Pluja d’estels al Iemen

Iemení_Blog

Cel fosc, mirada d’infant i pluja d’estels. (Original de Dinos Michail en Dreamstime)

Mirada al cel fosc d’una contrada desfeta. La frontera d’Àsia amb la terra dura d’Àfrica. Dahian o Saada probablement són noms que revelen una molt escassa informació, fins que assalten les portades dels diaris o es converteixen en una etiqueta a les xarxes socials. En aquell allà remot, Zhirin, un infant de dotze anys, observa, com cada nit, el cel estelat, i somnia com un nen qualsevol. El seu ritual: veure un estel fugaç just abans de retirar-se a dormir, una imatge que representa en realitat la velocitat amb què pot passar la vida al davant nostre. Cel fosc, mirada d’infant i pluja d’estels.

Hi ha hagut nits en què ha vist passar llampecs de llum encegadora que esclataven en alguna part de la ciutat o a la rodalia on s’estén en silenci l’escassa terra productiva que tot just alimenta la població. L’endemà del llamp, assentada la pols, des de la terrassa de casa seva el noi podia veure dibuixat nítidament el perfil de la destrucció. Alguns d’aquests endemans, movent àgilment els seus fràgils dotze anys, el nen ha acompanyat els germans grans a retirar les runes amb l’esperança de recuperar vides que es donaven per perdudes. A la nit, podrà tornar la mirada al cel fosc abans d’anar a dormir, però es farà més difícil agafar el son perquè en aquell silenci d’hores negres la commoció de la mort brunzeix amb massa intensitat.

Però un dijous d’agost, un altre endemà que havia de ser un dia normal, tot canvià per Zhirin. Era un d’aquests dies en què se surt de casa havent menjat el que la mare ha preparat ben d’hora. De manera despreocupada, el noi anava caminant per carrers polsosos fins que agafà l’autobús que havia de traslladar-lo a un centre educatiu d’estiu, una espècie de campus de vacances. De dia el cel també es pot enfosquir sobtadament: un sacseig incomprensible i la terra es xapa en dos, convertint-ho tot en una immensa sepultura. Només és una operació militar legítima, diran els atacants. Una legitimitat amb infants innocents morts. La comunicació alterarà el sentit de les paraules: quan la mort de civils menors, aliens a tot conflicte es dissipa, no hi ha legitimitat.

Ens varen ensenyar que durant qualsevol conflicte els civils han de ser protegits, especialment la població més vulnerable, i els infants, ho són. Qui ha viscut una guerra sap que això no és gairebé mai així, és la legitimitat dels danys col·laterals, de les morts inevitables. Cel fosc i llamps assassins. Repetits atacs contra escoles i hospitals. La guerra és evitable, però hem après que hi ha regles fonamentals de distinció, proporcionalitat i precaució en els atacs que la follia humana no sap respectar. Més d’una quarantena de nens morts. Estadístiques. Una seixantena, ferida. Més estadístiques. Hi ha guerra al Iemen, aparentment a esquena dels interessos occidentals, a primera línia de la geo-estratègia d’injustificables dictadures. Un bombardeig i desenes de vides desdenyades.

Llegim les notícies i algunes preguntes essencials s’obren pas com ganivets sobre la consciència. Alimentem dictadures i les armem, i al final de tot ens preguntem quants infants més han de morir, quanta gent innocent necessita ser sacrificada per aturar una, més, cruel guerra. Una notícia només és un fil a resseguir. Llegeixo que més de 10.000 persones han mort des del 2015 en aquesta lluita cega d’interessos entre l’Aràbia Saudí i l’Iran. D’aquests morts, gairebé 2.400 són nens. Més de 3.600 han resultat ferits. Traslladem ara aquestes xifres a l’escola dels nostres fills. Posem-hi noms i faccions.

La guerra és sempre injusta i té el valor d’una pluja d’estels fugaços en el moment que ets un noi i et converteixes en víctima: en un instant el llamp i el cop ardent que t’ha enxampat t’allunya per sempre de qualsevol somni. Zhirin tenia dotze anys.

J. M. Vidal-Illanes @ 2018

Crònica de Sheik Kondewa

sheik-kondeva

Sobre nens soldats al món: no són les seves guerres

El primer record de Sheik Kondewa era que no recordava res del seu pare —ni tampoc de la mare—. El segon record, per contra, encara era massa present per a ell: l’existència és una constant fugida al llarg d’un prim fil de seda entre la vida i la mort i pesa el que un AK 47 li pot pesar a un infant de deu anys. Un tercer record: les belles postes de sol des dels turons de la serralada dels Monts Tinga, assegut en un socó, pensament que el va acompanyar cada vespre des que va ser segrestat a Sefadu el 1995, llavors les sigles del FRU no significaven res per a ell, ara ho són tot i costa d’oblidar-les.

