fent fosc. No degué ser un somni, però maldes el fet de no haver-ho apuntat tot a una llibreta negra, o d’haver fotografiat rostres que gairebé han desaparegut completament. El passat es fa cada dia més intangible fins que un dia comences a pensar si res de tot allò que un matí de llum et va fer riure o plorar, va succeir en realitat.

Un dia busques un llibre que creus haver llegit, que saps segur que el tens a casa. Però el llibre no apareix. No pots recordar que n’has fet d’aquell exemplar, si el vas prestar o el guardares en un lloc equivocat. Arribes a considerar el fet que mai el vas tenir i que potser ni tan sols l’has llegit: només tens un record vague que potser prové d’una ressenya o de la recomanació d’una amiga entusiasta. No trobes un llibre i en asseure’t al sofà penses que amb el pas del temps arriba el dia en què tot sona lluny, com un ressò que es va apagant, fins que al final venç el silenci, que en realitat és allò que en diem oblit. Llavors ens costa reconèixer una cara, una mirada, perquè la pols l’ha anat esvaint lentament. Tornes a pensar que una fotografia et retornaria el convenciment que aquell rostre era tan harmònic com vols recordar, malgrat haver oblidat ja el seu nom.

Penses que no ho vas somiar i et vols convèncer del fet que tot és normal. Obres el llibre que no buscaves i et trobes una fotografia que no recordaves. Al començament de la novel·la hi ha una entrada que diu una cosa així: «La bogeria, de vegades, no és una altra cosa que la raó presentada baix una forma diferent». L’epígraf se suposa que és de Goethe, però ho poses en dubte. Tornes a la fotografia i penses que és d’un familiar llunyà parent de la mare que va marxar a Cuba. Però també podria ser el teu besavi de Barbastre. Apuntes coses en llibretes perquè de jove ho feies en fulls de paper que es perdien o eren llençats a cada mudança. Les mudances serveixen per perdre llast, però també per fer créixer l’oblit futur.

Lluites contra l’oblit, a favor dels perdedors que ningú no defensa. Et sents obsessionat amb la cerca de la identitat, la culpa i la memòria amb el temps perdut entre crepuscles i albades. Trets de gràcia i terra remoguda. Sang. Perquè no dónes treva a l’oblit? No és sovint millor mirar i veure que al fons del passadís tot ha desaparegut? No. No pots resignar-te a l’oblit perquè es clava com un ganivet esmolat i fred. L’oblit és gèlid. Mires i els ulls s’humitegen. Mires i sents que tot forma part d’un viatge sentimental que intenta la reconstrucció pròpia i executa la dels qui romanen ocults a les vores dels camins o a fosses amagades de la veritat.

Oblit i record lluiten per dibuixar un retrat malenconiós dels paratges de la teva joventut. No es tracta de nostàlgia, només d’una representació del que és intemporal, interior, ple de pols. Mires al passat i recordes amb estupor totes les errades comeses. No hi ets amb qui havies projectat perquè al final saps que l’única persona que no s’equivoca és la que mai no fa res, però no fer res no et va conduir a la vida que volies, no fer res et va allunyar d’una esperança o d’uns ulls verds, o d’una veu dolça. Fer, també. Molts actes ens propulsen fora dels marges, moltes accions ens han fet caure deixant-nos els genolls nafrats.

Recordes i penses que darrerament tot sempre succeeix en el passat, encara que de vegades es tracta d’un ahir molt semblant al present. No va ser un somni. Et sents presoner de les decisions i saps que només és digne de llibertat qui sap conquerir-la cada dia. Tampoc aquesta frase la puc atribuir a algú que va viure ja fa molt temps. El present pareix sempre estancat dins un bucle de repetició i el passat potser forma part de la nit, per això l’oblit s’assembla tant als crepuscles d’hivern.

Busco una cançó i sona Riders on the Storm

«Oblit i record lluiten per dibuixar un retrat
malenconiós dels paratges de la teva joventut.
No es tracta de nostàlgia,
només d’una representació
del que és intemporal, interior, ple de pols.»

J. M. Vidal-Illanes © 2017

Història d’Isaac

discos

Escoltaves vinils en el vell Telefunken del pare, muntat sobre un moble de fusta noble, que desplegava una sonoritat destacable en aquells finals dels anys 60. Era una ràdio amb amplificador integrat i el plat a la part de sobre, amb una coberta negra de baquelita d’una brillantor inquietant. I sonava Story Of Isaac amb la cadència de Cohen i la mirada absent de la mare, que no es cansava d’escoltar-lo. Sempre vas suposar que ella sentia alguna cosa més que admiració per aquella veu profunda i sensual. La mare et va fer escoltar el Songs from a Room el mateix any 1969 en què va arribar a la vella botiga de discos de la plaça Bastió. El disc va començar a girar i de cop vas sentir una estranya emoció per a un infant de la teva edat. Cohen sonava amb una profunditat majestuosa en aquell equip. Els altaveus a cada costat, en grans caixes de fusta de noguer, sonaven imponents. Pel finestral del pati entrava una suau llum de finals de tardor i a la cuina algú estava preparant te i galetes de mantega. Era un capvespre de dissabte. El pare treballava, el seu dia d’escoltar música era el diumenge al matí.

