Contra el vent del sud

Alep_en_guerra

¿Què era en realitat una guerra? El furt del passat, el present i el futur que ja no serà.

El dia que vares sortir d’Alep amb la dona i els dos fills petits, deixant enrere les ruïnes de casa teva, començares a sospitar que la vida passada havia quedat enterrada entre enderrocs i records enfonsats.

El dia que pujares a una pastera després de pagar a les màfies uns passatges a la deriva, començares a sospitar que ja no hi hauria cap possibilitat de retorn.

El dia que fores rescatat amb la teva família, supervivent, i pujares al vaixell d’una ONG, sospitares que la misèria quedava enrere i que el cel indicava una sortida possible.

El dia que arribares a terra ferma i fores confinat en un camp de refugiats, rebent una solidaritat humanitària que hauries preferit no agafar, pensares que tot es dissolia en una provisionalitat incomprensible.

Els dies següents, veient que no semblava haver-hi sortida més enllà de la terra de ningú, pensares que no només t’havien robat el passat, sinó que també t’havien tancat la porta a un futur que no havies triat. De sobte, mirant els teus dos fills et preguntares ¿Què era en realitat una guerra? En aquell instant una gavina va estendre les seves ales i va començar a enlairar-se contra el vent del sud.

J. M. Vidal-Illanes © 2018

El lent parlar de l’olor freda

maxresdefault

La reina dels al·lucinògens: Maria Sabina (1894-1985)

Trobar sense buscar un lloc on el temps no passa perquè les hores s’aturen dins un rellotge sense busques i amb l’esfera muda. Els espais de frontera són així. No persegueixo res, per això m’aturo allà on la música de jazz guia els sorolls dels pensaments i m’assec lentament mentre sento que al fons d’algun lloc una persiana metàl·lica tanca les darreres oportunitats dels fantasmes de la nit anterior. Trobo i miro les parets on pengen unes fotografies de Camaron sobre ocres ombrívols i teranyines transparents. A l’altre costat del rellotge veig una imatge amistosa del cantaor rient assegut devora Paco de Lucia i rememoro «Como el agua» mentre desitjo un bon dia a la noia que em demana que vull prendre. A l’esquerra de la caixa registradora un quadre que reprodueix un document antic destaca una frase que proclama que segons l’article 14 de la Constitució d’Haití de 1805: «Ara tots som negres». Diu la lletra petita que «tots els ciutadans, d’ara endavant, seran coneguts per la denominació genèrica de negres». Tanco els ulls i m’imagino perdut dins un vagó ple de sacs de sucre i em veig dormint sense somnis. Tot es desprèn de la «Teoria del color Muac» de Juan Carlos Romero (Mèxic 2014-2015). Estranyes paraules exposades així a la incertesa. No ho entenc i em limito a examinar la crema del cafè.

Frego les mans contra els pantalons perquè fa fred i tot és diàfan. Prenc el cafè mentre aspiro l’aroma tebi. No serveixen alcohol abans de les 12 del migdia, diuen. Bec i visc i miro aquell «Be nice or leave» que és una espècie de «reservat el dret d’admissió» però més sofisticat. Maria Sabina m’observa i m’inquieta, tan mexicana, ella. A la porta d’entrada uns rostres observen l’interior amb ulls plens de curiositat i gestos inclinats. No entenc per quin motiu Maria em mira amb tanta indiferència: això m’intimida més i canvio de cadira. Els de defora no entren, són rostres que no han dormit encara. Avui només buscava un refugi on ningú em pogués trobar perquè els grisos inspiren i el cel canvia amb una freqüència desconcertant. Tinc conviccions d’abatiment malgrat transitar per alguns moments aïllats on el tren circula ràpid i em deixo portar feliç. Torna la llum i penso que no arribarem a temps per aturar-nos a la pròxima estació. Sense buscar puc trobar-me fora de tot. Sé que sóc al món i abandono l’estat decrèpit. Maria s’asseu devora meu i comença a parlar lentament, com el jazz, com els pensaments letals que em fan perdre la visió quan oblido qui som i aquell núvol de persones que m’assetgen no em deixen passar. No puc sortir.

Transito sobre carrers mullats d’olor freda i sento la remor de Maria mentre el cel esclata contra el desert en el punt en què dorm l’horitzó. Demà les hores tornaran a aturar-se i sentiré que em parlen aquelles parets ocres darrere els sorolls dels pensaments.

