Història d’Isaac

discos

Escoltaves vinils en el vell Telefunken del pare, muntat sobre un moble de fusta noble, que desplegava una sonoritat destacable en aquells finals dels anys 60. Era una ràdio amb amplificador integrat i el plat a la part de sobre, amb una coberta negra de baquelita d’una brillantor inquietant. I sonava Story Of Isaac amb la cadència de Cohen i la mirada absent de la mare, que no es cansava d’escoltar-lo. Sempre vas suposar que ella sentia alguna cosa més que admiració per aquella veu profunda i sensual. La mare et va fer escoltar el Songs from a Room el mateix any 1969 en què va arribar a la vella botiga de discos de la plaça Bastió. El disc va començar a girar i de cop vas sentir una estranya emoció per a un infant de la teva edat. Cohen sonava amb una profunditat majestuosa en aquell equip. Els altaveus a cada costat, en grans caixes de fusta de noguer, sonaven imponents. Pel finestral del pati entrava una suau llum de finals de tardor i a la cuina algú estava preparant te i galetes de mantega. Era un capvespre de dissabte. El pare treballava, el seu dia d’escoltar música era el diumenge al matí.

Uns anys més tard un nadal us va arribar a casa un equip d’una sonoritat molt superior, tan sols era un Vieta Dos, negre i blanc, metàl·lic, però amb uns feixucs altaveus de tres vies i un plat Ocnoson muntat dins una caixa de fusta clara. Tu ja anaves a l’institut i per primer cop començares a escriure. Les felicitacions del professor de literatura davant una redacció sobre el teu avi, varen descobrir-te un món nou: tenies una especial sensibilitat per la narració i la poesia, i darrere aquell teló de lletres sonava la veu de Leonard i els llargs contes de la mare. Vares escriure sobre l’avi, perquè el pare sempre treballava i no sabies que contar d’ell. Ara, sí. Mires enrere i penses les poques i intenses històries que retens amb esment i calidesa juntament amb la música dels dies de festa.

Escoltes Leonard Cohen i la teva adolescència comença a circular a gran velocitat per les venes. Un calfred et deixondeix i un pessigolleig esclata a cada nota. Comproves que han passat molts anys i tornes a recordar la companya de pupitre i la mirada de reüll que et va perseguir incessant aquell primer dia de classe. També recordes la llum tamisada de tardor, i potser l’olor del forn i del te. I el pare, que et va veure un dia amb ella i va assentir amb el cap amb una dissimulació subtil i elegant. Els pupitres estaven a tocar, aparellats, i les vostres mans, també. L’olor de sàndal i palla i la pell suau d’ella et torbaven. Només eres un adolescent enamorat de la companya de pupitre i del seu tacte.

Tres mesos després, amb el fred de desembre, les mirades es van fer profundes i es convertiren en besades i en més cançons de Cohen. La seva predilecta era Story Of Isaac i la va dur a classe d’anglès, on el professor posava cintes de casset per incentivar l’exercici de la traducció i de la comprensió oral. Quan va començar a sonar la música ella et va agafar la mà per davall el pupitre, gairebé sense moure’s i te la va acompanyar lentament cap a l’entrecuix. Durant uns segons el fort batec del teu cor no et va deixar sentir ni entendre res de la cançó, només notaves uns cavalls desbocats que et colpejaven la jugular i les temples, mentre senties bullir el teu rostre. En acabada la cançó ella et va enretirar la mà i no es va moure durant uns instants. Quan va sonar la campana es va girar amb una mirada massa intensa pel teu enteniment. Els lavabos del gimnàs varen fer la resta. No guardes un especial bon record d’aquella experiència, però Cohen segueix sonant cada cop que passes per davant l’edifici del vell institut.

J.M. Vidal-Illanes © 2017

El Gran Francis

gatsby-redfordfarrow

Un dia escoltes música i sense saber molt bé perquè, una idea estranya aterra als teus peus, suaument, sense fer soroll. Alguna nota ha polsat un ressort al més recòndit del teu cervell i t’agites inquiet. Els compassos d’aquesta peça de Schönberg il·luminen la paret de la sala i projecten una imatge teva que encara no ho és. Tenir un calfred és sensual, fins i tot quan veus els anys transcorreguts que moren a la vorera de la carretera i només imagines un futur que s’escurça. Llavors mires la botella de whisky mig buida i penses la veneració que molts dels teus admirats autors tenien per l’autodestrucció.