Sheik només era un infant més d’entre els milers d’innocents atrapats en una incomprensible guerra civil d’orígens estranys i revenges personals. Un infant obligat a caminar centenars de quilòmetres com a mercenari barat al servei d’algú i de quelcom que ell ignorava. Un infant que fins a complir els vuit anys només podia defensar-se amb una vella pistola Makarov i un matxet. Quan va ser capaç de brandir un Kalàixnikov ja hi sumava dotze morts al seu macabre compte personal. En conèixer a “Killer” i el seu sac amb la calavera de la primera víctima, que transportava com a amulet de la bona sort, Sheik no recordava una altra vida que la de nen soldat, que la d’un sanguinari irracional que no es reconeixia com a persona quan s’observava en un mirall, víctima d’una parestèsia lògica si capbussem en el seu perfil humà d’una gosadia sorgida en un inframón.

Ara, l’adolescent Sheik Kondewa intenta fugir de les estadístiques que l’inclouen entre el seixanta per cent d’analfabets homes de Sierra Leona —si hagués nascut dona, s’hi trobaria entre el setanta-nou per cent d’analfabetes—. Ara, un Sheik de rostre dur, inusualment adult per a un infant, intenta reprendre el camí de les postes de sol; cansat de guerra, anhelat de pau, busca trencar el jou que l’uneix a un passat vessat de vermell. Com l’home tranquil que substitueix la boxa per les verdes praderes d’Irlanda, Sheik vol reprendre el camí de l’adolescent pacífic que no li deixaren ser els adults, reingressant en una tensa normalitat, buscant un lloc al món on acabi la irrealitat. Però el jove Kondewa resulta massa dur per a una pel·lícula de John Ford i excessivament irreal per a un guió de Frank Nugent; el seu passat no donaria ni per una pel·lícula de denúncia: ningú no se la creuria.

Ahir em vaig assabentar que Sheik ha trobat una via per reconciliar-se amb l’avenir, de segellar les ferides sagnants de les víctimes que comparteixen amb ell un espai de futur. En veure’l per la televisió jugant futbol en un centre de rehabilitació de nens soldats, vaig creure que Sheik m’hi aclucava l’ull, va ser en l’instant quan, en marcar un gol amb les seves gastades espardenyes de tela, es fongué breument en una celebració on víctimes i botxins s’abraçaren per un instant, en un contacte d’una humanitat escarrufant. En acabar el partit, en aquell racó perdut d’una oblidada terra, el sol, aquella tarda, els va dedicar —a les víctimes-botxins i als botxins-víctimes— una prodigiosa posta amb més colors dels que mai no havien contemplat. Aquella nit Sheik Kondewa dormiria esgotat acceptant el paper d’adolescent pacífic, desitjant que el demà arribés amb el sentit de la vida que una mala tarda va perdre a Sefadu quan només tenia cinc anys.

J. M. Vidal-Illanes © 2008-2016

#DiaUniversalDelNiño

Nota: Aquest és un escrit molt antic, però he preservat l’essència del que vaig publicar el seu dia llevat d’alguna correcció puntual.

Llambordes de sorra

Baix les llambordes

De vegades una fotografia pot ser el desencadenant de tot, o un missatge al Watsapp, o un llibre que cau en les mans equivocades, o un propòsit de deixar de fumar. Només és febrer. El whisky també pot capgirar una plàcida vetllada i convertir-la en un deliri, especialment si convides a Fernando Arrabal. En el cas del cambrer de The Party, el desencadenant va ser un seguit de combinacions desenfrenades. Tot s’hi val. Un dia reps una inesperada invitació per assistir a una sofisticada festa i la teva aparició la convertirà en el desgavell més absurd de la història del cinema. Ets un maldestre actor d’origen hindú i fiques la pota amb una seqüència contínua: a tu no et cal la beguda, ets així. L’elefant el posa el productor. Continua llegint

Perdut en el temps

T’aixeques amb esforç i no recordes què has vingut a fer a aquest racó polsós de món. Fas olor de whisky i pólvora i avui és massa tard. Al carrer la llum del sol esclata en mil bocins, com a llamps que trenquen les vidrieres d’esveltes catedrals gòtiques. Et trobes recolzat en la barra d’un antre portuari, a milers de quilòmetres de casa teva. El nou món deixa en evidència la decrepitud grisa de les llambordes de Calais.

No saps quin any és, per tant encara importa menys el dia i l’hora. Segueixes pensant, intentes que la lògica es presenti davant teu amb una mena de mapa del tresor que t’indiqui les coordenades de la teva sobrietat. Has begut massa i tot just comencen a aparèixer records esvaïts i fragmentats. El cap et fa molt de mal. Veus que tens sang als pantalons.

Sents com algú comenta a l’amo del bar que la policia ha mort Garnier el “apache”. De sobte una mena de clatellada fa que inclinis el cap i intentes recuperar l’equilibri. Garnier era la persona amb qui havies d’establir contacte, no ho tens clar, però calcules que això s’havia de produir demà migdia. Enormes canvis que fan que la direcció dels esdeveniments canviï com ho fa el vent de la tarda allunyant-te del port.

Ara no saps massa bé quin és el sentit de tot per a tu en terra estranya i demanes un altre whisky. Observes el teu rostre al mirall de l’aparador com si fos d’una persona que mai haguessis vist abans, un vell de barba blanca i ulls desgastats. Et passes la mà dreta pels llargs cabells despentinats i palpes la butxaca interior de la jaqueta buscant diners per pagar. Treus un bitllet i una peça desgastada de paper que mires sense saber d’on ha sortit, i veus algú molt jove que recordes vagament.

Imatge