Necessitar un títol

borges-1000x641

Borges, per Sara Facio

Posar títol a una obra literària és com destapar aquella estilogràfica que fa temps que no utilitzes i quan més la necessites descobreixes que la tinta s’ha eixugat. Evidentment, decideixes reomplir-la, obres amb cura l’ampolleta de tinta i suques el plomí accionant la manxa del dipòsit repetidament. Llavors conclous l’operació i et poses a escriure tot just en el moment en què cau sobre el paper una sublim taca negra en forma de degotís que s’escampa sense control. Mai no se m’ha donat bé posar títol a les meves obres, potser no sóc dels que deixen córrer la ploma, però col·lecciono degotissos.

El gran mestre Borges opinava que escriure era com dirigir els somnis, ell no tenia cap problema amb els títols dels seus escrits. Probablement era uns dels escriptors que més afinava quan es tractava de posar nom a una creació literària. Llegeixes: «Historia universal de la infamia» i saps que estàs davant d’una gran obra. Ressegueixes els lloms de la biblioteca i t’has d’aturar forçosament davant un llibre que es diu «El hacedor», no tens alternativa, «El Aleph»… Que pots fer davant un relat que es diu «El jardín de senderos que se bifurcan»? Només ens queda rendir-nos al geni i vèncer la temptació de copiar-lo descaradament.

La literatura no es otra cosa que un sueño dirigido.
Jorge Luis Borges

Quan no sé quin títol posar a un dels meus escrits, m’aixeco i em poso les mans a les butxaques, és un simple gest instintiu. Aprofundeixo amb els dits, com si esperés trobar un bocí de paper amb unes paraules salvadores escrites per algun amic invisible. I camino lentament traient i posant les mans alternativament ara dins una butxaca dels pantalons, ara a l’altre. Quan això deixa de funcionar agafo una capsa de galetes salades i me’n cruspeixo un grapat. Sé que dins els meus relats existeix un parlant líric, però descobreixo amb desolació que és mut quan és el moment de revelar-me el títol. Quan busco bellesa en el nom d’una obra, acabo per trobar una frase que produeix nàusees, o pitjor, provoca ganes de fugir corrents i d’allunyar-se del llibre, posant la màxima distancia amb ell com si estès maleit. Llavors començo a riure de mi mateix i miro per la finestra: s’han acabat les crackers.

Si em trec les mans de les butxaques, és només per acabar amb el whisky que s’està aigualint. Només set o vuit copes més tard sóc capaç de començar a trobar la bellesa en les paraules amagades al títol que se m’acaba d’acudir. L’escric repetides vegades i poso música, sovint ballo al centre de la sala i en acabat decideixo anar a dormir, mirant amb un somriure furtiu el tros de paper que ha quedat devora el teclat de l’ordinador. L’endemà el títol que tanta alegria em va causar, em provoca un atordiment barrejat de ressaca i odi. Definitivament: no sé posar títols. I Borges torna a l’assalt.

La belleza es ese misterio hermoso que no descifran ni la psicología ni la retórica.
Jorge Luis Borges

Fa molts anys, vaig conèixer una noia que quan entrava a casa anava deixant un rastre d’objectes pel terra del passadís, era molt desordenada, però sabia posar nom a les coses i títol als relats. Jo anava darrere seu recollint tots i cadascun dels objectes: la jaqueta, una bufanda, la bossa, una segona bossa… i així fins a recollir-ho tot i deixar-ho damunt el llit de l’habitació de convidats. Quan s’asseia al sofà li’n preparava un còctel i feia un resum del relat que acabava d’escriure. En aquell punt la demanava un títol, sense pensar-m’ho, com un atracament amb una navalla en una cantonada fosca. Ella deia: «El darrer plec» o «Òrbites en sincronia». I jo em perdia.