Sovint trobes qui beu per oblidar, per pretendre no recordar. Francis Scott va escriure amb vint-i-quatre anys una extraordinària novel·la, This side of Paradise. Sí, busques el paradís, no importa a quin costat de la terra promesa, i només trobes oblit o excuses per no recordar. Els més afortunats han aconseguit perfilar els somnis i quedar-se amb el millor d’una vida plena. Altres miren en la distància els objectius abandonats sobre la sorra calenta d’un desert travessat amb molt d’esforç. Sovint no recordar és un bàlsam a l’hora d’agafar el son.

Mai no s’oblida, simplement, s’aprèn a fer creure  que no recordem.
F. Scott Fitzgerald

Un dia s’acaba la música i recordes pàgines de lectures oblidades. Les lletres ordenades meticulosament de F. Scott Fitzgerald són de les que no s’obliden fàcilment. Turons cendrosos, ulls que atemoreixen. Si, penses en el futur mentre escrius i recordes haver après que la nostra inspiració transita per pàgines llegides. Algú et llegirà també a tu, creixeràs i l’obstinació et permetrà avançar cap als teus ideals i altres faran igual. El camí recorregut, també pels deserts, serà una escola d’angles suaus, però també et permetrà recordar les puntades de peu que reberes indefens a terra en més d’una ocasió.

Quan la vida arriba i et comença a colpejar, de res serveix cobrir-se el cap intentant evitar que te’l destrossin unes botes reforçades de menyspreu. Per aquest motiu beus i oblides. Recordes haver llegit unes cartes escrites en els quaranta del segle vint, on J. D. Salinger expressava admiració per l’obra de Fitzgerald. Pretendre ser un altre diferent de qui ets no és gaire recomanable, especialment si arrossegues una llarga trajectòria d’oblit. Llegeixes els biògrafs de capçalera que diuen que l’alcoholisme de Fitzgerald havia començat a la universitat, a una edat on s’és massa jove per renunciar i no prou vell per oblidar. Veus com amb el pas dels anys aquest afany per cobrir-ho tot de boira es va fer molt notori i al llarg de la dècada de 1920 començava a ser de rècord. En assolir una manera desenfrenada de beure, Fitzgerald, Francis, va començar a tenir problemes seriosos de salut i cap a finals de la dècada de 1930, era un alcohòlic consumat.

Saps que El gran Gatsby va incitar a T. S. Eliot a escriure-li a Fitzgerald dient-lo: «Crec que és el primer pas que dóna la ficció nord-americana des de Henry James…». Això et desmoralitza. Escrius i no vols semblar-te a ningú, et dius Richard Iots, i has de conviure amb el fet de ser comparat sovint amb Fitzgerald. Iots és algú que va afirmar que El gran Gatsby era «la novel·la més rica que havia llegit (…) un miracle del talent (…) un triomf de tècnica». I així passen els anys i apareix Temperatura, la llegeixes en anglès i descobreixes una història curta on el protagonista és un alcohòlic autodestructiu de trenta-un anys anomenat Emmet Monsen, a qui Fitzgerald descriu en la seva història com «notablement fotogènic, prim, moreno i atractiu».

Perquè una intel·ligència sigui realment adulta, s’ha de tenir la capacitat de mantenir dues idees contradictòries al cap, simultàniament.
F. Scott Fitzgerald

Imagines que viure un malson entre luxe és difícil de suportar. L’alcoholisme de Fitzgerald i els seus problemes econòmics, sumats a la malaltia mental de Zelda, van convertir la seva vida en un infern. És una llàstima que l’autor no pogués conviure amb frases com les de Do Birnam, el protagonista de The lost weekend de Charles Jackson, que, referint-se a El gran Gatsby, diu: «No existeix (…) una novel·la perfecta. Però si n’hi ha, és aquesta». Tu, amb freqüència, també ho has pensat i sense l’ajuda del whisky.

També sovint has de morir perquè passin coses, especialment perquè la gent parli bé de tu. En un editorial del New York Times publicat després de la mort de Fitzgerald van escriure: «era millor del que creia, ja que en els fets i en el sentit literari va inventar una generació (…). Tal vegada els interpretava i fins i tot els guiava quan, arribats a la maduresa, veien una llibertat diferent i més noble amenaçada per la destrucció». Autodestruir-se només et condueix més de pressa al final i et priva assaborir la perspectiva del temps. Diuen que s’han venut ja milions d’exemplars d’El gran Gatsby, una lectura obligatòria en moltes escoles secundàries i universitats, fet que no va permetre Fitzgerald somiar amb els peus a terra i mirar-s’ho tot des d’un retir assolellat. Tu, per contra, fumes lentament devora la platja pensant en convertir-te un dia en el Gran Francis.

