Història d’Isaac

discos

Escoltaves vinils en el vell Telefunken del pare, muntat sobre un moble de fusta noble, que desplegava una sonoritat destacable en aquells finals dels anys 60. Era una ràdio amb amplificador integrat i el plat a la part de sobre, amb una coberta negra de baquelita d’una brillantor inquietant. I sonava Story Of Isaac amb la cadència de Cohen i la mirada absent de la mare, que no es cansava d’escoltar-lo. Sempre vas suposar que ella sentia alguna cosa més que admiració per aquella veu profunda i sensual. La mare et va fer escoltar el Songs from a Room el mateix any 1969 en què va arribar a la vella botiga de discos de la plaça Bastió. El disc va començar a girar i de cop vas sentir una estranya emoció per a un infant de la teva edat. Cohen sonava amb una profunditat majestuosa en aquell equip. Els altaveus a cada costat, en grans caixes de fusta de noguer, sonaven imponents. Pel finestral del pati entrava una suau llum de finals de tardor i a la cuina algú estava preparant te i galetes de mantega. Era un capvespre de dissabte. El pare treballava, el seu dia d’escoltar música era el diumenge al matí.

Uns anys més tard un nadal us va arribar a casa un equip d’una sonoritat molt superior, tan sols era un Vieta Dos, negre i blanc, metàl·lic, però amb uns feixucs altaveus de tres vies i un plat Ocnoson muntat dins una caixa de fusta clara. Tu ja anaves a l’institut i per primer cop començares a escriure. Les felicitacions del professor de literatura davant una redacció sobre el teu avi, varen descobrir-te un món nou: tenies una especial sensibilitat per la narració i la poesia, i darrere aquell teló de lletres sonava la veu de Leonard i els llargs contes de la mare. Vares escriure sobre l’avi, perquè el pare sempre treballava i no sabies que contar d’ell. Ara, sí. Mires enrere i penses les poques i intenses històries que retens amb esment i calidesa juntament amb la música dels dies de festa.

Escoltes Leonard Cohen i la teva adolescència comença a circular a gran velocitat per les venes. Un calfred et deixondeix i un pessigolleig esclata a cada nota. Comproves que han passat molts anys i tornes a recordar la companya de pupitre i la mirada de reüll que et va perseguir incessant aquell primer dia de classe. També recordes la llum tamisada de tardor, i potser l’olor del forn i del te. I el pare, que et va veure un dia amb ella i va assentir amb el cap amb una dissimulació subtil i elegant. Els pupitres estaven a tocar, aparellats, i les vostres mans, també. L’olor de sàndal i palla i la pell suau d’ella et torbaven. Només eres un adolescent enamorat de la companya de pupitre i del seu tacte.

Tres mesos després, amb el fred de desembre, les mirades es van fer profundes i es convertiren en besades i en més cançons de Cohen. La seva predilecta era Story Of Isaac i la va dur a classe d’anglès, on el professor posava cintes de casset per incentivar l’exercici de la traducció i de la comprensió oral. Quan va començar a sonar la música ella et va agafar la mà per davall el pupitre, gairebé sense moure’s i te la va acompanyar lentament cap a l’entrecuix. Durant uns segons el fort batec del teu cor no et va deixar sentir ni entendre res de la cançó, només notaves uns cavalls desbocats que et colpejaven la jugular i les temples, mentre senties bullir el teu rostre. En acabada la cançó ella et va enretirar la mà i no es va moure durant uns instants. Quan va sonar la campana es va girar amb una mirada massa intensa pel teu enteniment. Els lavabos del gimnàs varen fer la resta. No guardes un especial bon record d’aquella experiència, però Cohen segueix sonant cada cop que passes per davant l’edifici del vell institut.

