Abandonats

Solitud

El dia que deixem de ser útils

Trobar a Nova York un motiu per a la poesia. Vessar de melangia des d’un balcó d’hotel mirant la platja de Tànger. Arribar a una estació de tren monumental i sentir que extraviar-se és bell. Des d’una petita biblioteca de barri podem escriure sobre les relacions entre la vida i la literatura perquè les històries en general només tenen interès si poden ser contades i no totes les històries han de ser escrites. Penso escriure sobre l’ancià que tinc davant, a recer del fred de l’hivern, llegint llibres i diaris, amagat de la misèria: baixa a la biblioteca per no gastar llum a casa i viure així en silenci apagant el soroll de la realitat. La seva vida ha estat com un dibuix japonès, impulsiva i d’una sola traçada, «sense correcció possible», em diu. Va emigrar a Nova York per dedicar-se a les feines més abjectes que podia aconseguir, però en realitat buscava un poema de García Lorca. Va fer de recepcionista a un hotel de Tànger fins que la decadència va provocar la necessitat de fugir. Va treballar al ferrocarril, de ferroviari diu ell, per acabar els seus dies a Mallorca, fent de mecànic a un taller de barri que va tancar quan només tenia cinquanta-vuit anys. Mai més va trobar feina, massa vell per treballar, massa jove per ser un jubilat: per això va tornar a escriure poesia. Les paraules són una excusa que llença per un tobogan que ressona com una queixa elegant. Per ell la forma de les coses són només un començament, com els versos. Sempre havia pensat que el color era la destinació final: Nova York, Tànger, Barcelona, Palma… La supervivència també adopta en part la forma d’una biblioteca, com el menjador social, com l’ajuda de veïns del barri que apareixen a casa seva amb una olla d’aguiat. Però tot just no pot prendre els llums, no té televisió i només encén l’aigua calenta quan es dutxa cada tres o quatre dies perquè gairebé no pot pagar més d’una bombona de butà al mes. I crec que sí, que la literatura és vida i història que val la pena contar.

El convido a un cafè amb llet i em diu que alguns jubilats de la vida són només figures arraconades pel món. M’observa i em diu que jo tinc sort, i que ell també ha estat una persona afortunada. Potser per això em mussita a cau d’orella que mai no voldria haver de remenar els contenidors d’escombraries, perquè la pobresa pot compaginar-se amb la dignitat. «Si no puc tenir un final digne, faré que qui m’ha robat tot el que era meu carregui amb la meva mort». Quan li demano qui li ho ha robat tot, em diu lacònicament: «L’Estat».

La biblioteca és un lloc amable i això l’entristeix perquè sap que el local ha de tancar, que es trasllada i que ja no podrà arribar a peu fins al nou emplaçament, a quatre parades d’autobús de distància de casa seva. Buscarà una alternativa, però no hi haurà llibres, ni escalfor, ni persones que l’estimen. «Vaig marxar perquè a casa estàvem estigmatitzats». Diu que el pare jeu a una fossa comuna a Santa Coloma de Queralt i que la mare no els podia mantenir. «Quan vaig fer els dinou anys vaig marxar de casa fent de rodamón, embarcat en un mercant on ningú no feia preguntes». Aixeca la mirada amb una elegància fràgil mentre deixa delicadament la tassa amb el cafè amb llet sobre la taula. Miro les seves mans i veig que són tot ossos, la pell és gairebé translúcida i tan delicada que deixa transparentar unes venes blaves i gruixudes. «Ens han abandonat perquè ja no som útils, no consumim, estem fora del mercat i per això volen que sentim que som una càrrega, un llast feixuc i injustificable. Ens volen acomplexats i víctimes silencioses». Els seus ulls miren sense color, els llavis tremolen. «Jo mai he estat una persona violenta, ni tan sols he pensat mai en revenges pel que van fer al pare, però crec que arraconar-nos ara, al final de les nostres vides és una de les majors injustícies i una de les pitjors violències que es poden exercir». I jo m’empasso la saliva amb el dolor de la complicitat. Penso que, potser sí, que també som una mica culpables d’aquesta violència contra els nostres majors que abandonem quan les nostres vides ho reivindiquen tot. Em recita un poema i torno a veure la relació entre vida i literatura mentre li demano si vol un altre cafè amb llet.

J. M. Vidal-Illanes © 2018

S’esvaeix el rostre

Els rostres grisos

Els rostres grisos

Quan de sobte apareix un rostre. El mires i saps que és d’algú que has conegut sempre. És una estranya sensació i és només un rostre.

Llegeixes un poema.

Ella te l’ha recomanat. Ella, que fa trenta-cinc anys que va desaparèixer sense girar-se per dir-te a on anava. Però el fet de trobar el llibre i fullejar-lo és un missatge llunyà.

I diu:

“Espectre”

A l’illa del furor una altra illa immensa.
El laberint i el mar. La solitud i el fum.
La mirada és un riu de deliri i enuig.
La cova, el cercle, el doll: el temps en esvair-se.

¿I què, sinó l’absent, perdurarà entre els murs?
L’amortallada llum, jardí de cera i fang,
fou el son d’un desig mancat de nit i somni.
I ara dormen els déus, per preservar-te els ulls.

