El Gran Francis

gatsby-redfordfarrow

Un dia escoltes música i sense saber molt bé perquè, una idea estranya aterra als teus peus, suaument, sense fer soroll. Alguna nota ha polsat un ressort al més recòndit del teu cervell i t’agites inquiet. Els compassos d’aquesta peça de Schönberg il·luminen la paret de la sala i projecten una imatge teva que encara no ho és. Tenir un calfred és sensual, fins i tot quan veus els anys transcorreguts que moren a la vorera de la carretera i només imagines un futur que s’escurça. Llavors mires la botella de whisky mig buida i penses la veneració que molts dels teus admirats autors tenien per l’autodestrucció.

Sovint trobes qui beu per oblidar, per pretendre no recordar. Francis Scott va escriure amb vint-i-quatre anys una extraordinària novel·la, This side of Paradise. Sí, busques el paradís, no importa a quin costat de la terra promesa, i només trobes oblit o excuses per no recordar. Els més afortunats han aconseguit perfilar els somnis i quedar-se amb el millor d’una vida plena. Altres miren en la distància els objectius abandonats sobre la sorra calenta d’un desert travessat amb molt d’esforç. Sovint no recordar és un bàlsam a l’hora d’agafar el son.

Mai no s’oblida, simplement, s’aprèn a fer creure  que no recordem.
F. Scott Fitzgerald

Un dia s’acaba la música i recordes pàgines de lectures oblidades. Les lletres ordenades meticulosament de F. Scott Fitzgerald són de les que no s’obliden fàcilment. Turons cendrosos, ulls que atemoreixen. Si, penses en el futur mentre escrius i recordes haver après que la nostra inspiració transita per pàgines llegides. Algú et llegirà també a tu, creixeràs i l’obstinació et permetrà avançar cap als teus ideals i altres faran igual. El camí recorregut, també pels deserts, serà una escola d’angles suaus, però també et permetrà recordar les puntades de peu que reberes indefens a terra en més d’una ocasió.

Quan la vida arriba i et comença a colpejar, de res serveix cobrir-se el cap intentant evitar que te’l destrossin unes botes reforçades de menyspreu. Per aquest motiu beus i oblides. Recordes haver llegit unes cartes escrites en els quaranta del segle vint, on J. D. Salinger expressava admiració per l’obra de Fitzgerald. Pretendre ser un altre diferent de qui ets no és gaire recomanable, especialment si arrossegues una llarga trajectòria d’oblit. Llegeixes els biògrafs de capçalera que diuen que l’alcoholisme de Fitzgerald havia començat a la universitat, a una edat on s’és massa jove per renunciar i no prou vell per oblidar. Veus com amb el pas dels anys aquest afany per cobrir-ho tot de boira es va fer molt notori i al llarg de la dècada de 1920 començava a ser de rècord. En assolir una manera desenfrenada de beure, Fitzgerald, Francis, va començar a tenir problemes seriosos de salut i cap a finals de la dècada de 1930, era un alcohòlic consumat.

Saps que El gran Gatsby va incitar a T. S. Eliot a escriure-li a Fitzgerald dient-lo: «Crec que és el primer pas que dóna la ficció nord-americana des de Henry James…». Això et desmoralitza. Escrius i no vols semblar-te a ningú, et dius Richard Iots, i has de conviure amb el fet de ser comparat sovint amb Fitzgerald. Iots és algú que va afirmar que El gran Gatsby era «la novel·la més rica que havia llegit (…) un miracle del talent (…) un triomf de tècnica». I així passen els anys i apareix Temperatura, la llegeixes en anglès i descobreixes una història curta on el protagonista és un alcohòlic autodestructiu de trenta-un anys anomenat Emmet Monsen, a qui Fitzgerald descriu en la seva història com «notablement fotogènic, prim, moreno i atractiu».

Perquè una intel·ligència sigui realment adulta, s’ha de tenir la capacitat de mantenir dues idees contradictòries al cap, simultàniament.
F. Scott Fitzgerald

Imagines que viure un malson entre luxe és difícil de suportar. L’alcoholisme de Fitzgerald i els seus problemes econòmics, sumats a la malaltia mental de Zelda, van convertir la seva vida en un infern. És una llàstima que l’autor no pogués conviure amb frases com les de Do Birnam, el protagonista de The lost weekend de Charles Jackson, que, referint-se a El gran Gatsby, diu: «No existeix (…) una novel·la perfecta. Però si n’hi ha, és aquesta». Tu, amb freqüència, també ho has pensat i sense l’ajuda del whisky.