Uns anys més tard un nadal us va arribar a casa un equip d’una sonoritat molt superior, tan sols era un Vieta Dos, negre i blanc, metàl·lic, però amb uns feixucs altaveus de tres vies i un plat Ocnoson muntat dins una caixa de fusta clara. Tu ja anaves a l’institut i per primer cop començares a escriure. Les felicitacions del professor de literatura davant una redacció sobre el teu avi, varen descobrir-te un món nou: tenies una especial sensibilitat per la narració i la poesia, i darrere aquell teló de lletres sonava la veu de Leonard i els llargs contes de la mare. Vares escriure sobre l’avi, perquè el pare sempre treballava i no sabies que contar d’ell. Ara, sí. Mires enrere i penses les poques i intenses històries que retens amb esment i calidesa juntament amb la música dels dies de festa.

Escoltes Leonard Cohen i la teva adolescència comença a circular a gran velocitat per les venes. Un calfred et deixondeix i un pessigolleig esclata a cada nota. Comproves que han passat molts anys i tornes a recordar la companya de pupitre i la mirada de reüll que et va perseguir incessant aquell primer dia de classe. També recordes la llum tamisada de tardor, i potser l’olor del forn i del te. I el pare, que et va veure un dia amb ella i va assentir amb el cap amb una dissimulació subtil i elegant. Els pupitres estaven a tocar, aparellats, i les vostres mans, també. L’olor de sàndal i palla i la pell suau d’ella et torbaven. Només eres un adolescent enamorat de la companya de pupitre i del seu tacte.

Tres mesos després, amb el fred de desembre, les mirades es van fer profundes i es convertiren en besades i en més cançons de Cohen. La seva predilecta era Story Of Isaac i la va dur a classe d’anglès, on el professor posava cintes de casset per incentivar l’exercici de la traducció i de la comprensió oral. Quan va començar a sonar la música ella et va agafar la mà per davall el pupitre, gairebé sense moure’s i te la va acompanyar lentament cap a l’entrecuix. Durant uns segons el fort batec del teu cor no et va deixar sentir ni entendre res de la cançó, només notaves uns cavalls desbocats que et colpejaven la jugular i les temples, mentre senties bullir el teu rostre. En acabada la cançó ella et va enretirar la mà i no es va moure durant uns instants. Quan va sonar la campana es va girar amb una mirada massa intensa pel teu enteniment. Els lavabos del gimnàs varen fer la resta. No guardes un especial bon record d’aquella experiència, però Cohen segueix sonant cada cop que passes per davant l’edifici del vell institut.

J.M. Vidal-Illanes © 2017

Rellotges

Un dia a Twitter llegeixes això: «A la vida s’han de tenir clares les prioritats. Avui la meva és canviar la pila del meu estimat rellotge de polsera. Es va aturar fa uns 8 anys» @conxinf [ConxiDeSaRoqueta] i penses que és una magnífica excusa per escriure al fil d’aquest enginy subtil. Passen les setmanes i arribat l’agost creus que has d’alliberar la idea que quedà oblidada al núvol dins un arxiu provisional. Per això (i per a no tancar per vacances), us deixo una breu lectura d’estiu.

«A la vida s’han de tenir clares les prioritats. Avui la meva és canviar la pila del meu estimat rellotge de polsera. Es va aturar fa uns 8 anys»
@conxinf


antique-clock-wallpaper-mobile-whj

Qüestió de temps

Un dia d’estiu a una hora inusual, obres la persiana i mires cap a llevant. Sí, el cel net i l’aire de matinada lleument fresc et suggereixen que avui farà un dia clar i calorós de finals d’agost. Les vacances es comprimeixen mentre escoltes el silenci i la foscor. Penses: «Un bon dia, sí». Potser ha arribat el moment de tancar alguna porta i d’obrir-ne altres. Romans quieta, mirant l’albada que neix sedosa en la franja de l’horitzó amb suaus tonalitats turquesa que oprimeixen un tel groguenc de llum molt intensa. La cafetera allibera l’aroma i comença a espurnejar: corres abans que no bulli el cafè.

L’olor d’una torrada de pa moreno et recorda una matinada singular de la infantesa. Penses que a la vida s’han de tenir clares les prioritats i estens la confitura d’albercoc damunt el pa i la mantega. Quan arriba el moment, et dius silenciosament, s’ha de fer allò que quedà pendent. Cada cosa té el seu instant, ni abans, ni després: només perceps el minut just i ho entens. Avui l’aire de matinada és fresc i fa olor de blat segat acaramullat en sacs. Et dius, mentre agites el cafè amb llet amb la cullereta, que els rellotges s’aturen però el temps no. Els darrers anys han passat molt aviat i això degué ser el que va inspirar Woody Allen quan va dir: «M’interessa el futur perquè és el lloc on passaré la resta de la meva vida». Al futur el temps s’atura i el rellotge continua.

Vas a la calaixera on preserves el passat. Tot és qüestió de memòria. Avui la teva prioritat és canviar la pila del teu estimat rellotge de polsera. Es va aturar fa uns vuit anys quan vas tocar amb la punta dels dits la frontera entre el passat i el futur. L’agafes i el fiques dins la bossa. Mires l’interior de la casa que comença a il·luminar-se amb els primers raigs de sol, tot està com ara fa vuit anys: els rellotges s’aturen, el temps, de vegades, també. Una època vas ser més jove que ara perquè el temps no tenia el mateix valor: et volies viva a cada instant, però caminant en la frontera dels límits. Esperes. Escoltes música mentre els pensaments es despleguen per la sala amb una dansa de sorra i vent: una metàfora desèrtica d’allò que és efímer. Ara dius mentre apagues l’estèreo: «El rellotge i el temps es varen aturar fa vuit anys en aquesta casa. Avui és el moment de donar corda a la vida». I surts tancant dolçament la porta un inusual matí d’agost.

J. M. Vidal-Illanes © 2016