No toquis, doncs, el cos que, esblanqueït, s’es-
[muny.
El gran enigma fuig en invocar-ne el rostre.

Lluís Calvo [*]

I oblides el poema.

Potser la imatge és d’algú que no has vist mai, però sents que coneixes perfectament cada recó de la geografia que mostra. El coneixes, pots predir els seus moviments, les mirades, una veu. Veus el rostre i el cos i saps com es mourà, com inclinarà el cap, com caminarà. Recordaràs la forma en què deixarà caure els braços i preguntaràs al passat.

No hi trobaràs cap relació amb el present, però la coneixes, és ella, que construeix un enigma desdibuixat. Són records creats en l’oblit i quan mires ara el rostre que s’esvaeix, deixes d’interpretar. Preguntes per ta mare. Parles d’un gos que fa mig segle que va morir. La que va marxar fa trenta-cinc anys era ta filla i ara demanes per ella.

Mires cap al jardí abraçada a una nina de pedaç. Fa fred. L’hivern apaga les llums quan la foscor fa temps que s’ha fet un lloc entre els plecs del teu oblit.

J. M. Vidal-Illanes © 2015

[*] Publicat dins el poemari ‘Al ras’ (Perifèric Edicions, 2007)

La mort viole(n)ta

La presentació d’un poemari sempre és una bona notícia: vol dir que, malgrat tot, segueix havent-hi poesia. Com va escriure Gustavo A. Becquer, mentre hi hagi món, hi haurà poesia; en realitat va escriure allò de Podrá no haber poetas; pero siempre habrá poesía.

Motius no en manquen, anem molt necessitats de poesia, de bellesa reflexiva, de paraules esmolades, de radicalitat. Per això llegir i assimilar la poesia hauria de ser una mena de medicina de prescripció obligada per sanar els mals que ens assetgen.
Mentre vivim en una crisi permanent, podem quedar-nos a casa, al caliu d’un programa de televisió sense cap interès, o podem sortir i mirar el món. Ulls oberts, que també hi manquen.

Per això, avui ens podríem trobar en la presentació d’un poemari; és més, no ens hauríem de perdre el darrer poemari de Maria Victòria Secall, La mort viole(n)ta, que avui es presenta a la llibreria Lluna.

La mort viole(n)ta (Poemari)
Maria Victòria Secall

DIA 5 DE NOVEMBRE, dimarts
HORA: 19.30h.
LLOC:LLIBRERIA LLUNA (Palma)

Presenten: Pau Vadell i Àngels Cardona, amb la col·laboració de les il·lustracions de Javier Vellé.
Clourà l’acte: un glop de vi antihistamínic.

Imatge

Començar a oblidar

Image

COMENÇAR A OBLIDAR

El rellotge parla de silencis,

i la pols que em cobreix

dulcifica el contacte fred amb la realitat

mentre el paper esquinçat esborra el dibuix

de la sang que vessares per mi.

 

Estic equivocada

mai no sabré volar,

perquè les ales te les emportares tu

el dia que volgueres fugir

part damunt la reixa de filferro espinós.

 

Ni el port que em dóna empara,

ni els somnis que volen entre les plomes

d’aquella gavina grisa,

serviran per arrencar-me del terra

on em mata el fred del glaç.

 

Tu em robares les carícies

que durant anys havia preparat

com a subtils regals vellutats,

esperant un instant d’ambre il·luminat

que recorregués el teu desig.

 

Ara pico la paret, sense mirar enrere.

El carrer és hostil perquè conté el teu fantasma.

Cap embornal rovellat podrà engolir l’oblit,

però les esquerdes entre llivanyes

deixaran traspassar l’absència.

 

El dany de l’agulla,

la recta de l’horitzó.

La sang vessada era meva

i les ferides seguiran obertes

fins que llegeixi que en algun lloc

has caigut baix el cop de la mort marró.

 

Tu que has viscut massa ràpid per privar-te de res,

al final la reixa serà massa elevada,

i ni les ales de pols d’heroïna

et permetran aixecar el vol.

Només mossegar la corda que et prem el braç.

 

El rellotge i el silenci

desplegaran un camí de fulls en blanc,

com la neu que es desfà entre els meus llavis,

com els records que juguen furtius

entre els llençols on tot començà.

Pedra

Image

PEDRA

Com a pedra de riu arrodonida, per un trist viarany

avançant lentament,

vinc a cercar el lloc on tancar els ulls,

un revolt sense domesticar, un indret on esquinçar la memòria.

Tu em disparaves paraules, subtils sagetes de foc,

que encenien el desànim, que esmorteïen els sentiments,

mentre el poema es dissolia en estavellar-se contra la mar.

La derrota m’esquitxava com la sang del vençut

vessada sense sentit en un mar de cossos nus.

 

Com totes les esperances,

les meves també moren

en esvanir-se en una abraçada que s’enfonsa en el record

d’un comiat inesperat ple d’alcohol a mitja nit.

Sento que la llunyania s’aproxima i que es desdibuixa l’horitzó,

que es perd en la foscor,

mentre t’engoleix la cantonada en un adéu silenciós

que s’esvaeix tristament davall el llum feble d’un atuït fanal

que tanca per sempre el teu pas

entre les ombres de la metròpoli impersonal.