Laberints darrere un Blues

beggar-new-york-city

Beggar, New York City. The picture is part of George Grantham Bain Collection, one of America’s earliest news picture agencies. (www.nycbw.com)

Surts. T’alces per damunt l’albada, obrint-te pas entre el fred. Els hipsters dels Badlands romanen amagats entre les pàgines d’un llibre. A la parada de l’autobús uns obrers tussen i esperen. El camí de Jesús es converteix en una desfilada de morts vivents, éssers humans expulsats de la societat, que marxen després de dormir i esmorzar en silenci al Refugi. Caminen d’esma, mirant a terra, molt a terra, amb el coll forçat, amagant-se de la llum que esquerda el cel cobert de núvols de grafit. Un rodamón negre (quina importància té això?) segueix el compàs devora el foc que crema fustes brutes dins un bidó. Canta. Blues. Solca les primeres hores dins un laberint de música. Aquí no encaixa la felicitat perquè ningú no ha llegit mai Bertrand Russell.

Estar mancat d’algunes de les coses que un desitja
és condició indispensable de la felicitat.
Bertrand Arthur William Russell

El pentagrama sempre m’ha semblat un joc laberíntic de notes musicals. Una partitura és la immensitat tancada del discurs. Algú condueix un cotxe mentre escolta una música qualsevol i el laberint alça més i més les parets de molsa i ocre. El violí sona massa fluix per fer-te volar i segueixes el ritme del poema que canta el negre del bidó ennegrit: voldries descansar. I veus uns vells que desfan una tertúlia al bar on atures a demanar un cafè amb llet i un croissant. Les tertúlies ho destrueixen gairebé tot, poden esfondrar països sencers. Fas un glop al cafè i saps que el problema no és de la tertúlia sinó dels tertulians, quan entren en escena o s’acosten als micròfons: ignorants que estan segurs de tot allò que diuen, especialment quan no en tenen ni idea del que estan parlant. L’esquena rep aquelles afirmacions en forma d’encícliques incontrovertibles i sents dolor mentre dubtes.

Gran part de les dificultats per les quals travessa el món es deuen al fet que els ignorants
estan completament segurs i els intel·ligents plens de dubtes.

Bertrand Arthur William Russell

Tornes al carrer, a la parada. Dubtes, sí. I fas voltes entre fulles caigudes en la negror de la nit. El vent alça el terra i el posa en moviment. L’absència té olor de record. La boira, per contra, no sap on va, sempre extraviada, sense sabates. Tu també voldries volar i fugir de les cosses que et proporciona la vida arran de terra, quan caus i no tens forces per aixecar-te. T’han ensenyat a abaixar el cap, a mirar a terra, molt fixament, mentre beses els peus que et torturen. Ets un obrer, tusses i t’escalfes amb el foc d’un bidó de llauna devora un rodamón negre que canta Blues, tristament però amb l’energia de l’indomable. Mires el foc i et demanes en silenci si estava en les teves mans canviar res del que t’ha tocat viure. El sols fet de pensar que tot és fruit de l’elecció d’un altre ja és una derrota. I el Blues parla d’un laberint entre camps de cotó. La parada d’autobús s’ha buidat i no hi has pujat. Demà potser és un altre dia, avui estàs aprenent aquesta cançó de terres llunyanes mentre el rodamón et recita negra la lletra i t’ensenya el seu somriure blanc.

La història del món és la suma d’allò que hagués estat evitable.
Bertrand Arthur William Russell

J. M. Vidal-Illanes © 2016

Entendre la vida

JhetroTull

Tenia un amic que sempre que podia ens deia que la vida era curta, però que això no tenia gens d’importància perquè quan mirava l’avorriment en què s’havien instal·lat els seus vells preferia beure i fumar-se l’existència abans que fos massa tard. Era una forma de traduir allò de «Too Old To Rock ‘n’ Roll: Too Young To Die» de Jethro Tull, però en la versió en la qual no assimiles bé la part de «Too Young To Die». Encara recordo els mesos finals, quan l’amic Carles començà a esfumar-se lentament, consumit com el fum dels seus canuts d’heroïna. La seva mare avorrida va morir ara fa unes setmanes amb vuitanta-quatre anys. Carles no va passar dels vint-i-nou i jo ocupo el lloc d’un pare anodí.

La vida només pot ser entesa mirant cap enrere, però únicament
pot ser viscuda mirant cap al davant.