També sovint has de morir perquè passin coses, especialment perquè la gent parli bé de tu. En un editorial del New York Times publicat després de la mort de Fitzgerald van escriure: «era millor del que creia, ja que en els fets i en el sentit literari va inventar una generació (…). Tal vegada els interpretava i fins i tot els guiava quan, arribats a la maduresa, veien una llibertat diferent i més noble amenaçada per la destrucció». Autodestruir-se només et condueix més de pressa al final i et priva assaborir la perspectiva del temps. Diuen que s’han venut ja milions d’exemplars d’El gran Gatsby, una lectura obligatòria en moltes escoles secundàries i universitats, fet que no va permetre Fitzgerald somiar amb els peus a terra i mirar-s’ho tot des d’un retir assolellat. Tu, per contra, fumes lentament devora la platja pensant en convertir-te un dia en el Gran Francis.

El seu somni li devia semblar tan a prop, que difícilment podia deixar d’aconseguir-lo.
F. Scott Fitzgerald

 J. M. Vidal-Illanes © 2016

Monedes a les butxaques

Aviadora

Llegendes dels somnis

Voldries descobrir ones gravitatòries a l’espai, com ells, els altres, els que persegueixen un somni i el troben. Et mires les mans i no detectes ni mitja evidència que expliqui el teu fracàs: has deixat de ser jove i ho saps però no et demanes el perquè. Fa temps que et lleves dins la nit buscant-hi el teu, aquell que marxà un dia, inacabat. Fa temps, tant que no ho pots comptar amb els dits de les mans, que ja has oblidat quin era el teu anhel.

Comences a buscar dins els abrics i descobreixes que has deixat abandonades monedes a les butxaques. No saps de què pot ser això símptoma, desvetllar aquest signe està fora del teu abast. Abandonar objectes pot tenir efectes tènues en el fons de la teva vida, però això tampoc no t’importa massa: és una qüestió lenta i profunda. Un dia qualsevol agafes la jaqueta de xeviot, aquella que feia temps que no et posaves. Fiques les mans a les butxaques i trobes dues entrades de cinema, una de teva, l’altra d’algú que deixà un buit. Enfonses la mà dreta una mica més, dins la carícia del pany de la jaqueta: ara és quan et trobes unes monedes que havies abandonat inconscientment aquell dia llunyà, era el canvi de les entrades del cinema.

«La meva memòria és magnífica
per oblidar».

Robert Louis Stevenson (1850-1894)

Tot plegat adopta una forma sinuosa i marejant. Estàs a punt de trobar-te el somni de cara i plou. No estàs segur del significat de tot això. Intentes no pensar i com més no penses, més nítid es transforma tot i més profund és el tall. Ara és el moment d’obrir persianes, inundar la casa de la llum d’un clar i suau dia d’hivern i baixar rotundament al bar, abandonant la jaqueta, la claror, les monedes, les entrades i la música de fons. Sempre que obres les persianes has de baixar al bar, és un binomi no desxifrat, com al llarg de desenes d’anys ho havia estat això de les ones gravitatòries. Baixes per sentir que en algun lloc tot pren significat, com un arbre caigut. El sols fet de lliscar furtivament escales avall, fa canviar la perspectiva de tot; el descens és com una presa de consciència i et dius que gairebé sempre has baixat més del que has pujat, res adquireix sentit i els colors romanen intactes.

«L’opulència té la seva misèria: es covard
i s’aferra a la vida».

Eurípides (480 – 406 aC)

Els contenidors van plens de restes de l’opulència dels altres, la teva opulència et va ser furtada el mateix dia que s’esvaí el somni que cada nit busques i no trobes. Al final tot resulta una mica inútil, com aquell fanal il·luminant un carrer on no viu ningú. La nit és més llarga des que no somies; els dies també, des que no persegueixes somnis. És hivern i voldries una dutxa freda, només per dur la contraria, per castigar-te, per oblidar que deixes abandonades entrades de cinema i monedes dins les butxaques de jaquetes arraconades. Les imatges del passat són fascinants, però no et deixen caminar: són pretèrites i no porten enlloc. Llegeixes el teu epitafi: «Només podem morir un cop, i això em fot». Decideixes que has de començar a deixar monedes abandonades a totes les butxaques que disposis i et sembla una bona idea. En fer-ho, tornes a somniar imatges boiroses dins la foscor d’un cinema.