J. M. Vidal-Illanes © 2018

Cavalcant una Harley

Letter_man_motorcycle_1200

Mai t’oblidaré. Tampoc no ho farà la línia del desert

El recordo com un germà, sempre amb aquella caçadora de pell gastada i la mirada divertida encerclada entre profundes òrbites i pronunciats pòmuls. La cigarreta penjant amb naturalitat de la boca ja havia passat a formar part de la seva fesomia: fumava de manera permanent i bevia sempre a partir de les set de la tarda. El vaig veure per darrera vegada al bar de la plaça, amb la moto aparcada just davant de la terrassa. Descavalcava de la seva Harley-Davidson com si ho fes d’un cavall negre i inquiet a la conquesta de terres indòmites, però en el fons era un sentimental carregat de bones intencions. Aquell dia va arribar lentament, feia prop de vint anys que ens havíem acomiadat quan ell va decidir marxar a viure a Nova York, ara tornava a l’illa, a viure al ralentí però amb un soroll constant, com el de la seva màquina estimada. I arribava amb passes pausades però resoltes, com si anés avançant descarregant tot el pes del seu cos contra el paviment en un acte de decidida afirmació. Les esquenes amples i la silueta atlètica no podien amagar una novetat: el seu cos tendia a vinclar-se lleument resistint-se com un jonc que tendeix a recuperar la rectitud a cada moviment. El mirava arribar i observava que la cara, envellida, mantenia tota l’expressió d’elegant inconformisme que ja brandia amb vint anys.

—Mai no tornes al mateix lloc —em va dir mentre obria els braços i m’oferia una abraçada càlida.

—Tampoc nosaltres som el que érem ara fa vint anys —vaig fer.

Ell va mirar el seu voltant, amb les mans obertes i els palmells mirant amunt, acompanyant la seva convicció i reforçant l’afirmació que encara ressonava en l’aire de la terrassa del bar. Movia el cap amb desaprovació.

—Res de tot això és ara com era la darrera vegada que ens vàrem veure. No sé si és millor o pitjor, però s’han esvaït alguns elements essencials de la vida d’aquesta plaça. Mira: no hi ha billars, ni jugadors de cartes.

—Avui els negocis de quan érem joves tanquen i arriben paisatges calcats de catàlegs impersonals —vaig afegir mirant al terra—. Ens anem acostumant.

Ell havia nascut el 1950, però seguia fidel a la seva condició de vell rocker. Semblava immortal perquè el seu esperit no havia mudat en tots aquests anys, era el que era i no volia canviar.

Jo el mirava mentre bevia i em semblava que tot allò prenia una distància estranya. Llavors es va posar molt seriós i mirant-me directament em va dir:

—Què és la vida? Treballar, menjar, dormir? Només això? —De sobte va aixecar la gerra de cervesa, com fent un brindis—. Per això jo sempre he buscat motius que em moguessin, que em fessin avançar i em donessin forces per viure.

Va fer una pausa i encengué una cigarreta.

—També això, potser, és allò que en diem felicitat, i ara estic fent les maletes i crec que és perquè he viscut pitjant l’accelerador.

—Quines maletes? —Vaig fer sorprès i inquiet alhora.

—Saps que podem saber qui som a partir de la música? Som una mica el que hem escoltat al llarg de les nostres vides.

—És curiós perquè fa poc vaig llegir una cosa semblant, però no n’hi vaig fer massa cas.

—Quan odiem a algú, odiem en la seva imatge alguna cosa que està dins de nosaltres. La música que ens agrada ens fa millors, i la que odiem ens fa odiar altres persones… Això no és bo.

—Quan escolto música, em converteixo en el que em suggereix la cançó. Però això només em dura uns instants.

—Si som, res importa allò que tenim o no tenim. Si som, gairebé no necessitem res més que satisfer les necessitats bàsiques. Tenir ni ens fa més ni ens fa millors. Però no ens pot faltar la música.

—No estic segur d’entendre el que em vols dir —vaig dir en veu baixa. Em va sorprendre sentir que les paraules em sorgiren tremoloses.

—Quan es tem a algú és perquè l’hi hem concedit poder sobre nosaltres. Aquesta és la força de la mort. Se m’acaba la música: tinc càncer i he tornat buscant una pau que se’m feia impossible trobar a Nova York.