J.M. Vidal-Illanes © 2017

El Gran Francis

gatsby-redfordfarrow

Un dia escoltes música i sense saber molt bé perquè, una idea estranya aterra als teus peus, suaument, sense fer soroll. Alguna nota ha polsat un ressort al més recòndit del teu cervell i t’agites inquiet. Els compassos d’aquesta peça de Schönberg il·luminen la paret de la sala i projecten una imatge teva que encara no ho és. Tenir un calfred és sensual, fins i tot quan veus els anys transcorreguts que moren a la vorera de la carretera i només imagines un futur que s’escurça. Llavors mires la botella de whisky mig buida i penses la veneració que molts dels teus admirats autors tenien per l’autodestrucció.

Sovint trobes qui beu per oblidar, per pretendre no recordar. Francis Scott va escriure amb vint-i-quatre anys una extraordinària novel·la, This side of Paradise. Sí, busques el paradís, no importa a quin costat de la terra promesa, i només trobes oblit o excuses per no recordar. Els més afortunats han aconseguit perfilar els somnis i quedar-se amb el millor d’una vida plena. Altres miren en la distància els objectius abandonats sobre la sorra calenta d’un desert travessat amb molt d’esforç. Sovint no recordar és un bàlsam a l’hora d’agafar el son.

Mai no s’oblida, simplement, s’aprèn a fer creure  que no recordem.
F. Scott Fitzgerald

Un dia s’acaba la música i recordes pàgines de lectures oblidades. Les lletres ordenades meticulosament de F. Scott Fitzgerald són de les que no s’obliden fàcilment. Turons cendrosos, ulls que atemoreixen. Si, penses en el futur mentre escrius i recordes haver après que la nostra inspiració transita per pàgines llegides. Algú et llegirà també a tu, creixeràs i l’obstinació et permetrà avançar cap als teus ideals i altres faran igual. El camí recorregut, també pels deserts, serà una escola d’angles suaus, però també et permetrà recordar les puntades de peu que reberes indefens a terra en més d’una ocasió.

Quan la vida arriba i et comença a colpejar, de res serveix cobrir-se el cap intentant evitar que te’l destrossin unes botes reforçades de menyspreu. Per aquest motiu beus i oblides. Recordes haver llegit unes cartes escrites en els quaranta del segle vint, on J. D. Salinger expressava admiració per l’obra de Fitzgerald. Pretendre ser un altre diferent de qui ets no és gaire recomanable, especialment si arrossegues una llarga trajectòria d’oblit. Llegeixes els biògrafs de capçalera que diuen que l’alcoholisme de Fitzgerald havia començat a la universitat, a una edat on s’és massa jove per renunciar i no prou vell per oblidar. Veus com amb el pas dels anys aquest afany per cobrir-ho tot de boira es va fer molt notori i al llarg de la dècada de 1920 començava a ser de rècord. En assolir una manera desenfrenada de beure, Fitzgerald, Francis, va començar a tenir problemes seriosos de salut i cap a finals de la dècada de 1930, era un alcohòlic consumat.

Saps que El gran Gatsby va incitar a T. S. Eliot a escriure-li a Fitzgerald dient-lo: «Crec que és el primer pas que dóna la ficció nord-americana des de Henry James…». Això et desmoralitza. Escrius i no vols semblar-te a ningú, et dius Richard Iots, i has de conviure amb el fet de ser comparat sovint amb Fitzgerald. Iots és algú que va afirmar que El gran Gatsby era «la novel·la més rica que havia llegit (…) un miracle del talent (…) un triomf de tècnica». I així passen els anys i apareix Temperatura, la llegeixes en anglès i descobreixes una història curta on el protagonista és un alcohòlic autodestructiu de trenta-un anys anomenat Emmet Monsen, a qui Fitzgerald descriu en la seva història com «notablement fotogènic, prim, moreno i atractiu».