J. M. Vidal-Illanes © 2016

Una pedra dins la sabata

Tu ets la pedra

No veure amb ulleres o tu ets la pedra

Hi ha vides en què perdem de vista qui som. Hi ha moments en què la mirada ens abandona i entrem dins la capsa de la impertinència. Hi ha qui gairebé mai aconsegueix connectar amb la realitat que veu. No és que vengui al cas, però diuen que en una trobada de Bioy Casares amb Borges, el de Recoleta li va dir al de Palermo, mentre sostenia un paper entre les mans amb cara contrariada: «Quina llauna això de no veure sense ulleres»; la resposta de Borges en fraccions de segon i mentre assentia amb el cap va ser: «Quina llauna això de no veure amb ulleres». La vista és traïdora, i qui millor que el gran mestre de la ironia per certificar amb girs suaus de bastó l’infortuni quotidià de no veure passar les coses encara que tinguis els ulls oberts i les ulleres posades. La lucidesa de Borges tenia accent de doble mortal, aire porteny i soroll de bala.

Però no ens enganyem, en determinats casos no veure, amb ulleres o sense, pot ser una fugida a la felicitat o a l’infern. Saber no mirar a temps ens pot estalviar més d’una situació lamentable. L’art de desviar la mirada al moment precís pot resultar providencial per no haver de convidar aquell veí de barra pesat que s’enganxa com un xiclet persistent. Una fugida ràpida i un canvi de vorera, ens pot permetre prescindir de saludar una ex-amant a qui devem més d’una explicació. La metàfora de l’anècdota borgiana pot travessar el túnel dels despropòsits si en comptes de parlar de ceguera física, en parlem de l’emocional, com la d’Oscar, aquell amic de joventut que era incapaç d’entendre perquè el seu destí final era acabar parlant amb una gerra de cervesa a la barra d’un bar quan ja havien abaixat la persiana i els llums pentinaven la penombra. En aquell instant entre un no-res i un fracàs de mirada invisible, la cambrera posava una cançó de Lou Red i començava a fumar amb ulls perduts, mentre Oscar, amb el front recolzat a la barra, abraçava l’ombra de la noia amb qui que acabava de trencar. El xaval, que vivia pensant que era un caníbal que es menjava el món, romania durant setmanes emocionalment estabornit sense saber qui havia deixat a qui i quin era el perquè de tot plegat.

Recordo perfectament una vegada especial, quan “ella”, la noia que ell mai no hauria abandonat,  se’n va anar al darrere d’aquell madrileny de camises blanques i rellotge d’aviador. Aquella nit sense lluna, Oscar, que gairebé no se sostenia en peus, va ser expulsat del bar quan la cambrera va acabar les cigarretes i, assegut a la vorera del carrer, va començar a fer punteria amb les pedres de grava que anava trobant. Intentava endevinar la línia blanca discontínua amb el convenciment que si encertava deu vegades seguides, conjuraria la bona sort i Michelle tornaria als seus braços. Li va fallar la punteria i la intuïció i, senzillament, es va trobar amb la sensació d’haver incorporat amb caràcter crònic, una d’aquelles pedretes dins la sabata. En un acte misericordiós el vaig acollir a casa portant-lo a l’esquena. Fou brutal: es passà la vetllada fent i desfent el llit perquè alguna cosa no encaixava en els llençols. Crec que volia que tot allò fos només el títol d’una cançó efímera mentre examinava atentament l’interior del llit sense cap resultat. Recordo que l’endemà, molt tard, visitàrem els llocs on Michelle havia nedat, pres el sol, ballat, begut. Mai els espais tristos li havien semblat tan grans al pobre Oscar.

Aquella nit, buidant una botella de whisky mentre intentava convèncer el noi que el suïcidi era ordinari, ell em digué arrossegant les paraules: «El buit es pot fer immens quan qui agafa l’avió no ets tu. Et quedes buscant el teu lloc en una situació nova on la cadira no l’ocupa ningú, ni tens pèls a la dutxa per retirar, mig armari està buit i sobra la meitat de la cafetera. Al vespre surts tot sol al cinema i mires una pel·lícula traïdora. En tornar, el silenci és sorollós i es replica en un ressò greu amb el llum apagat. Un dia més tampoc no ets capaç de trobar el moment per posar un nom al gat». Jo li aguantava el cap mentre pensava que aquell paio era un puto poeta.

«Mira Oscar —vaig dir—, Michelle no era rica, ni tu tampoc. El teu millor amic era pilot i tu no. Recordo quan vas pronunciar allò sobre que ella era els seus propis límits, que la gàbia era de pell i que mai no podria fugir perquè era impossible abandonar el cos». Oscar em va contestar «Ara és el cos que ha marxat i no trobo cap taxi per refugiar-me de la pluja. Avui també aquí és un dia vermell. No he sabut acceptar la diferència, la imperfecció d’una amiga excepcional, i ara voldria saber interpretar el paper que mai vaig acceptar». Torno a pensar que estic davant un puto poeta mentre miro d’escriure i m’interrogo sobre el model de màquina que feia servir Capote. Amb sort el whisky no s’acaba abans de les tres de la matinada just en el moment en què s’apagarà el llum de neó del bar Casablanca. A la paperera descansen, arrugats, els papers del meu fracàs; ajagut al sofà de la sala Oscar ronca mentre probablement somia amb Michelle.