Ara quan he de posar nom a un relat o una novel·la intent fer un concurs radiofònic, però em manca un programa on proposar-ho i per això a l’hora de sopar ho demano humilment a la família que comença a vomitar propostes, la majoria molt millors que les meves idees inicials. Amb tot, no acabo mai per decidir-me, i les obres queden durant mesos amb títols provisionals, o simples punts suspensius. Començo a posar nom i a canviar-lo, li passo el corrector blanc al damunt i torno a escriure un altre i un altre i així fins que la coberta queda marcada amb una espècie de furóncol gruixut. Tinc una novel·la acabada fa mesos però no puc enviar-la a l’editorial perquè no sé quin títol posar i això és com no haver escrit res, com si les dues-centes vint pàgines es trobessin en blanc.

Hay que tener cuidado al elegir a los enemigos
porque uno termina pareciéndose a ellos.
Jorge Luis Borges

També va ser Borges qui va dir que el perill de tenir enemics és acabar per semblar-nos-els. Això potser és el que em passa amb els títols, se m’apareixen com enemics als quals no em vull semblar perquè representen allò que no trobo a les butxaques, ni a les galetes salades i això em fa por. Escric, cada dia, molt, però no sé posar títols, en sóc incapaç. I ara m’aixecaré i caminaré buscant entre els plecs de les butxaques dels meus pantalons, infructuosament. Sembla que torna a fer fred.

J. M. Vidal-Illanes © 2017

© Fotografia de Borges

Vides robades (a propòsit dels assassinats masclistes)

domesticviolence_1

Imatge de la campanya «Teen Dating Violence» a la Web de Erie County

Sovint transitem per les notícies d’un diari com si travesséssim una platja amb botes de trekking: arribats al final, ens traiem la sorra amb cara fastiguejada i continuem el nostre camí com si res hagués passat, oblidant el significat de cadascun d’aquells grans minúsculs. Avui llegia la premsa digital i un enllaç m’ha conduït a un altre i d’aquest segon a un tercer fins a arribar al sistema estadístic que m’indicava que a 31 de desembre s’havien comptabilitzat quaranta-quatre assassinades per violència masclista, set més si es confirmen altres tantes investigacions de casos sospitosos. Faig un càlcul mental i em surt una mitjana aproximada d’una dona morta a la setmana a Espanya. El pes de la sorra és avui insuportable i em quedo mirant les botes.

Una mica més tard, entre el fred del dia gris i un cafè al meu bar habitual, s’ha obert una frase de Maria Lejárraga: «Gran parte de la impunidad masculina radica en la ignorancia femenina», una idea lògica en el context en què es va escriure, ara fa vuitanta anys. El pitjor de tot és que no sembla que hàgim evolucionat massa en aquest sentit. Avui potser ja no és la ignorància femenina el motiu sinó el demolidor pes de la cultura patriarcal i el dèficit educatiu global. Els diaris segueixen essent eines insuficients per sacsejar consciències per allò que he escrit al començament: tenim una gran capacitat per esborrar tot allò que ens molesta a la consciència, això en el supòsit de les persones que en tenen, els psicòpates esperen amagats en qualsevol recó del trajecte de les nostres vides i sovint són lladres d’ànimes. Potser hi ha més assassinats masclistes dels que fem entrar dins l’anomenada violència domèstica.

Caminant pel carrer faig un gest que em recorda que la premsa en paper acaba al contenidor blau cada cap de setmana. Però per sort, o no, la premsa digital és una gran hemeroteca que ens permet constatar que passem d’un any a altre llegint llistes de dones assassinades per un estrany i injustificable convenciment patriarcal de propietat. M’estalviaré aquella dita estúpida que es refereix a la propietat d’una vida: la vida de ningú no pertany a ningú, un assassinat és un robatori irreversible, el més abjecte i injustificat dels robatoris, prendre una vida és l’acte més salvatge que pot cometre un ésser humà. Fa uns dies llegia que un magistrat del Tribunal Suprem, Antonio Salas, afirmava que la violència masclista es podia atribuir a la «maldat de l’ésser humà» i a la major força de l’home; el jutge va oblidar parlar del pes social i econòmic més gran de l’home dins una societat patriarcal asimètrica i injusta. Curiosament el mateix senyor nega que el maltractament masclista sigui un problema d’educació. Crec que seria bo recordar al tal Salas la frase atribuïda a Winston Churchil que diu: «We are masters of the unsaid words, but slaves of those we let slip out», aquesta esclavitud, a més, palesa pertànyer al poder patriarcal i a l’exoneració de responsabilitats.

