Vides robades (a propòsit dels assassinats masclistes)

domesticviolence_1

Imatge de la campanya «Teen Dating Violence» a la Web de Erie County

Sovint transitem per les notícies d’un diari com si travesséssim una platja amb botes de trekking: arribats al final, ens traiem la sorra amb cara fastiguejada i continuem el nostre camí com si res hagués passat, oblidant el significat de cadascun d’aquells grans minúsculs. Avui llegia la premsa digital i un enllaç m’ha conduït a un altre i d’aquest segon a un tercer fins a arribar al sistema estadístic que m’indicava que a 31 de desembre s’havien comptabilitzat quaranta-quatre assassinades per violència masclista, set més si es confirmen altres tantes investigacions de casos sospitosos. Faig un càlcul mental i em surt una mitjana aproximada d’una dona morta a la setmana a Espanya. El pes de la sorra és avui insuportable i em quedo mirant les botes.

Una mica més tard, entre el fred del dia gris i un cafè al meu bar habitual, s’ha obert una frase de Maria Lejárraga: «Gran parte de la impunidad masculina radica en la ignorancia femenina», una idea lògica en el context en què es va escriure, ara fa vuitanta anys. El pitjor de tot és que no sembla que hàgim evolucionat massa en aquest sentit. Avui potser ja no és la ignorància femenina el motiu sinó el demolidor pes de la cultura patriarcal i el dèficit educatiu global. Els diaris segueixen essent eines insuficients per sacsejar consciències per allò que he escrit al començament: tenim una gran capacitat per esborrar tot allò que ens molesta a la consciència, això en el supòsit de les persones que en tenen, els psicòpates esperen amagats en qualsevol recó del trajecte de les nostres vides i sovint són lladres d’ànimes. Potser hi ha més assassinats masclistes dels que fem entrar dins l’anomenada violència domèstica.

Caminant pel carrer faig un gest que em recorda que la premsa en paper acaba al contenidor blau cada cap de setmana. Però per sort, o no, la premsa digital és una gran hemeroteca que ens permet constatar que passem d’un any a altre llegint llistes de dones assassinades per un estrany i injustificable convenciment patriarcal de propietat. M’estalviaré aquella dita estúpida que es refereix a la propietat d’una vida: la vida de ningú no pertany a ningú, un assassinat és un robatori irreversible, el més abjecte i injustificat dels robatoris, prendre una vida és l’acte més salvatge que pot cometre un ésser humà. Fa uns dies llegia que un magistrat del Tribunal Suprem, Antonio Salas, afirmava que la violència masclista es podia atribuir a la «maldat de l’ésser humà» i a la major força de l’home; el jutge va oblidar parlar del pes social i econòmic més gran de l’home dins una societat patriarcal asimètrica i injusta. Curiosament el mateix senyor nega que el maltractament masclista sigui un problema d’educació. Crec que seria bo recordar al tal Salas la frase atribuïda a Winston Churchil que diu: «We are masters of the unsaid words, but slaves of those we let slip out», aquesta esclavitud, a més, palesa pertànyer al poder patriarcal i a l’exoneració de responsabilitats.

Abandono les paraules de l’home de lleis dins la paperera, perquè em semblen injustificables i potser és el lloc històric que li corresponen. No, a més de rebutjar que qualcú recondueixi el problema a un genèric de maldat humana, que resulta un recurs de descàrrega estúpid, crec que és necessari deixar clar que gairebé tot és un problema d’educació, especialment d’educació en valors amb el respecte per damunt de tots. La manca de respecte és un mal que creix fomentat per la dimissió dels pares en l’educació dels fills i pel descontrol en les xarxes socials i alguns continguts televisius i radiofònics, on l’insult és el camí més planer. L’educació dels nostres fills també rau en la manera en què parlem en públic i en privat amb el proïsme, amb el nostre cònjuge o amb els mateixos infants; també és educació l’escala de valors que donem al respecte vers les persones i els espais comuns; i és educació, en definitiva, treballar a casa un model igualitari i inclusiu: eradicar el masclisme també és cosa de l’educació i de normes de comportament, no només de Lleis destinades a esborrar la «maldat de l’ésser humà».

Les estadístiques ens mostren que a Espanya es comptabilitzen a l’any prop de mig milió de casos de violència masclista, tot i que només uns cent cinquanta mil arriben als jutjats, amb una mitjana de quatre-centes vint-i-sis denúncies diàries. El pitjor de tot és que el nostre sistema estadístic encara no és perfecte ni complet, ni que sigui pel fet que molts casos no són denunciats mai. Encara més, els observatoris internacionals denuncien que només unes desenes de països realitzen recomptes fiables de víctimes de violència masclista, una clara minoria al món. Per contra, entres a les versions digitals de la premsa i fas una cerca amb l’etiqueta violència masclista i apareixen notícies continuades, desenes diàries, un llarg llistat amb forma de sanguinària via fèrria sense destinació. Alguns estudis realitzats per aquests observatoris apunten a un dèficit cultural, a un domini del patriarcat i a la manca de mesures legislatives que ataquin de forma efectiva aquest problema. Com afirmava Hannah Arendt: «Power and violence are opposites; where the one rules absolutely, the other is absent», si el poder patriarcal és violent, se sumen dues forces invencibles, perquè les regles de convivència desapareixen completament.

