Cavalcant una Harley

Letter_man_motorcycle_1200

Mai t’oblidaré. Tampoc no ho farà la línia del desert

El recordo com un germà, sempre amb aquella caçadora de pell gastada i la mirada divertida encerclada entre profundes òrbites i pronunciats pòmuls. La cigarreta penjant amb naturalitat de la boca ja havia passat a formar part de la seva fesomia: fumava de manera permanent i bevia sempre a partir de les set de la tarda. El vaig veure per darrera vegada al bar de la plaça, amb la moto aparcada just davant de la terrassa. Descavalcava de la seva Harley-Davidson com si ho fes d’un cavall negre i inquiet a la conquesta de terres indòmites, però en el fons era un sentimental carregat de bones intencions. Aquell dia va arribar lentament, feia prop de vint anys que ens havíem acomiadat quan ell va decidir marxar a viure a Nova York, ara tornava a l’illa, a viure al ralentí però amb un soroll constant, com el de la seva màquina estimada. I arribava amb passes pausades però resoltes, com si anés avançant descarregant tot el pes del seu cos contra el paviment en un acte de decidida afirmació. Les esquenes amples i la silueta atlètica no podien amagar una novetat: el seu cos tendia a vinclar-se lleument resistint-se com un jonc que tendeix a recuperar la rectitud a cada moviment. El mirava arribar i observava que la cara, envellida, mantenia tota l’expressió d’elegant inconformisme que ja brandia amb vint anys.

—Mai no tornes al mateix lloc —em va dir mentre obria els braços i m’oferia una abraçada càlida.

—Tampoc nosaltres som el que érem ara fa vint anys —vaig fer.

Ell va mirar el seu voltant, amb les mans obertes i els palmells mirant amunt, acompanyant la seva convicció i reforçant l’afirmació que encara ressonava en l’aire de la terrassa del bar. Movia el cap amb desaprovació.

—Res de tot això és ara com era la darrera vegada que ens vàrem veure. No sé si és millor o pitjor, però s’han esvaït alguns elements essencials de la vida d’aquesta plaça. Mira: no hi ha billars, ni jugadors de cartes.

—Avui els negocis de quan érem joves tanquen i arriben paisatges calcats de catàlegs impersonals —vaig afegir mirant al terra—. Ens anem acostumant.

Ell havia nascut el 1950, però seguia fidel a la seva condició de vell rocker. Semblava immortal perquè el seu esperit no havia mudat en tots aquests anys, era el que era i no volia canviar.

Jo el mirava mentre bevia i em semblava que tot allò prenia una distància estranya. Llavors es va posar molt seriós i mirant-me directament em va dir:

—Què és la vida? Treballar, menjar, dormir? Només això? —De sobte va aixecar la gerra de cervesa, com fent un brindis—. Per això jo sempre he buscat motius que em moguessin, que em fessin avançar i em donessin forces per viure.

Va fer una pausa i encengué una cigarreta.

—També això, potser, és allò que en diem felicitat, i ara estic fent les maletes i crec que és perquè he viscut pitjant l’accelerador.

—Quines maletes? —Vaig fer sorprès i inquiet alhora.

—Saps que podem saber qui som a partir de la música? Som una mica el que hem escoltat al llarg de les nostres vides.

—És curiós perquè fa poc vaig llegir una cosa semblant, però no n’hi vaig fer massa cas.

—Quan odiem a algú, odiem en la seva imatge alguna cosa que està dins de nosaltres. La música que ens agrada ens fa millors, i la que odiem ens fa odiar altres persones… Això no és bo.

—Quan escolto música, em converteixo en el que em suggereix la cançó. Però això només em dura uns instants.

—Si som, res importa allò que tenim o no tenim. Si som, gairebé no necessitem res més que satisfer les necessitats bàsiques. Tenir ni ens fa més ni ens fa millors. Però no ens pot faltar la música.

—No estic segur d’entendre el que em vols dir —vaig dir en veu baixa. Em va sorprendre sentir que les paraules em sorgiren tremoloses.

—Quan es tem a algú és perquè l’hi hem concedit poder sobre nosaltres. Aquesta és la força de la mort. Se m’acaba la música: tinc càncer i he tornat buscant una pau que se’m feia impossible trobar a Nova York.

L’horitzó també és inseparable de la mirada estesa cap al fons de tot. Observació serena, mirada senzilla. Caminar tranquil. Ell era com la seva música, sempre ho va ser. I va marxar seguint la línia del desert, cavalcant en la seva Harley.

J. M. Vidal-Illanes © 2018

Franges de fum

Heroin

Franges, fronteres i comiats

Arribares molt abans del que havies previst després de caminar durant un temps indeterminat. Atenyeres una plaça oberta fugint de tu mateix en una cursa en què t’havies perseguit engolit per la insegura fosquedat dels carrerons estrets i humits d’una ciutat plena de confusos records. Un bar, d’escala estreta i plena d’obstacles. Ciutat grisa de cel cobert i llum matisada, un lloc que resultava familiar però que no identificaves. No encara. Mentre la nit naixent desplegava un tènue tel d’incertesa, anares descobrint amb desconcert que no sabies d’on venies ni en quin moment havies arribat a aquesta frontera de la fredor. Caminares cada cop més lentament i al davant només veieres clarament el fum que sorgia dels embornals del terra i que formava unes estranyes franges de boira que hagueres de travessar cada deu o dotze metres. Llums de neó. La sensació d’arribar anticipadament era cada cop més intensa. A mesura que oblidares el passat, vares reconèixer amb més claredat aquest lloc de pedra freda i molsa lluent.

La plaça era en realitat una confluència de rutes possibles que obria pas a un passeig de lledoners carregats de flors i que es perdia en una llarga recta ombrívola, la flaire que s’escampava al teu davant era dolça. Sentires cansament, desitjares dormir. Vares pensar a arraulir-te en el confort d’un racó arrecerat i així descansar unes hores. Però aquelles franges de fum sonaven com a cants d’éssers estranys, mentre allà dalt els núvols abraçaven una lluna gairebé plena. Volgueres mantenir-te calent, mentre la foscor començava a devorar els perfils del paisatge que t’envoltava i tot anava girant lentament com un cilindre negre i intens. Hores en repòs que començaren a convertir-se en el pes dels anys perduts i silents. La boira intensificà l’aspecte de franges de fum que començaren a cobrir-te com la marea d’aquella platja d’infantesa al sud de l’illa que et va alletar. I tot era dolç.

«Podries fer foc i escalfar-te, podries pujar el turó que amaga una cançó definitiva, podries pensar que aquí romandràs sempre jove».

Havies arribat massa prest, molt abans del que ningú del teu voltant havia previst. Jugar amb les fronteres de la irracionalitat és una forma de fer que les brúixoles deixin de funcionar. Fugies sense fre, però l’agulla sempre va ser més ràpida que tu. Un dia en què els ulls et volien esclatar i les temples jugaven a donar cops regulars i interminables, vas sentir que el camí descendia ràpidament dibuixant una ruta només d’anada. Aquest dia potser era avui. Fos com fos, tot va esdevenir suau i agradable i la plaça et va semblar més gran que mai. Només durant un segon et va semblar que el cel s’obria. Això va ser just quan la foscor et cobrí del tot, plena d’una fredor blava i intensa. Franges de fum envolten el teu no-comiat i algú plora.

J. M. Vidal-Illanes © 2018