El seu somni li devia semblar tan a prop, que difícilment podia deixar d’aconseguir-lo.
F. Scott Fitzgerald

 J. M. Vidal-Illanes © 2016

Col·leccionista

El rastro 1895

Perdre’s en un mercat de vell és molt kantià

Arriba un dissabte en què no baixes directament al bar. Les coses són així i no les pots controlar. Primer et lleves, obres les persianes, fas coses normals com vestir-te o raspallar-te les dents i deixes el llit desfet. Et poses l’abric i t’observes al mirall de l’ascensor. Surts al carrer, mires el cel, agites el cap. Decideixes fer una volta de més perquè no és una hora prou indecent per prendre una ensaïmada i un cafè amb llet però consideres que és massa aviat per començar amb els whiskys. Optes per deixar-te caure pel mercadet de vell de la Misericòrdia. Des que eres infant, sempre t’ha semblat fascinant caminar entre llibres polsosos atacats pels fongs, discos de vinil enfundats en plàstics gastats, segells, monedes o soldadets de plom. En un mercat de vell el que cal és ser vell, desconeixes el valor de res de tot allò, la vellesa és sublim perquè transcendeix el temps. Per això camines lentament, per arribar abans a l’ensaïmada, per assaborir massa tard el cafè amb llet.

Com afirmava Kant, l’espai i el temps són formes de la sensibilitat de les persones o intuïcions pures, per això t’agrada perdre’t en moments i llocs irracionals. Quan t’extravies pots albirar coses insospitades perquè ets un idealista i avui no portes paraigües. No plou, mires el rellotge i comences a pensar que és hora de comprar el diari. Camines cap a la sortida del pati quan al fons et reclama l’atenció un home gran, encorbat, enfundat en un vell abric de xeviot que li va balder i una gorra de beisbol descolorida però neta. El vell observa atentament alguna cosa a l’aparador d’una parada petita. La curiositat pot amb tu. T’atanses i observes que es tracta d’una d’aquelles taules plenes de petites coses, objectes insignificants de gran valor. Com més observes, més imprescindibles et semblen aquelles inutilitats i voldries comprar-les totes per muntar una parada uns metres més enllà i sentir el plaer de disseminar ronyes essencials. Mai no has estat col·leccionista de res, només voyeur.

L’espai i el temps són formes de la sensibilitat de les persones o intuïcions pures.
Immanuel Kant (1724-1804)

Quan et trobes dret, a poca distància, observes que l’home de l’abric agafa un petit objecte de ceràmica blanca i gastada, una figureta d’un colom amb la inscripció «Record de la primera comunió». Et sorprèn com subjecta la figura amb les dues mans, com si l’estès acaronant suaument, com si es tractés d’un ou que cal covar perquè dins roman el miracle de la vida en forma de criatura ignota. Demana el preu en veu baixa, assenteix amb el cap, l’emboliquen en paper de diari, el vell paga i marxa lentament sense aturar-se enlloc més. El venedor et mira i somriu. Potser per neutralitzar la teva sorpresa, suposes, et diu amb un to confidencial: «Col·lecciona records de la Comunió». Tu fas: «Ah!», i et quedes mirant el vell en silenci. Veus com s’allunya, es fa petit, desapareix i l’imagines arribant a casa, com desembolica la figureta, com la neteja amb un líquid especial caríssim, curosament, amb un pedaç de cotó.

Imagines que, completada aquesta operació s’aixecarà de l’escriptori on treballa i anirà cap a una habitació que hi ha al fons d’un llarg i fosc passadís. Obrirà la porta i entrarà. L’imagines buscant el lloc adequat per la figureta, és un colom i caldrà ordenar-lo entre dotzenes de prestatges numerats i classificats com en una biblioteca. Traurà una etiqueta d’un calaix de fusta i escriurà la coordenada de la ubicació, la signatura de l’objecte. Imagines com contemplarà tots aquells records de comunió que no l’evoquen res especial: són objectes anònims abandonats per les persones que els varen rebre. Imagines que fa seixanta-vuit anys que recol·lecta records de comunions, d’ençà que va fer la seva i va guardar aquell primer tresor dins una capsa de fusta. Imagines que després van arribar les figures de familiars, d’amics, i que encara més després es colava a celebracions de desconeguts per fer-se amb un record. Imagines que la solitud d’aquest personatge va ser substituïda pel volum d’aquests objectes, i intueixes que aviat haurà ocupat el darrer recó, que només hi ha lloc per set o vuit figures més. Llavors tot haurà acabat, en poc temps la seva obra romandrà completa i tancarà per sempre més la porta d’aquell univers desolador d’objectes entranyables i estranys arrenglerats com els instants de la vida mateixa.