Abandono les paraules de l’home de lleis dins la paperera, perquè em semblen injustificables i potser és el lloc històric que li corresponen. No, a més de rebutjar que qualcú recondueixi el problema a un genèric de maldat humana, que resulta un recurs de descàrrega estúpid, crec que és necessari deixar clar que gairebé tot és un problema d’educació, especialment d’educació en valors amb el respecte per damunt de tots. La manca de respecte és un mal que creix fomentat per la dimissió dels pares en l’educació dels fills i pel descontrol en les xarxes socials i alguns continguts televisius i radiofònics, on l’insult és el camí més planer. L’educació dels nostres fills també rau en la manera en què parlem en públic i en privat amb el proïsme, amb el nostre cònjuge o amb els mateixos infants; també és educació l’escala de valors que donem al respecte vers les persones i els espais comuns; i és educació, en definitiva, treballar a casa un model igualitari i inclusiu: eradicar el masclisme també és cosa de l’educació i de normes de comportament, no només de Lleis destinades a esborrar la «maldat de l’ésser humà».

Les estadístiques ens mostren que a Espanya es comptabilitzen a l’any prop de mig milió de casos de violència masclista, tot i que només uns cent cinquanta mil arriben als jutjats, amb una mitjana de quatre-centes vint-i-sis denúncies diàries. El pitjor de tot és que el nostre sistema estadístic encara no és perfecte ni complet, ni que sigui pel fet que molts casos no són denunciats mai. Encara més, els observatoris internacionals denuncien que només unes desenes de països realitzen recomptes fiables de víctimes de violència masclista, una clara minoria al món. Per contra, entres a les versions digitals de la premsa i fas una cerca amb l’etiqueta violència masclista i apareixen notícies continuades, desenes diàries, un llarg llistat amb forma de sanguinària via fèrria sense destinació. Alguns estudis realitzats per aquests observatoris apunten a un dèficit cultural, a un domini del patriarcat i a la manca de mesures legislatives que ataquin de forma efectiva aquest problema. Com afirmava Hannah Arendt: «Power and violence are opposites; where the one rules absolutely, the other is absent», si el poder patriarcal és violent, se sumen dues forces invencibles, perquè les regles de convivència desapareixen completament.

Lamentablement els assassinats masclistes no són simple estadística: parlem de vides robades (irreversiblement).

J. M. Vidal-Illanes © 2017

Mireu també: http://elpais.com/elpais/2016/12/19/media/1482147953_506663.html

Llegint diaris de segona mà al banc d’una plaça freda

lexclos

L’exclòs i els diaris

Els diaris que llegeixes et serveixen després per combatre el fred de la nit. Has après a col·locar curosament el paper entre les teves robes, per davall l’abric, que és com millor t’allibera de la humitat de la condemna. També els diaris et serveixen per combatre l’evidència de la realitat que t’ha segrestat, llegeixes que el teu perfil és el d’una persona en risc d’exclusió i tot plegat et desconcerta perquè consideres que la notícia és producte d’una errada des del moment en què fa temps que et consideres al marge d’aquesta maquinària de compartiments estancs d’èxit i de fracàs. Llegeixes i aprens que algunes paraules són escrites amb la lleugeresa de l’anticipació. Mires les teves mans i sents soledat. En un moment donat, una força de parets humides t’ha foragitat d’un lloc on mai no hauries volgut entrar, però t’hi vas trobar travessant de la pobresa al no-res el dia que et feres un assidu a la cua del menjador comunitari.