Oscar tot ho feia sempre diferent, d’una en una i una darrera l’altra, com amb les copes, com amb les cigarretes; consumia les dones lentament i deixava passar un temps de dol entre víctima i víctima mentre es refugiava per reconstruir el seu prestigi. Sempre va voler ser futbolista i va acabar vivint de les rendes familiars. Però va ell i s’enamora de veres justament de la primera dona capaç d’abandonar-lo per un fantasma insuportable. «Ara ho veig tot clar», em va dir. El dolor es fa així més immens. Tothom ho veia menys ell. Al seu voltant els amics li demanaven si era cec o què. Borges no hi era per ajudar-lo.

L’endemà va ser dia de ressaca. De matinada vàrem beure més tard del que ens permetia la música de jazz que sonava a l’estèreo. S’havia acabat el cafè i Oscar em va dir que volia sortir a comprar unes sabates noves, sense pedres a l’interior. El vaig acompanyar. Amb les ulleres de sol ben encaixades vaig veure el meu amic mirant la noia del Bar, la que sempre somreia, la que et mirava als ulls amb la pell bruna. I mentre l’esguardava descaradament, va oblidar que ell era la pedra que no podia deixar enrere, ni que agafés un avió seguint les petjades de Michelle. Li’n vaig dir: «No pots seguir no decidint. No pots fugir de la teva pell ni deixar que el temps t’ompli la vida. Només et queda canviar de pis o de ciutat, deixar de fumar, oblidar qui ets i intentar posar nom al gat». Oscar es va treure les ulleres de sol, em posà una mà a les espatlles, i em mirà condescendent mentre deia movent el cap: «Passo de sabates. Millor fem una cervesa». Somrigué a la noia i quan es va asseure al seu costat es girà arronsant les espatlles i digué: «Per cert, potser Bogart és una bona opció pel gat».

J. M. Vidal Illanes © 2015

Moments breus

Bruce Dern és Woody Grant

Bruce Dern és Woody Grant

Hi ha moments breus com un flaix, que emeten una llum intensa i que deixen al descobert revelacions que romanien ocultes en la foscor. Només és un instant, però en ell es despulla la realitat irreversible. Com en aquelles pel·lícules de Hitchcock en què un llamp sobtat deixa entreveure el sospitós ocult darrere una cortina. L’oblit pot ser un assassí cruent, vencent la batalla de la vida, practicant l’homicidi de la presència, mirant-te els ulls mentre esbudella la capacitat de recordar qui som. Em puc imaginar Neruda escrivint allò de «És tan breu l’amor i tan llarg l’oblit», mentre mirava el calendari de la vida escampat per terra, mentre un llamp il·luminava el criminal destí.

Avui era a la biblioteca i el llampec ha entrat al meu ordinador. Avui m’ha passat quan he observat una fotografia que s’obria pas des d’una illa veïna, que m’ha enviat un germà, fill teu. He vist la nitidesa i la fragilitat del temps. L’oblit té cara, i arrugues, i el cap inclinat, i la mirada perduda. Potser aquest escrit sigui una espècie de comiat, l’adéu a una dona que desapareix, que s’esvaeix entre una boira que li creix al voltant, que ha començat a no recordar que hi fa en aquest món, a confondre els seus fills amb els pares o germans, a no trobar els noms, a somriure plàcidament mentre perd el control del vaixell de l’existència. Miro la fotografia i veig com la teva pell torna transparent, els teus moviments són lents i, a vegades, sense sentit. Mires tu, però no sé què hi veus. Inicies frases que canvies de sentit fins que oblides el que anaves a dir. Ets una dona que no torna i no podem fer res per evitar-ho.

Potser també ets una dona que se’n va, que perd el perfil i la força, que es converteix en una figura de cristall, fràgil, vulnerable. Tot ha anat massa ràpid. Desconec si entens aquestes paraules, si saps el que volen dir. Marxes i jo tinc una fotografia, una de les darreres, n’hi haurà més, algunes amb els teus néts i besnéts, amb la gent que ha omplert tants cops el menjador de casa els dies de celebracions solemnes, amb els rituals de sempre. Observo el teu rostre eixut, amb els ulls sense profunditat, i sé que comences a representar el final. És com si estigués mirant una pel·lícula, i quan intueixo que arriba el desenllaç, miro el projector amb la bobina que es va acabant, que cada cop és més fina. La que recull la cinta està plena, però ja no es pot tornar enrere, només configura l’acumulació d’imatges que col·leccionà la teva vida. I això és el que ens queda: una fotografia, un llibre, una mirada, una butaca buida, una casa plena, una platja, un cel net, un altre cel ple de núvols de tempesta, una successió d’imatges que anirem deformant amb el temps fins a recrear la realitat segons ens convingui: la constatació dels moments breus.