Lamentablement els assassinats masclistes no són simple estadística: parlem de vides robades (irreversiblement).

J. M. Vidal-Illanes © 2017

Mireu també: http://elpais.com/elpais/2016/12/19/media/1482147953_506663.html

Entendre la vida

JhetroTull

Tenia un amic que sempre que podia ens deia que la vida era curta, però que això no tenia gens d’importància perquè quan mirava l’avorriment en què s’havien instal·lat els seus vells preferia beure i fumar-se l’existència abans que fos massa tard. Era una forma de traduir allò de «Too Old To Rock ‘n’ Roll: Too Young To Die» de Jethro Tull, però en la versió en la qual no assimiles bé la part de «Too Young To Die». Encara recordo els mesos finals, quan l’amic Carles començà a esfumar-se lentament, consumit com el fum dels seus canuts d’heroïna. La seva mare avorrida va morir ara fa unes setmanes amb vuitanta-quatre anys. Carles no va passar dels vint-i-nou i jo ocupo el lloc d’un pare anodí.

La vida només pot ser entesa mirant cap enrere, però únicament
pot ser viscuda mirant cap al davant.

Søren Kierkegaard

Woody Allen va dir sense pipellejar allò de «M’interessa el futur perquè és el lloc on passaré la resta de la meva vida», una màxima que vaig comprar a l’instant. El problema és que no estic trobant el camí del futur i Siri desvia la conversa cada cop que li’n demano. A l’iMaps tampoc no apareix aquest camí. Quan em trobo perdut en aquest entreforc, apareix Kierkegaard i es pren un Akvavit tranquil·lament, mentre mira enrere i endavant sense parar compte en el present. Adem canta Loro i jo segueixo sense entendre com la vida pot arribar a ser un joc de mirades. Carles va morir massa jove escoltant Jethro Tull mentre es xutava una darrera dosi. El dia del seu enterrament feia una calor xafogosa de finals d’agost i aquell vespre vaig començar a repassar les nostres vides: això de mirar cap al davant no va arribar fins vint anys després, durant molt de temps em vaig limitar a observar el moment present. Quan et fas vell comences a examinar la vida deixada enrere i el que queda per viure com qui mira a banda i banda d’un carrer abans de travessar-lo. Els perills poden sortir al pas en qualsevol moment lent i tèrbol de l’avinguda que creua les nostres vides.

Em sento com si fos una peça en una partida d’escacs, quan el meu oponent
m’indica: aquesta peça no pot ser moguda.

Søren Kierkegaard

Sovint l’existència és com una partida d’escacs. No sóc un gran jugador, de petit ho era, però no ara. El pas dels anys m’ha fet desconfiar dels moviments de l’adversari i això fa que m’equivoqui: el cor abandona la raó i es perd entre lladres del temps. Realment en la vida volem moure peces en accions impossibles, saltant per l’escaquer sense parar esment en el fet que els quadres limiten la nostra capacitat d’improvisar, coarten la llibertat i ens fan esclaus de les mirades de curt abast. Carles va avançar massa ràpid i les dreceres condueixen a l’escac i mat. Per això, avui he desempolsat el vell vinil de Tull i he sentit com l’avinguda a travessar s’eixamplava. Mirava a costat i costat i descobria que mai serè massa vell per res i que el Rock ‘n’ Roll va entrar a la meva vida per la porta de darrere, entre simfonies clàssiques, per quedar-se a conviure amb els intents d’entendre l’existència efímera que ens toca recórrer. Ara sé que la vida no és un problema a resoldre, sinó un puto experiment i nosaltres som els conillets d’Índies.

A la teva salut, Carles, avui que hauries fet cinquanta-cinc anys.

La vida no és un problema que ha de ser resolt, sinó una realitat
que ha de ser experimentada.