L’horitzó també és inseparable de la mirada estesa cap al fons de tot. Observació serena, mirada senzilla. Caminar tranquil. Ell era com la seva música, sempre ho va ser. I va marxar seguint la línia del desert, cavalcant en la seva Harley.

J. M. Vidal-Illanes © 2018

Ulls per llegir: una ressenya sobre «L’illa, el far, el vent»

«L’he llegit dues vegades. Una rere l’altra, i he de confessar que escric aquestes ratlles amb temor. Temor de no haver sabut copsar tot allò que aquest llibre de relats ens aporta.

Així que cal curar-se amb salut i des d’un bon principi demanar disculpes. No m’ho esperava. No m’esperava un llibre d’imatges i sentiments. Un llibre on les imatges desvetllen sentiments i els sentiments es tradueixen en poderoses imatges.

Havia llegit altres relats del maonès J. M. Vidal-Illanes, en especial la narració Fugida,dins el volum Lluna Negra que compartia amb Peer Yeromsson i Dora Muñoz (de que la que també en vaig parlar a aquestes pàgines arran de la publicació de la seva novel·la Massa mares per a un fill).

Pot ser, aleshores, vaig encetar L’illa, el far, el vent, tot esperant trobar-me una col·lecció d’històries de sèrie negra. Res més lluny.

Com diu l’escriptor Miquel Àngel Llauger sobre aquesta obra: “Una mirada reposada, feta de paraules càlides, cap a les dones i els homes que viuen als marges de la societat, dels afectes, de la raó”.

Precisament és això el que més em sobtà i que, en conseqüència, ha fet que em costés força escriure aquesta humil ressenya.

Els personatges de la vintena de relats que trobem al llibre viuen circumstàncies molt allunyades de la nostra- de la meva vida quotidiana i, malgrat tot, ens extreuen sentiments que sí són dins nostre.

Amagats, oblidats, negats o simplement desconeguts, aquests sentiments són part de la nostra vida, no ens són –no em són- aliens.

Els secrets de la infantesa, el dolor de l’abandó, la necessitat d’una paraula amable… tot això és part nostra. Els personatges de L’illa, el far, el vent, són persones que han perdut allò que estimaven, allò que els mantenia dins un món en equilibri… Persones que malgrat “viure als marges” o precisament per això despullen el seu dolor sense les màscares que ens posem dia a dia per sobreviure o, al manco, fer veure que sobrevivim.

Al mateix pròleg del llibre J. M. Vidal-Illanes ens diu: “Uns relats quotidians trobats en uns retalls de diaris vells, dins una capsa de cartró oblidada…”. Sens dubtes, a qualsevol diari podríem trobar alguns fets insòlits que han merescut ésser publicats a algun racó d’una pàgina perduda, però també sens dubtes d’aquestes breu notícies no seríem capaços d’extreure allò que l’autor ens aporta: una visió des de l’esperança, un esguard a allò que les pàgines de successos obvien: la humanitat que no depèn mai, mai, de cap mena de pretesa “normalitat”.

Arran d’una tertúlia sobre L’illa, el far, el vent, que s’organitzà a Vilafranca de Bonany, vaig poder llegir el següent comentari: “ El conjunt presenta el testimoni social d’històries quotidianes (o no tant) de la crisi o les crisis personals derivades de la fractura social, dels oblidats, de personatges peculiars, de maníacs, de marginats, de pares, de mares, d’infants, de records, de desesperança, d’esperança”.

Gairebé res hi puc afegir a aquesta descripció, només fer-vos saber que, des de que l’he llegit, consider aquest llibre com un dels meus “imprescindibles”. J. M. Vidal-Illanes ha aconseguit quelcom molt difícil: m’he sentit solitari amb els solitaris, ferit amb els ferits, he patit l’angoixa d’un pare i la por d’una filleta. Els personatges són vius. Al costat nostre però també dins nostre.»

Eduard Riudavets  © / Setmanari “El Iris”.

