El sentit de fugir

Migrants walk along rail tracks as they arrive to a collection point in the village of Roszke, Hungary

Encara sents el batec dels obusos colpejant la línia incerta i no pots dormir. Fa mesos que vares deixar enrere la guerra i tremoles quan veus un llamp trencant el cel. Has après que fugir és humà, més enllà del desert, de la mar escumosa i dels camps gebrats. Recordes la darrera mirada de la teva mare, blanca i perduda, poc abans de sentir el so d’un projectil. Ara observes trist els estels que se sostenen ingràvids al cel glaçat d’una clara nit de frontera. Lluny la lluna blanca emmudeix, coberta de neu, morta de fred.

Et recordes amb el que encara era la teva família, caminant insignificant entre la remor sorda i sense color d’una terra dura, abrasada per l’oblit i pel saqueig sistemàtic que l’esquinçava i enfonsava, rodejada d’enemics: el pare mai no havia tornat a casa des del dia que aquells homes de negre se l’emportaren. Amb la mare, buscàveu refugi i trobàreu un mur darrere l’altre. Només tens catorze anys i saps el sentit profund d’una guerra que no era teva i que recorria un espai cremat on la vida havia desertat i no deixava lloc a l’esperança: només reservava un indret esvaït pels milers d’ombres que deambulaven com a espectres transparents amb l’esperança trossejada en petits bocins de llàgrimes eixutes. Síria, Turquia, Grècia, Bulgària… una terra de ningú.

No podies reconèixer el lloc on vivies: però et deien refugiat. Mai no hi havies estat i no et pertanyia perquè hi eres a la força. Havies caminat durant setmanes com una peça d’un trencaclosques desfet, seguint el clatell de la teva mare, que no et podia atendre perquè prou feia amb el farcell d’escasses pertinences a l’esquena i la teva germana petita al pit. La seguires sense piular ni mussitar, sense un plany ni gemecs, sense demanar res ni pensar en l’estrany d’aquella situació. Encara ara, les nits fredes, et demanes per quins motius vàreu abandonar el poble i encara t’hi capfiques en trobar una explicació al moment en què qui havia estat un amic a l’escola es convertí en ombra de mort, en perquè qui jugava amb tu al carrer passà a ser fill de l’enemic.

Caminant essent un infant et vas trobar amb l’edat adulta sense passar per l’adolescència. En un minut tot canvià: tu seguies el clatell de la mare quan el terra s’aixecà amb un tro assassí al seu davant; tres persones no tingueren gaire sort: el vell que caminava amb una rudimentària crossa de fusta, la mare i la teva petita germana. Durant uns minuts jagueres en terra, cobert de polseguera i sang, i t’aixecares mirant atònit sense entendre res. Passats uns minuts de desconcert la caravana continuà deixant enrere els infortunats. Tu no tardares a rebre una empenta i en comprendre que no tenies clatell a seguir; que senzillament havies de continuar o acompanyar la sort de ta mare.

Trepitjar Europa no va canviar massa el teu destí, ni tan sols tens un nom ni un rostre perquè formes part d’una multitud indefinida: refugiat. Fugir d’una guerra per arribar a un paradís irreal és una recompensa esquinçada. Ara has après a sobreviure en un lloc que no és teu. Bona part de la teva vida quedà enrere, a molts mesos de camí, amb els dubtes, els interrogants i la infantesa, però respires, camines i pertanys a la massa d’ombres que dansen cansades en una terra erma que hi viu de caritat. Quan arriben les furgonetes d’una ONG local sents que no estàs sol, però no entens per què no pots continuar el teu camí, presoner a la frontera, amb la neu fins als turmells. De moment, ignorat des del confort dels despatxos oficials, seguiràs al camp, com un adult de catorze anys que intenta trobar sentit a unes pàgines que sobtadament han quedat en blanc. Intentes dormir per somiar que tens la vida per omplir-les, però necessites una terra on aprenguis que ja no et cal fugir més.