Cada paraula és com una innecessària taca en el silenci i en el no-res.
Samuel Beckett

Llegeixes diaris que trobes a les papereres de la plaça i penses en com s’arriba al moment en què el mecanisme es deteriora i res torna a funcionar com abans, simplement se sent una espècie de descàrrega i el món deixa de girar i les jornades transcorren a estrebades. Un dia trobes una pàgina on et veus dibuixat i decideixes guardar-la dins la vella cartera amb les teves exigües pertinences, com a document d’identitat o com a epíleg. Durant anys has fet creure que tot anava bé, que et senties feliç, que cada dia naixia amb una mena de llum lluent, quasi encegadora, i mentre et creies les teves mentides perdies de vista el deliri que et desplaçava a gran velocitat per la vida. Malgrat tot, saps que no es pot ser culpable i víctima a l’hora.

M’interrompo per assenyalar que em sento extraordinàriament bé. Potser és el deliri.
Samuel Beckett

Els diaris no parlen dels motius pels quals la societat et girà l’esquena quan vares entrar en un estret túnel i mai no trobares la sortida; no en diuen res dels dies que pensaves veure un tentinejant llum al fons de la foscor, i tampoc no expliquen que allò no era res més que un equívoc, un miratge del teu optimisme gastat. L’evolució de l’espècie humana en el segle XXI ha culminat en un escenari de deserts i oasis, però és difícil entendre quin mecanisme acciona la possibilitat que neixis en un o en l’altre lloc: darrere la sortida només hi ha fred. Els diaris també et serveixen per amagar els brics de vi barat o per encendre el foc de la desesperació. Només amb la ment carregada de boira pots romandre pacíficament a l’espera d’un senyal, d’un àngel que t’abraçarà per portar-te a casa, a la casa que ja no tens. Quan cau l’oblit perdem de vista el crepuscle i els turons ens semblen massa llunyans. Arriben les primeres veus i descobreixes que un dia es fa més curt que els anteriors i que se’ns escapa la darrera oportunitat.

Hi va haver moments en què no només em vaig oblidar de mi, sinó també del que sóc.
Samuel Beckett

Llegeixes diaris de segona mà al banc d’una plaça freda, però ja no llegiràs demà en un diari el breu obituari d’un exclòs, perquè lamentablement hi parlarà de tu. Fora de l’oasi hi ha el desert i més enllà el fred glacial. Demà et vindré a buscar i carregaré amb la teva ànima immòbil i lleugera, deixant les despulles al terra del caixer on dormiràs, entre els clams del personal de neteja de l’entitat bancària que descobrirà que no alenes, que has tancat el rostre per sempre. Hi haurà corregudes, policies i comissions judicials, serveis forenses i aixecaments de cadàver, però el breu obituari només ocuparà unes poques ratlles dins una notícia a una columna i sense fotografia. Tanmateix ràpidament desapareixerà el teu rastre i és que els perdedors en aquesta societat de compartiments estancs són ràpidament oblidats pel temor al contagi que causen.

(Robat d’una notícia caducada, en un diari qualsevol, al terra d’una plaça freda)