Hores més tard, en arribar a casa després d’un llarg passeig i altres obvietats d’un matí de dissabte, abaixes les persianes, fas el llit, menges alguna cosa, reculls la cuina i finalment vas cap a l’escriptori. Encens el llum i desplegues una tela de cotó. Poses la Quarta Simfonia de Bruckner i dins un silenci solemne només trencat pel romanticisme de la música, treus lentament de la butxaca de l’abric, amb mans tremoloses, un petit embolcall de paper de diari.

Em refugio en la malenconia de la meva petita habitació.
Anton Bruckner (1824-1896)

J. M. Vidal-Illanes © 2016

Moments finals al principi del dia

Moments finals al principi del dia

Moments finals al principi del dia

It's early in the morning,
and they are doing this thing together.

Raymond Carver

Hi ha moments en la vida en què necessites baixar al bar, fer un cafè i marxar sense dir res, només comunicar-te amb gestos, amb moviments del cap o de les mans. Altres dies necessites no escoltar ningú, especialment mentides, i mirar llargament la sortida de sol des del seient davanter de la dreta del cotxe; poses música de Beirut i esperes, sense més. Si et lleves massa prest, el sol arribarà tard a la cita, per contra si allargues el cafè, potser ets tu qui arribi quan ell estigui massa alt. La música, el cafè i l’albada formen una suma de caiguda lenta. Àngels i caixes, ales i núvols: escrius i t’escalfes les mans mentre esguardes l’horitzó de través.

Busques moments fets de plans seqüència en blanc i negre, com més llargs, millor, a les fosques, entre carrers d’ombres furtives que es mouen silenciosament, com fantasmes canviants i negres. Saludes sense un mot la nit i comença a ploure en diagonal. Gotes llargues i primes et llepen amb delit el clatell mentre traspasses la frontera. Arribat a casa et despulles i mires per la finestra: ha deixat de ploure i comencen a encendre’s les línies del cel. Darrere els ullals de la ciutat una resplendor suau canvia de color. Voldries baixar al bar i parlar amb tothom. Moments en la vida en què necessites fondre la solitud,  aquí  demanes un whisky i deixes el cafè pel teu amic Francesc. Parles excitat.

Instants de retorn, intermitents: és quan en comptes de baixar al carrer, d’on has regressat fugint dels clar-obscurs, agafes la guitarra. Obres un quadern, el col·loques al faristol i comences a tocar pensant en aquella sortida de sol llunyana assegut al seient de l’acompanyant de la conductora. Aquells cabells curts i ulls com a miralls. Moments de conversa fluida, profunda i suau, amb el fred d’hivern dins i fora dels cossos. Records d’una anatomia flexible i harmoniosa que contrasta amb la duresa de caràcter i l’esclat d’idees clares. Hores d’imperis falsos, de seguretats infinites perdent-se pels engolidors. Aquell dia vàreu ser un al llarg d’una mirada eterna. Tot durà molt, fins que ella sortí del cotxe dient que no la seguissis. Desaparegué per les escales que baixaven al port mentre escoltaves la darrera cançó. Al cap de mitja hora aparcares el seu vell Escarabat i anares al Viena a fer un cafè.

L’endemà, en realitat aquell mateix dia al capvespre, reberes una nota, no estaves convidat a les noces. Esperava un fill i es casava a Sant Sebastià aquella mateixa setmana, un dissabte de pluja llarga i lleugera. No sabies qui era ell. Baixares al bar, sense dir res a ningú, només movent les mans, desconcertat, moments d’un silenci que et cremava les vísceres. Aquell dia prengueres una camamil·la amb anís, la combinació preferida d’ella, i esperares hores i hores la sortida del sol. L’albada arribà coberta de núvols de tempesta.

J. M. Vidal-Illanes © 2016

Quan tanquen part de la nostra vida

disc-de-vinil

Escoltàvem vinils

Vaig a tallar-me els cabells i el meu estilista, el mateix que abans en dèiem perruquer, m’anuncia que tanca el local però no el negoci, que surt més a compte tallar els cabells a domicili, que amb les pujades de lloguer no hi ha qui sobrevisqui. Em dóna una preciosa targeta negra amb lletres blanques i m’anuncia que espera que el truqui per concertar la propera visita. Em diu que anoti el número a l’agenda del mòbil, que les targetes de cartolina mai sabem on poden acabar. Un autèntic filòsof amb la ironia més esmolada que recordo.