Perquè una intel·ligència sigui realment adulta, s’ha de tenir la capacitat de mantenir dues idees contradictòries al cap, simultàniament.
F. Scott Fitzgerald

Imagines que viure un malson entre luxe és difícil de suportar. L’alcoholisme de Fitzgerald i els seus problemes econòmics, sumats a la malaltia mental de Zelda, van convertir la seva vida en un infern. És una llàstima que l’autor no pogués conviure amb frases com les de Do Birnam, el protagonista de The lost weekend de Charles Jackson, que, referint-se a El gran Gatsby, diu: «No existeix (…) una novel·la perfecta. Però si n’hi ha, és aquesta». Tu, amb freqüència, també ho has pensat i sense l’ajuda del whisky.

També sovint has de morir perquè passin coses, especialment perquè la gent parli bé de tu. En un editorial del New York Times publicat després de la mort de Fitzgerald van escriure: «era millor del que creia, ja que en els fets i en el sentit literari va inventar una generació (…). Tal vegada els interpretava i fins i tot els guiava quan, arribats a la maduresa, veien una llibertat diferent i més noble amenaçada per la destrucció». Autodestruir-se només et condueix més de pressa al final i et priva assaborir la perspectiva del temps. Diuen que s’han venut ja milions d’exemplars d’El gran Gatsby, una lectura obligatòria en moltes escoles secundàries i universitats, fet que no va permetre Fitzgerald somiar amb els peus a terra i mirar-s’ho tot des d’un retir assolellat. Tu, per contra, fumes lentament devora la platja pensant en convertir-te un dia en el Gran Francis.

El seu somni li devia semblar tan a prop, que difícilment podia deixar d’aconseguir-lo.
F. Scott Fitzgerald

 J. M. Vidal-Illanes © 2016

Rellotges

Un dia a Twitter llegeixes això: «A la vida s’han de tenir clares les prioritats. Avui la meva és canviar la pila del meu estimat rellotge de polsera. Es va aturar fa uns 8 anys» @conxinf [ConxiDeSaRoqueta] i penses que és una magnífica excusa per escriure al fil d’aquest enginy subtil. Passen les setmanes i arribat l’agost creus que has d’alliberar la idea que quedà oblidada al núvol dins un arxiu provisional. Per això (i per a no tancar per vacances), us deixo una breu lectura d’estiu.

«A la vida s’han de tenir clares les prioritats. Avui la meva és canviar la pila del meu estimat rellotge de polsera. Es va aturar fa uns 8 anys»
@conxinf


antique-clock-wallpaper-mobile-whj

Qüestió de temps

Un dia d’estiu a una hora inusual, obres la persiana i mires cap a llevant. Sí, el cel net i l’aire de matinada lleument fresc et suggereixen que avui farà un dia clar i calorós de finals d’agost. Les vacances es comprimeixen mentre escoltes el silenci i la foscor. Penses: «Un bon dia, sí». Potser ha arribat el moment de tancar alguna porta i d’obrir-ne altres. Romans quieta, mirant l’albada que neix sedosa en la franja de l’horitzó amb suaus tonalitats turquesa que oprimeixen un tel groguenc de llum molt intensa. La cafetera allibera l’aroma i comença a espurnejar: corres abans que no bulli el cafè.

L’olor d’una torrada de pa moreno et recorda una matinada singular de la infantesa. Penses que a la vida s’han de tenir clares les prioritats i estens la confitura d’albercoc damunt el pa i la mantega. Quan arriba el moment, et dius silenciosament, s’ha de fer allò que quedà pendent. Cada cosa té el seu instant, ni abans, ni després: només perceps el minut just i ho entens. Avui l’aire de matinada és fresc i fa olor de blat segat acaramullat en sacs. Et dius, mentre agites el cafè amb llet amb la cullereta, que els rellotges s’aturen però el temps no. Els darrers anys han passat molt aviat i això degué ser el que va inspirar Woody Allen quan va dir: «M’interessa el futur perquè és el lloc on passaré la resta de la meva vida». Al futur el temps s’atura i el rellotge continua.