J. M. Vidal-Illanes – © 2015

(Fotograma de Nebraska, de Alexander Payne i fotografia de Phedon Papamichael)

Enormes canvis inesperats i senyals de fum

Fotograma de la pel·licula "Perseguit per la mort".

Fotograma de la pel·licula “Perseguit per la mort”.

Tothom hauria d’experimentar el plaer de canviar coses al llarg de la vida. Fins i tot de desprendre’s d’aquell jersei de llana de jacquard comprat en un viatge a Hèlsinki i que comença a demanar la jubilació vint-i-tres anys després. El pots substituir per una malla de runner fosforescent, una decisió molt pràctica, és clar. Canviar és aixecar el vol, jo he canviat sovint de casa i a cada mudança he perdut llibres, discos, i amics. Les meves parelles també han canviat sovint de parella. Però tot això conforma un univers de canvis previsibles, no inesperats.

Quan es parla de metamorfosi sobtada ens referim a una altra cosa. Grace Paley (Nueva York 1922- Vermont 2007) va escriure una novel·la titulada Enormous Changes at the Last Minute (Grans canvis en el darrer minut), una col·lecció de disset contes, publicada originalment el 1974, que creen un món de ficció sòlida i vital, amb històries de tensions urbanes, de relacions entre pares i fills, amb referències creuades sobre la vida quotidiana i l’esdevenir a l’avantguarda del combat. No puc recordar si els canvis, a més de ser enormes, també eren inesperats, però la cosa anava de sorpreses en el llindar vital, com els que viu de forma atzarosa Roger O. Thornhill (Cary Grant) a North by Northwest (altrament coneguda com “Perseguit per la mort” o “Con la muerte en los talones”).

Un canvi inesperat és aquell que pots planificar però surt diferent. Sovint la febre de canviar-ho tot té conseqüències funestes, un canvi de plans pot fer que el cap que odies tant perdi un avió que pateix un accident; sents una frustració doblement dolorosa: una, per haver entretingut l’home perquè perdés l’avió, i dos, per sentir-te culpable pel fet d’haver concebut la possibilitat de preferir que hagués agafat el vol. Estem carregats de doble moral i altres hòsties.

Per mi, els canvis inesperats són aquells que succeeixen i no sabem ni quan, ni com, ni per què. Són les ondulacions de l’esdevenir. Són transformacions invisibles: parlo de l’ocell que va a menjar un cuc del terra i que aixeca el vol al nostre pas, espantat. El destí del cuc ha canviat decisivament, el de l’ocell també: hem provocat enormes canvis tan sols en un instant. El fet que ens entretingui un amic pot canviar el nostre destí. Arribarem cinc minuts més tard del previst a prendre el nostre cafè de mitja tarda i això ens privarà d’un encontre casual amb aquell editor que podria impulsar la novel·la que estem acabant de corregir, perquè, simplement, l’editor ha sortit del bar tres minuts abans de la nostra aparició.

Els canvis sobtats no envien senyals, són imprevisibles. Un senyal de fum és una estratègia d’anticipació, s’anuncia un atac, una metamorfosi momentània al guió. Però aquella frase pronunciada en calent, que veus sortir de la boca mentre penses que ja és massa tard és un enorme canvi. La conseqüència pot adoptar forma de dues maletes a la porta de casa amb una lacònica nota que diu: «Ja passaràs un altre dia a recollir la resta». Que no som res, que et trobes tranquil·lament nedant dins una peixera i apareix Quentin Tarantino i et fa un vestit nou. Aquests són els canvis inesperats, passes de ser un peix a convertir-te en una despulla esclafada.

És dijous. Envies el mecanoscrit a l’editor que no et trobares casualment al bar, i en tornar de correus t’atures a fer un whisky per celebrar-ho. Agafes el diari i l’obres per les pàgines de cultura. L’enorme canvi apareix en forma de necrològica, l’editor va morir la nit passada d’un infart. A fora, la cambrera fa senyals de fum mentre exhaureix la cigarreta. Enormes canvis, sí. Demanes un altre whisky.

J. M. Vidal-Illanes – © 2015