Søren Kierkegaard

Woody Allen va dir sense pipellejar allò de «M’interessa el futur perquè és el lloc on passaré la resta de la meva vida», una màxima que vaig comprar a l’instant. El problema és que no estic trobant el camí del futur i Siri desvia la conversa cada cop que li’n demano. A l’iMaps tampoc no apareix aquest camí. Quan em trobo perdut en aquest entreforc, apareix Kierkegaard i es pren un Akvavit tranquil·lament, mentre mira enrere i endavant sense parar compte en el present. Adem canta Loro i jo segueixo sense entendre com la vida pot arribar a ser un joc de mirades. Carles va morir massa jove escoltant Jethro Tull mentre es xutava una darrera dosi. El dia del seu enterrament feia una calor xafogosa de finals d’agost i aquell vespre vaig començar a repassar les nostres vides: això de mirar cap al davant no va arribar fins vint anys després, durant molt de temps em vaig limitar a observar el moment present. Quan et fas vell comences a examinar la vida deixada enrere i el que queda per viure com qui mira a banda i banda d’un carrer abans de travessar-lo. Els perills poden sortir al pas en qualsevol moment lent i tèrbol de l’avinguda que creua les nostres vides.

Em sento com si fos una peça en una partida d’escacs, quan el meu oponent
m’indica: aquesta peça no pot ser moguda.

Søren Kierkegaard

Sovint l’existència és com una partida d’escacs. No sóc un gran jugador, de petit ho era, però no ara. El pas dels anys m’ha fet desconfiar dels moviments de l’adversari i això fa que m’equivoqui: el cor abandona la raó i es perd entre lladres del temps. Realment en la vida volem moure peces en accions impossibles, saltant per l’escaquer sense parar esment en el fet que els quadres limiten la nostra capacitat d’improvisar, coarten la llibertat i ens fan esclaus de les mirades de curt abast. Carles va avançar massa ràpid i les dreceres condueixen a l’escac i mat. Per això, avui he desempolsat el vell vinil de Tull i he sentit com l’avinguda a travessar s’eixamplava. Mirava a costat i costat i descobria que mai serè massa vell per res i que el Rock ‘n’ Roll va entrar a la meva vida per la porta de darrere, entre simfonies clàssiques, per quedar-se a conviure amb els intents d’entendre l’existència efímera que ens toca recórrer. Ara sé que la vida no és un problema a resoldre, sinó un puto experiment i nosaltres som els conillets d’Índies.

A la teva salut, Carles, avui que hauries fet cinquanta-cinc anys.

La vida no és un problema que ha de ser resolt, sinó una realitat
que ha de ser experimentada.

Søren Kierkegaard

J. M. vidal-Illanes © 2016

Llargues llistes i barres de bar

Abisme

Mires l’abisme i baixes al bar

Un dia no tens res a fer, de fet tens una llarga llista de coses i no saps per quina començar. Aquests són els dies en què una persistent música de Blues sona darrere teu i has oblidat el paraigua. El cel s’ha esquinçat i brolla una freda i suau cançó humida. La llista sempre tendeix a incrementar el caos, les obligacions són entropia però tu prefereixes a Nietzsche. I t’aboques al precipici.

Quan mires llarg temps l’interior d’un abisme, l’abisme també acaba mirant dins teu.
Friedrich Wilhelm Nietzsche

Quan la llista és massa llarga per transportar-la, la millor solució és deixar-la penjada en una paret i baixar al bar. Tot té solució quan baixes al bar i demanes una cervesa, o un cafè. La qüestió és recolzar-se en la barra i mirar fixament el cambrer, com si fos un precipici i tu fossis Nietzsche. Com que Déu ha mort, decideixes mirar la secció de «notícies curioses» d’una revista qualsevol. Les revistes sempre impressionen més si són intranscendents, de cobertes en paper cuixé i d’un gruix considerable. Penses en la quantitat de pàgines sobreres en aquell portent literari i la sospeses abans d’estendre-la damunt la barra.

El que el món posseïa de més sagrat i poderós s’ha dessagnat sota el nostre ganivet.
Friedrich Wilhelm Nietzsche

Potser caldria tallar la revista lentament, com qui practica una necròpsia sobre una freda taula d’acer inoxidable baix una llum molt blanca. Però en comptes d’això penses en la llarga llista i en el fet que avui no tens res a fer per una casualitat que no controles. Una revista oberta sobre la barra d’un bar sempre desperta la curiositat, especialment la del veí que seu al costat i no deixa de mirar. Només és una revista i és un dia gris.