Vas a la calaixera on preserves el passat. Tot és qüestió de memòria. Avui la teva prioritat és canviar la pila del teu estimat rellotge de polsera. Es va aturar fa uns vuit anys quan vas tocar amb la punta dels dits la frontera entre el passat i el futur. L’agafes i el fiques dins la bossa. Mires l’interior de la casa que comença a il·luminar-se amb els primers raigs de sol, tot està com ara fa vuit anys: els rellotges s’aturen, el temps, de vegades, també. Una època vas ser més jove que ara perquè el temps no tenia el mateix valor: et volies viva a cada instant, però caminant en la frontera dels límits. Esperes. Escoltes música mentre els pensaments es despleguen per la sala amb una dansa de sorra i vent: una metàfora desèrtica d’allò que és efímer. Ara dius mentre apagues l’estèreo: «El rellotge i el temps es varen aturar fa vuit anys en aquesta casa. Avui és el moment de donar corda a la vida». I surts tancant dolçament la porta un inusual matí d’agost.

J. M. Vidal-Illanes © 2016

Entendre la vida

JhetroTull

Tenia un amic que sempre que podia ens deia que la vida era curta, però que això no tenia gens d’importància perquè quan mirava l’avorriment en què s’havien instal·lat els seus vells preferia beure i fumar-se l’existència abans que fos massa tard. Era una forma de traduir allò de «Too Old To Rock ‘n’ Roll: Too Young To Die» de Jethro Tull, però en la versió en la qual no assimiles bé la part de «Too Young To Die». Encara recordo els mesos finals, quan l’amic Carles començà a esfumar-se lentament, consumit com el fum dels seus canuts d’heroïna. La seva mare avorrida va morir ara fa unes setmanes amb vuitanta-quatre anys. Carles no va passar dels vint-i-nou i jo ocupo el lloc d’un pare anodí.

La vida només pot ser entesa mirant cap enrere, però únicament
pot ser viscuda mirant cap al davant.

Søren Kierkegaard

Woody Allen va dir sense pipellejar allò de «M’interessa el futur perquè és el lloc on passaré la resta de la meva vida», una màxima que vaig comprar a l’instant. El problema és que no estic trobant el camí del futur i Siri desvia la conversa cada cop que li’n demano. A l’iMaps tampoc no apareix aquest camí. Quan em trobo perdut en aquest entreforc, apareix Kierkegaard i es pren un Akvavit tranquil·lament, mentre mira enrere i endavant sense parar compte en el present. Adem canta Loro i jo segueixo sense entendre com la vida pot arribar a ser un joc de mirades. Carles va morir massa jove escoltant Jethro Tull mentre es xutava una darrera dosi. El dia del seu enterrament feia una calor xafogosa de finals d’agost i aquell vespre vaig començar a repassar les nostres vides: això de mirar cap al davant no va arribar fins vint anys després, durant molt de temps em vaig limitar a observar el moment present. Quan et fas vell comences a examinar la vida deixada enrere i el que queda per viure com qui mira a banda i banda d’un carrer abans de travessar-lo. Els perills poden sortir al pas en qualsevol moment lent i tèrbol de l’avinguda que creua les nostres vides.

Em sento com si fos una peça en una partida d’escacs, quan el meu oponent
m’indica: aquesta peça no pot ser moguda.

Søren Kierkegaard

Sovint l’existència és com una partida d’escacs. No sóc un gran jugador, de petit ho era, però no ara. El pas dels anys m’ha fet desconfiar dels moviments de l’adversari i això fa que m’equivoqui: el cor abandona la raó i es perd entre lladres del temps. Realment en la vida volem moure peces en accions impossibles, saltant per l’escaquer sense parar esment en el fet que els quadres limiten la nostra capacitat d’improvisar, coarten la llibertat i ens fan esclaus de les mirades de curt abast. Carles va avançar massa ràpid i les dreceres condueixen a l’escac i mat. Per això, avui he desempolsat el vell vinil de Tull i he sentit com l’avinguda a travessar s’eixamplava. Mirava a costat i costat i descobria que mai serè massa vell per res i que el Rock ‘n’ Roll va entrar a la meva vida per la porta de darrere, entre simfonies clàssiques, per quedar-se a conviure amb els intents d’entendre l’existència efímera que ens toca recórrer. Ara sé que la vida no és un problema a resoldre, sinó un puto experiment i nosaltres som els conillets d’Índies.