J. M. Vidal-Illanes © 2016

Crepuscle

Mà_violència_NO

El teu fill et mira paralitzat. L’aire fa olor de densitat infinita i el cor li batega amb un so continu. Tu t’has assegut al passadís, devora la porta d’entrada, entre ombres i respiracions intenses. Dus l’escopeta a les mans, la subjectes amb força i ancores la culata entre les sabates. La mà esquerra premsa la canya, la mà dreta té el polze a tocar del gallet. Tanques els ulls, introdueixes el canó calent amb sabor de pólvora dins la boca. Els tanques amb més força, els ulls, mentre tenses els músculs i no penses. Simultàniament es produeix un llampec i un tro, mentre se succeeixen els esdeveniments des del primer record. Et veus néixer i passes en fraccions de segon a ser testimoni de la mort de la teva dona. Davant teu, el fill, de quinze anys, paralitzat, mirant el que queda del teu cervell escampat a la paret del passadís. Quan res no importa, quan ho has destruït tot, quan s’apaga el soroll, quan s’esvaeix el crit; llavors arriba el crepuscle i el teu fill abraça la mare, morta, a qui acabes d’arrabassar l’existència. I el noi mira horroritzat els ulls pàl·lids de la dona que el va donar llum, mira sense entendre què ha passat. Només són quinze anys i ja ha viscut l’esclat d’horror més immens que se’l podria haver infligit. El món s’ha aturat, el rellotge no avança, la foscor s’ennegreix mentre espera que algú escrigui la crònica, notícia d’un dia, mentre espera que un funcionari anoti la dada a la rengla de l’estadística més abjecta que existeix, mentre el noi s’endinsa en les profunditats d’una llarga nit.

J. M. Vidal-Illanes © 2015

#violènciamasclista #NO

Quan fas tard

reloj

Tempus fugit

El dia que descobreixes que tens un contrincant acostuma a ser gris. Obres la finestra i la llum és plom. Sents la remor de la mar que arriba atenuada per la força del vent. Decideixes fer un cafè, asseure davant l’ordinador i contestar uns correus. Abans d’abandonar la taula del despatx, decideixes escriure alguna cosa al Facebook i adjuntes la fotografia de la tassa plena de crema marró clar. Et reafirmes: ets cafeter, que queda molt bé. Començar el dia abraçat a la flaire d’una cafetera t’espolsa el fred interior mentre s’encenen les llums de l’horitzó. Les del carrer fa uns minuts que s’han apagat, just quan passava una motocicleta americana. És en aquest moment que veus l’hora: fas tard.

Et disposes a davallar a l’aparcament, però l’ascensor està ocupat. Fa estona que no sents que es mogui. Esperes. Pitges el botó tres vegades més. Fas una passa enrere i una endavant. Pitges un pic més. Et grates el coll. Gires noranta graus i enfiles les escales, són 12 pisos. Arribes a l’aparcament de l’edifici, però el cotxe no hi és. Ara recordes que ahir no anava la porta automàtica i el vas deixar al carrer. Surts. Puges les escales, els dos trams, i arribes al carrer. Ara plovisqueja i t’aixeques el coll de la jaqueta. La grisor et cobreix lentament. Corres en direcció al cotxe. T’atures. Fas mitja volta. T’atures. Penses. Mires. On vas deixar ahir el cotxe? Era tard i fosc i estaves cansat. Penses. T’atures, fas mitja volta. Recordes.

Arribes al cotxe, té una multa. Els operaris de l’ORA no perdonen ni deu minuts. Penses que has de treure el passi de resident, però no tens temps. Temps. Mires el rellotge: fas tard. El dia que descobreixes que tens un contrincant és un dia llunyà que es repeteix cada matí. Puges al cotxe i arrenca a la primera. Somrius. Comença a fer-se de dia. Recorres mig quilòmetre amb semàfors que es posen en verd quan t’acostes. Somrius més i poses música. Entres a la via de cintura. T’endinses. Avances mig quilòmetre. Rebaixes la velocitat. Frenes lentament. Atures. Arribes puntual a l’embós. Mires el rellotge. Fas tard. Encens una cigarreta. Mires el cel. El dia que descobreixes que tens un contrincant tot sembla més gris, i lluites, des de fa anys. Voldries redreçar-ho tot, però no trobes el moment. Apagues la cigarreta. Penses. Quan fas tard, sempre et falta temps.

J. M. Vidal-Illanes © 2015