I penses: «La curiositat està en realitat en la ment devastada del lector que deixa altres ocupacions i baixa al bar a prendre una cervesa o un cafè». Podries llançar la llanterna contra el terra i trencar-la en mil bocins. Contribuiries així amb un nou ritme a la música que rellisca coll avall, com una pinzellada humida a la bisectriu de l’esquena. El Blues és trist perquè va néixer en un camp de cotó com una surgència en la font d’una veu d’encadenats. T’impressionen els bojos perquè no pots controlar-los i et fan por perquè et controlen a tu. Descobreixes l’existència del peix espinós d’Alaska i penses que necessites dues cerveses més abans que sigui massa tard. Cada dia fa més fred, cada dia és més fosc que l’anterior. Tornes a pensar quan prens consciència de la quarta cervesa: «Avui no era dia de prendre un cafè perquè necessitava perdre l’equilibri». El paladar torna gris i les paraules mesclen les lletres, tot torna confús. Pagues quan perds l’esperança i oblides el que havies vingut a fer al bar. A dalt espera una estúpida llista i només és dimarts.

L’esperança és el pitjor dels mals, ja que perllonga el turment de l’home.
Friedrich Wilhelm Nietzsche

J. M. Vidal-Illanes © 2016

Monedes a les butxaques

Aviadora

Llegendes dels somnis

Voldries descobrir ones gravitatòries a l’espai, com ells, els altres, els que persegueixen un somni i el troben. Et mires les mans i no detectes ni mitja evidència que expliqui el teu fracàs: has deixat de ser jove i ho saps però no et demanes el perquè. Fa temps que et lleves dins la nit buscant-hi el teu, aquell que marxà un dia, inacabat. Fa temps, tant que no ho pots comptar amb els dits de les mans, que ja has oblidat quin era el teu anhel.

Comences a buscar dins els abrics i descobreixes que has deixat abandonades monedes a les butxaques. No saps de què pot ser això símptoma, desvetllar aquest signe està fora del teu abast. Abandonar objectes pot tenir efectes tènues en el fons de la teva vida, però això tampoc no t’importa massa: és una qüestió lenta i profunda. Un dia qualsevol agafes la jaqueta de xeviot, aquella que feia temps que no et posaves. Fiques les mans a les butxaques i trobes dues entrades de cinema, una de teva, l’altra d’algú que deixà un buit. Enfonses la mà dreta una mica més, dins la carícia del pany de la jaqueta: ara és quan et trobes unes monedes que havies abandonat inconscientment aquell dia llunyà, era el canvi de les entrades del cinema.

«La meva memòria és magnífica
per oblidar».

Robert Louis Stevenson (1850-1894)

Tot plegat adopta una forma sinuosa i marejant. Estàs a punt de trobar-te el somni de cara i plou. No estàs segur del significat de tot això. Intentes no pensar i com més no penses, més nítid es transforma tot i més profund és el tall. Ara és el moment d’obrir persianes, inundar la casa de la llum d’un clar i suau dia d’hivern i baixar rotundament al bar, abandonant la jaqueta, la claror, les monedes, les entrades i la música de fons. Sempre que obres les persianes has de baixar al bar, és un binomi no desxifrat, com al llarg de desenes d’anys ho havia estat això de les ones gravitatòries. Baixes per sentir que en algun lloc tot pren significat, com un arbre caigut. El sols fet de lliscar furtivament escales avall, fa canviar la perspectiva de tot; el descens és com una presa de consciència i et dius que gairebé sempre has baixat més del que has pujat, res adquireix sentit i els colors romanen intactes.

«L’opulència té la seva misèria: es covard
i s’aferra a la vida».

Eurípides (480 – 406 aC)

Els contenidors van plens de restes de l’opulència dels altres, la teva opulència et va ser furtada el mateix dia que s’esvaí el somni que cada nit busques i no trobes. Al final tot resulta una mica inútil, com aquell fanal il·luminant un carrer on no viu ningú. La nit és més llarga des que no somies; els dies també, des que no persegueixes somnis. És hivern i voldries una dutxa freda, només per dur la contraria, per castigar-te, per oblidar que deixes abandonades entrades de cinema i monedes dins les butxaques de jaquetes arraconades. Les imatges del passat són fascinants, però no et deixen caminar: són pretèrites i no porten enlloc. Llegeixes el teu epitafi: «Només podem morir un cop, i això em fot». Decideixes que has de començar a deixar monedes abandonades a totes les butxaques que disposis i et sembla una bona idea. En fer-ho, tornes a somniar imatges boiroses dins la foscor d’un cinema.

J. M. Vidal-Illanes © 2016

Quan tanquen part de la nostra vida

disc-de-vinil

Escoltàvem vinils

Vaig a tallar-me els cabells i el meu estilista, el mateix que abans en dèiem perruquer, m’anuncia que tanca el local però no el negoci, que surt més a compte tallar els cabells a domicili, que amb les pujades de lloguer no hi ha qui sobrevisqui. Em dóna una preciosa targeta negra amb lletres blanques i m’anuncia que espera que el truqui per concertar la propera visita. Em diu que anoti el número a l’agenda del mòbil, que les targetes de cartolina mai sabem on poden acabar. Un autèntic filòsof amb la ironia més esmolada que recordo.