J. M. Vidal-Illanes © 2017

#refugiats #volemacollir

refugiat_2

Dedicat a Mahmoud, el noi de mirada trista que aparegué efímerament en unes imatges de televisió

No hi ha pau pels infants

pulitzer-ap-photo-manu-brabo_ediima20130416_0187_13

La guerra a Siria vista pel Pulitzer Manu Brabo. © AP / Manu BraboWeb de Manu Brabo

El valor d’una fotografia és directament proporcional a l’efecte que ens provoca vísceres endins. Aquesta imatge va presidir una primera plana a la premsa internacional i ara la miro i veig un cap que penja dolorós, colpejant a martellades l’esventrada porta de la consciència. Veiem moltes fotografies com aquesta, però la presència sol ser més forta quan la víctima té la mateixa edat que el nostre fill, perquè l’egoisme és així d’irracional. Miro les mans del pare i veig les meves mans. Miro les meves mans i veig les del pare de la imatge que tremolen buides de vida. El dolor dibuixa l’horror i ens estimba l’expressió de l’esclat: uns segons determinants que trenquen el moviment i deixen que la sang perfili els contorns. Les cames primes ja no s’obriran pas cap enlloc, els braços bruts mai no tornaran a prémer amb força a ningú estimat. Ens omplim la boca de drets humans i davant nostre s’obre un cercle de guanys obscens. La guerra com a negoci s’alimenta de la sang que esbossa la maledicció d’una terra tan antiga com el fracàs de tot intent de viure en pau.

Aquest infant sostingut pel desesperat home no va tenir temps d’acomiadar-se de ningú, ni de res, però involuntàriament s’ha vist arrossegat pel protagonisme d’una explícita fotografia d’agència. La portada del diari es converteix en una muda necrològica incessant que accentua un drama no buscat. Enrere hauran quedat els somriures còmplices de noi innocent que en un altre lloc del planeta correria darrere una pilota de futbol o perseguiria en bicicleta un somni daurat. Podríem imaginar les dues imatges i pensar que un esclat té el poder de trencar per sempre la infantesa robada. Torno a mirar i veig la sang que dibuixa el drama d’un maleït joc molt real on els infants no haurien de participar.

A molta distància dels fets damunt una taula descansa una tassa, un diari i un telèfon que interromp l’escena com una intromissió sorda. Potser en ensumar el flaire del cafè la sang penetri durament cos endins. De ben segur que l’alt executiu venedor d’armes ni ha vist la fotografia perquè en aquest moment juga a pàdel tranquil·lament. Jo sí que l’observo mentre al meu voltant tot segueix igual, impertorbable, insensible. La gran diferència és que jo escric això encara que els ulls no em deixen veure més enllà de la pantalla, humitejats per la llàgrima espontània i impotent que llisca ara sobre el rostre tancat del fillet.

#diadelsdretshumans / Dia dels drets humans (ONU)

J. M. Vidal-Illanes © 2016

Aigo (segueixo dient #noalaguerra)

“Aigo, vos demanam, aigo
i vós, senyor, mos dau vent
i mos girau ses espatlles
i fais com qui no mos sent.

A s’hort sa terra és eixuta,
s’ha mort tot el que hem sembrat,
es tarongers s’han ‘secat,
es blat és mort i no és nat.

Abans, senyor, éreu flors,
ara, senyor, sols sou cards.
Abans, senyor, éreu amor,
ara s’amor s’ha assecat.

Abans, senyor, éreu horts,
ara, senyor, pols i vent.
Abans, senyor, éreu gent,
i ara, on és, on és sa gent?”

(Maria del Mar Bonet)

Molts anys després, massa potser, segueixo maldant per veure la Pau créixer al meu voltant. I cada dia rebo els cops de la irracionalitat de la violència, de la mort insensible, de les grans decisions que amaguen opcions secretes. La guerra és la passa que trenca el sentit de l’aforisme llatí “Si vis pacem, para bellum“. La guerra és incessant i persistent, com una pluja infinita de fang i sang.

Qui sigui el responsable m’envia vent i sal, mentre passen els anys i els núvols i el camí torturen la convicció. Potser viure contra corrent i saber que poques coses canvien fa que puguem sentir la vista cansada. Sí, em sento cansat, però encara tinc veu.

 

Imatge