Tanquen bars, llibreries, billars i boleres. Tot tanca perquè el plantejament del negoci es va fer sobre uns números determinats submergits en una economia obsoleta. Tot tanca perquè la personalitat s’està diluint en estètiques globals. Tot tanca perquè obren nous caus de negoci, diferents, “moderns”, efímers. No importa si fidelitzen o no la clientela. Obren i tanquen locals, el paisatge muta en un continu heraclitenc. Fa mesos que no passes per un carrer i en tornar no el reconeixes. Intentes anar aquell bar i ja no hi és, al seu lloc hi ha un establiment de iogurt gelat, frozen, en diuen. Cerques una botiga de discs i a la porta penja un anunci de traspàs, que evoca la mort.

El ritme és insostenible. Quan era adolescent passava hores a la botiga de discs, remenant vinils, examinant les cobertes, els interiors, la informació. Sovint extreia el disc i mirava els solcs, segons els dibuixos que deixaven, anava al dependent i demanava que em permetés escoltar-lo. De vegades el posava perquè el sentís als auriculars, però si el trobava interessant, el connectava a l’àudio de la tenda. Escoltàvem embadalits. Els discs que vaig comprar durant aquells anys de lentitud, amb els estalvis de les setmanades, encara són perfectament vigents. Ara la filosofia de l’slow és només postureig, a la meva adolescència era l’única forma de vida que coneixíem. Tot transcorria segons les regles del temps: pausadament, per gaudir cada minut com si fos el darrer, sense un elogi a la lentitud, perquè la lentitud era la regla. A més, una tarda dins una botiga de discs, sortia gratis.

En aquells anys profundament de blanc i negre o de colors destenyits, sentir que a una cançó se li acoblaven sorolls de fons com efectes especials, era una experiència revolucionària. Els udols d’un gos fet amb sintetitzadors sonava avantguardista. La fressa del trànsit als carrers de Nova York, els càntics dels hooligangs en un partit del Liverpool, tot allò era una frontera que ens llançava a mons clandestins. Escoltàvem música en equips estèreo comprats per components amb lletres de canvi signades pels pares amb l’estilogràfica de l’avi. Alguns, els amics més rics, tenien a casa autèntiques joies que superaven en preu el de l’R5 de la meva germana gran, nou de trinca. Quan, ja de gran, les coses em començaren a anar bé, em vaig fer amb un magnífic conjunt adquirit sota la supervisió de l’amabilíssim tècnic-venedor de Werner: giradiscs heretat, reproductor de CD alemany, un DAC artesanal de marca francesa, previ japonès, etapa de potència americana, parella d’altaveus anglesos de fusta natural muntats sobre un suport de fosa amb claus regulables. Encara sona.

Un dia va arribar l’MP3 i la música es va convertir en una part del que era. Molts enginyers de so van anar a l’atur i la distorsió passà a ocupar un lloc protagonista a les nostres vides. Els equips HiFi desaparegueren. La generació dels meus fills és la de l’Spotify, la dels suports mòbils en format comprimit, els auriculars barats i la música del moment. Mentrestant, jo seia a la sala, a escoltar les meves peces predilectes, i em demanaven «Què fas?». Jo contestava: «Escolto música»; i ells em deien: «Només? Tan sols escoltes la música? Sense fer res més?». I en venien al cap les lletres del You’ll Never Walk Alone: «Quan caminis a través de la tempesta, Mantingues el cap alt, I no tinguis por de la foscor…». Em sentia molt sol. Miraven el CD que escoltava i deien: «Però si això és del 1979! Una cançó de més de tres mesos ja no l’escolta gairebé ningú». «Era de quan somiaven en un món sense nuclears», dic. Avui, quan un disc o un llibre desapareix de les llistes, traspassa el llindar de l’oblit: deixa d’existir.

Sóc al bar El Camioner. Acabo el cafè, tanco el diari. Miro la targeta del perruquer i introdueixo el número a l’agenda del mòbil. Tot és efímer. Enyoraré el seu local antic, que ara és, simplement, vintage. Observo els meus cabells blancs al mirall de la barra del bar. Pago i corro a casa a seure al sofà a escoltar música. Només escoltar, sense més, abans que arribi la resta de la família i em mirin com un fòssil. El pròxim 31 d’octubre tanca una part de la meva vida, a canvi miraré de demanar un pressupost per començar a renovar l’equip de música: m’agrada nedar contra corrent, ho faré lentament, sense pressa i tornaré a la darrera botiga de música clàssica de Palma –on només venen discs i no té bar, ni floristeria–, a passar-me hores remenant prestatges. Ho faré. Tinc la sensació que d’aquesta forma m’allunyaré lentament del futur.

J. M. Vidal-Illanes © 2015