A la teva salut, Carles, avui que hauries fet cinquanta-cinc anys.

La vida no és un problema que ha de ser resolt, sinó una realitat
que ha de ser experimentada.

Søren Kierkegaard

J. M. vidal-Illanes © 2016

Llargues llistes i barres de bar

Abisme

Mires l’abisme i baixes al bar

Un dia no tens res a fer, de fet tens una llarga llista de coses i no saps per quina començar. Aquests són els dies en què una persistent música de Blues sona darrere teu i has oblidat el paraigua. El cel s’ha esquinçat i brolla una freda i suau cançó humida. La llista sempre tendeix a incrementar el caos, les obligacions són entropia però tu prefereixes a Nietzsche. I t’aboques al precipici.

Quan mires llarg temps l’interior d’un abisme, l’abisme també acaba mirant dins teu.
Friedrich Wilhelm Nietzsche

Quan la llista és massa llarga per transportar-la, la millor solució és deixar-la penjada en una paret i baixar al bar. Tot té solució quan baixes al bar i demanes una cervesa, o un cafè. La qüestió és recolzar-se en la barra i mirar fixament el cambrer, com si fos un precipici i tu fossis Nietzsche. Com que Déu ha mort, decideixes mirar la secció de «notícies curioses» d’una revista qualsevol. Les revistes sempre impressionen més si són intranscendents, de cobertes en paper cuixé i d’un gruix considerable. Penses en la quantitat de pàgines sobreres en aquell portent literari i la sospeses abans d’estendre-la damunt la barra.

El que el món posseïa de més sagrat i poderós s’ha dessagnat sota el nostre ganivet.
Friedrich Wilhelm Nietzsche

Potser caldria tallar la revista lentament, com qui practica una necròpsia sobre una freda taula d’acer inoxidable baix una llum molt blanca. Però en comptes d’això penses en la llarga llista i en el fet que avui no tens res a fer per una casualitat que no controles. Una revista oberta sobre la barra d’un bar sempre desperta la curiositat, especialment la del veí que seu al costat i no deixa de mirar. Només és una revista i és un dia gris.

I penses: «La curiositat està en realitat en la ment devastada del lector que deixa altres ocupacions i baixa al bar a prendre una cervesa o un cafè». Podries llançar la llanterna contra el terra i trencar-la en mil bocins. Contribuiries així amb un nou ritme a la música que rellisca coll avall, com una pinzellada humida a la bisectriu de l’esquena. El Blues és trist perquè va néixer en un camp de cotó com una surgència en la font d’una veu d’encadenats. T’impressionen els bojos perquè no pots controlar-los i et fan por perquè et controlen a tu. Descobreixes l’existència del peix espinós d’Alaska i penses que necessites dues cerveses més abans que sigui massa tard. Cada dia fa més fred, cada dia és més fosc que l’anterior. Tornes a pensar quan prens consciència de la quarta cervesa: «Avui no era dia de prendre un cafè perquè necessitava perdre l’equilibri». El paladar torna gris i les paraules mesclen les lletres, tot torna confús. Pagues quan perds l’esperança i oblides el que havies vingut a fer al bar. A dalt espera una estúpida llista i només és dimarts.

L’esperança és el pitjor dels mals, ja que perllonga el turment de l’home.
Friedrich Wilhelm Nietzsche

J. M. Vidal-Illanes © 2016