Tanquen bars, llibreries, billars i boleres. Tot tanca perquè el plantejament del negoci es va fer sobre uns números determinats submergits en una economia obsoleta. Tot tanca perquè la personalitat s’està diluint en estètiques globals. Tot tanca perquè obren nous caus de negoci, diferents, “moderns”, efímers. No importa si fidelitzen o no la clientela. Obren i tanquen locals, el paisatge muta en un continu heraclitenc. Fa mesos que no passes per un carrer i en tornar no el reconeixes. Intentes anar aquell bar i ja no hi és, al seu lloc hi ha un establiment de iogurt gelat, frozen, en diuen. Cerques una botiga de discs i a la porta penja un anunci de traspàs, que evoca la mort.

El ritme és insostenible. Quan era adolescent passava hores a la botiga de discs, remenant vinils, examinant les cobertes, els interiors, la informació. Sovint extreia el disc i mirava els solcs, segons els dibuixos que deixaven, anava al dependent i demanava que em permetés escoltar-lo. De vegades el posava perquè el sentís als auriculars, però si el trobava interessant, el connectava a l’àudio de la tenda. Escoltàvem embadalits. Els discs que vaig comprar durant aquells anys de lentitud, amb els estalvis de les setmanades, encara són perfectament vigents. Ara la filosofia de l’slow és només postureig, a la meva adolescència era l’única forma de vida que coneixíem. Tot transcorria segons les regles del temps: pausadament, per gaudir cada minut com si fos el darrer, sense un elogi a la lentitud, perquè la lentitud era la regla. A més, una tarda dins una botiga de discs, sortia gratis.

En aquells anys profundament de blanc i negre o de colors destenyits, sentir que a una cançó se li acoblaven sorolls de fons com efectes especials, era una experiència revolucionària. Els udols d’un gos fet amb sintetitzadors sonava avantguardista. La fressa del trànsit als carrers de Nova York, els càntics dels hooligangs en un partit del Liverpool, tot allò era una frontera que ens llançava a mons clandestins. Escoltàvem música en equips estèreo comprats per components amb lletres de canvi signades pels pares amb l’estilogràfica de l’avi. Alguns, els amics més rics, tenien a casa autèntiques joies que superaven en preu el de l’R5 de la meva germana gran, nou de trinca. Quan, ja de gran, les coses em començaren a anar bé, em vaig fer amb un magnífic conjunt adquirit sota la supervisió de l’amabilíssim tècnic-venedor de Werner: giradiscs heretat, reproductor de CD alemany, un DAC artesanal de marca francesa, previ japonès, etapa de potència americana, parella d’altaveus anglesos de fusta natural muntats sobre un suport de fosa amb claus regulables. Encara sona.

Un dia va arribar l’MP3 i la música es va convertir en una part del que era. Molts enginyers de so van anar a l’atur i la distorsió passà a ocupar un lloc protagonista a les nostres vides. Els equips HiFi desaparegueren. La generació dels meus fills és la de l’Spotify, la dels suports mòbils en format comprimit, els auriculars barats i la música del moment. Mentrestant, jo seia a la sala, a escoltar les meves peces predilectes, i em demanaven «Què fas?». Jo contestava: «Escolto música»; i ells em deien: «Només? Tan sols escoltes la música? Sense fer res més?». I en venien al cap les lletres del You’ll Never Walk Alone: «Quan caminis a través de la tempesta, Mantingues el cap alt, I no tinguis por de la foscor…». Em sentia molt sol. Miraven el CD que escoltava i deien: «Però si això és del 1979! Una cançó de més de tres mesos ja no l’escolta gairebé ningú». «Era de quan somiaven en un món sense nuclears», dic. Avui, quan un disc o un llibre desapareix de les llistes, traspassa el llindar de l’oblit: deixa d’existir.

Sóc al bar El Camioner. Acabo el cafè, tanco el diari. Miro la targeta del perruquer i introdueixo el número a l’agenda del mòbil. Tot és efímer. Enyoraré el seu local antic, que ara és, simplement, vintage. Observo els meus cabells blancs al mirall de la barra del bar. Pago i corro a casa a seure al sofà a escoltar música. Només escoltar, sense més, abans que arribi la resta de la família i em mirin com un fòssil. El pròxim 31 d’octubre tanca una part de la meva vida, a canvi miraré de demanar un pressupost per començar a renovar l’equip de música: m’agrada nedar contra corrent, ho faré lentament, sense pressa i tornaré a la darrera botiga de música clàssica de Palma –on només venen discs i no té bar, ni floristeria–, a passar-me hores remenant prestatges. Ho faré. Tinc la sensació que d’aquesta forma m’allunyaré lentament del futur.

J. M. Vidal-Illanes © 2015