Søren Kierkegaard

J. M. vidal-Illanes © 2016

Habilitats en la frontera de la raó

Habilitats en la frontera

Funambulisme

Tanquem els ulls i meditem. Els obrim i una veu ens diu que els éssers humans tenim grans habilitats constructives, que som destres en l’art de crear murs, fronteres, enormes parets sòlides que un dia acabaran cobertes de molsa i olor de corrupció. La paraula ha evolucionat cap a l’estat superior del control de la veritat, un assumpte que podríem considerar simple manipulació. Les barreres més impermeables estan fetes d’idees simples, poc dotades de components d’honestedat, molt farcides de propaganda i demagògia. Volem volar però el llast ens ho impedeix: Goebbels pesa massa. Creiem en els altres fins que descobrim que la majoria de les mentides són més creïbles que la veritat més innocent; llavors arribem a trobar-nos de cara amb la confusió i sospitem que no sabem a quin bàndol pertanyem. Ja és prou ingenu creure en bons i dolents, però les fronteres simples ens faciliten l’existència gairebé tant com les barres dels bars.

Mentir és l’art d’aixecar dics de paraules ordenades per ser repetides en innumerables ocasions, fins que la boira dels dies comença a alterar l’ordre dels mots i les contradiccions s’obren pas a cops de colze. El fum de la cigarreta s’eleva gris. Pronunciem una frase i a l’instant comencem a sentir-nos presoners de les paraules emeses. Les idees projectades al buit estan fetes de sorra. Quan això passa, sorgeixen noves mentides per sostenir els murs amb contraforts que al seu torn requeriran més i més mentides per impedir que tota l’estructura cedeixi i s’escampi per terra, esmicolada. Alterar la veritat és tot un art atribuït a Jonathan Swift, tot i que d’això no hi estem segurs. Quan apliquem les nostres habilitats a elevar la frontera de la raó, un terratrèmol es produeix en la nostra dignitat: tota aparent veritat construïda amb mentides acaba esquerdant-se i quan ens miren a la cara no podem sostenir l’esguard, només estenem evasives com si es tractessin d’un vidre fumat. Prometem amb paraules i oblidem els fets. Mirem per la finestra i fugim convertits en aire glaçat, però abans apaguem la cigarreta.

Volar, navegar, caminar. Cel, mar, desert. Simplement: vivim intentant no perdre la dignitat entre les escletxes de falses promeses. Escrivim drets o asseguts, mirem i bevem construint una ficció que s’assembla massa a realitats ja esteses abans en pàgines que desconeixem. Les habilitats es copien compulsivament, ni que sigui per ignorància: un honor reservat als més lúcids. La raó es perd en el moment que comencem a parlar, en aquest instant tanquem els ulls i deixem de meditar, si mirem dins nostre, apareix el retrat de Dorian Gray. Amb els llums encesos el món comença a adoptar una forma ovalada de realitat deformada, coixa, que travessa la maroma en la frontera de la raó. Les mentides ens poden consolar però només durant un temps limitat, fins que algú les descobreix. Molts suïcidis s’inicien en els graons d’objectius inconfessables i acaben amb la destrucció de proves, l’opció d’una conspiració extraterrestre segueix essent la més afortunada i va acompanyada d’una abducció irreversible o d’un got de whisky. Arribats fins aquí haurem descobert que aquest escrit conté un missatge en clau amb l’esperança que mai ningú el pugui desxifrar. Estem demostrant les nostres habilitats en la frontera de la raó, disculpin les molèsties.

J. M. Vidal-Illanes © 2015

Llambordes de sorra

Baix les llambordes

De vegades una fotografia pot ser el desencadenant de tot, o un missatge al Watsapp, o un llibre que cau en les mans equivocades, o un propòsit de deixar de fumar. Només és febrer. El whisky també pot capgirar una plàcida vetllada i convertir-la en un deliri, especialment si convides a Fernando Arrabal. En el cas del cambrer de The Party, el desencadenant va ser un seguit de combinacions desenfrenades. Tot s’hi val. Un dia reps una inesperada invitació per assistir a una sofisticada festa i la teva aparició la convertirà en el desgavell més absurd de la història del cinema. Ets un maldestre actor d’origen hindú i fiques la pota amb una seqüència contínua: a tu no et cal la beguda, ets així. L’elefant el posa el productor. Continua llegint

Prendre-s’ho amb calma

No ens queda cap més sortida: aprendre filosofia vital, contemplar el mal temps des del paisatge de l’esfondrament sense posar mala cara. Podem mirar cap un altre costat, exercint d’estruç amb l’habilitat d’un funàmbul que realitza equilibris en una maroma feta amb l’acer de la desesperança; però també podem obrir els ulls i, d’una manera conscient, afirmar: Crisi? Quina crisi? Al cap i a  la fi tot –absolutament tot– és relatiu, afirmar el contrari seria desautoritzar Albert Einstein i la portada del disc de Supertramp. Per desautoritzar el creador de la teoria de la relativitat es requereix un domini de la física que no posseeixo, però allò ben evident és que la portada de Crisis? What Crisis? és absolutament irrefutable –per més coneixements de física que puguin posseir-se–, és el valor de les imatges icòniques.