File 29-09-2017, 09 35 02

Retalls de diari

retalls de diaris

Un dia puges del bar després del vermut i agafes tots els diaris que tens per casa. Els apiles. Poses música, probablement el Concert per a piano i orquestra número 2 de Rakhmàninov, i t’asseus al sofà amb les cames encreuades. Com que oblides agafar les tisores, t’has d’aixecar i anar al teu estudi a agafar-ne unes, de les que tallen bé el paper fi. Aprofitant el viatge et serveixes whisky, tot sol, i somrius perquè encara queda mitja botella. Tornes al sofà i la penombra concentra l’escassa força del moment damunt una idea estranya: retallaràs les notícies de perdedors que hi trobis. La premsa és una gran font de retrats de fracassats des de l’instant que esquiva les bones notícies. Curiosament molts lectors de narrativa busquen tot el contrari i s’amaguen darrere una cantonada quan veuen passar un llibre que certifica la frustració d’una vida incompleta. Les notícies dels diaris desapareixen l’endemà o passades unes hores. Quan l’horabaixa prens un diari al bar, perjudicat per la transició de mà a mà, descobreixes que aquelles pàgines traspuen agonia i que al moment de tancar el local les llençaran al contenidor de paper o cobriran el terra acabat de fregar.

Hi haurà més dies de vermut, o de cafè, que és el que més prens al llarg del dia, un cafeïnòman reconegut, és clar. Anotes a l’agenda amb lletra petita que has de buscar a Internet si hi ha cap associació de Cafeïnòmans Anònims, i gires pàgina. La penombra és així, mai saps quan s’apareix la realitat, al cap i a la fi veiem el que veiem gràcies a la llum, el que roman a la foscor és invisible. Les històries de les persones que hi perden un dia i queden al marge, també acaben transitant en la penombra fins a endinsar-se en una invisibilitat total. Això no només és injust, sinó que maximitza la desesperança i la pèrdua de fe en els éssers humans. Els diaris amaguen una part de la realitat perquè només expliquen la meitat que interessa. Com va dir James Salter: «Hi va haver una època en què m’hauria agradat escriure un llibre de pàgines perfectes, però vaig arribar a la conclusió que era massa restrictiu». Mires per la finestra i fa fred perquè recollir lentament les despulles que ningú no vol és una tasca trista.

Has decidit reciclar una carpeta vella on guardar, ben classificades i amb notes recollides a post-it grocs, les històries perdudes de personatges anònims que s’enfonsen en la desesperació, l’oblit, els traumes. Els diaris són un gran magatzem efímer de biografies desapercebudes i el paper groguenc i cansat que les acull té un tacte romàntic i desesperant alhora. Potser també hauries de retallar idees i cròniques de revistes dominicals o deixar de pensar en tambors cada cop que sents que vols protestar per alguna injustícia. Un dia, passats els mesos, la carpeta s’haurà quedat petita i decidiràs comprar un arxivador de sobretaula verd fosc, que no trobes i al final és negre. Ho faràs després de prendre un rebentat de rom Amazona al bar de la cantonada. Les cantonades també amaguen històries, de vegades grises, d’altres transparents. Mai no saps el que espera darrere el perfil angulós d’un cap de cantó, però sovint té la forma d’una silueta enemiga.

Quan un matí de pluja persistent i cel uniforme veus que l’arxivador està gairebé ple, decideixes donar la passa final. Ordenes, classifiques i filtres els retalls. En tries vint i els vas col·locant successivament en posicions diferents formant un arbre de tronc torturat. Les peces es desplacen i al final entra una llum espectral per la finestra i saps que ho tens. Escrius un índex i penses un títol. Passats deu mesos descobreixes que has escrit un llibre de relats, de relats de persones oblidades, perdedores, al marge del fil de la vida i encerclades per una gàbia. El dia que ho enquadernes és gris i comences les correccions, la relectura, la revisió de la música i el ritme d’allò que has escrit. I penses que uns retalls de diaris no poden menysprear-se mai, ni poden caure en l’oblit. Has rescatat del fons de la sorra freda un bri de foscor i l’has exposat a la claror del dia: avui vint històries han deixat de ser anònimes i perdudes i han perdut la invisibilitat, tot i que segueixen encloses dins una gàbia de cantonades insospitades i girs no sempre desitjats. Ja no són només retalls de diaris, i tornes a posar música, probablement el Concert per a piano i orquestra número 2 de Rakhmàninov.

J. M. Vidal-Illanes © 2017 (Mentre escolto Marching Bands Of Manhattan de Death Cab For Cutie)