Retalls de diari

retalls de diaris

Un dia puges del bar després del vermut i agafes tots els diaris que tens per casa. Els apiles. Poses música, probablement el Concert per a piano i orquestra número 2 de Rakhmàninov, i t’asseus al sofà amb les cames encreuades. Com que oblides agafar les tisores, t’has d’aixecar i anar al teu estudi a agafar-ne unes, de les que tallen bé el paper fi. Aprofitant el viatge et serveixes whisky, tot sol, i somrius perquè encara queda mitja botella. Tornes al sofà i la penombra concentra l’escassa força del moment damunt una idea estranya: retallaràs les notícies de perdedors que hi trobis. La premsa és una gran font de retrats de fracassats des de l’instant que esquiva les bones notícies. Curiosament molts lectors de narrativa busquen tot el contrari i s’amaguen darrere una cantonada quan veuen passar un llibre que certifica la frustració d’una vida incompleta. Les notícies dels diaris desapareixen l’endemà o passades unes hores. Quan l’horabaixa prens un diari al bar, perjudicat per la transició de mà a mà, descobreixes que aquelles pàgines traspuen agonia i que al moment de tancar el local les llençaran al contenidor de paper o cobriran el terra acabat de fregar.

Hi haurà més dies de vermut, o de cafè, que és el que més prens al llarg del dia, un cafeïnòman reconegut, és clar. Anotes a l’agenda amb lletra petita que has de buscar a Internet si hi ha cap associació de Cafeïnòmans Anònims, i gires pàgina. La penombra és així, mai saps quan s’apareix la realitat, al cap i a la fi veiem el que veiem gràcies a la llum, el que roman a la foscor és invisible. Les històries de les persones que hi perden un dia i queden al marge, també acaben transitant en la penombra fins a endinsar-se en una invisibilitat total. Això no només és injust, sinó que maximitza la desesperança i la pèrdua de fe en els éssers humans. Els diaris amaguen una part de la realitat perquè només expliquen la meitat que interessa. Com va dir James Salter: «Hi va haver una època en què m’hauria agradat escriure un llibre de pàgines perfectes, però vaig arribar a la conclusió que era massa restrictiu». Mires per la finestra i fa fred perquè recollir lentament les despulles que ningú no vol és una tasca trista.

Has decidit reciclar una carpeta vella on guardar, ben classificades i amb notes recollides a post-it grocs, les històries perdudes de personatges anònims que s’enfonsen en la desesperació, l’oblit, els traumes. Els diaris són un gran magatzem efímer de biografies desapercebudes i el paper groguenc i cansat que les acull té un tacte romàntic i desesperant alhora. Potser també hauries de retallar idees i cròniques de revistes dominicals o deixar de pensar en tambors cada cop que sents que vols protestar per alguna injustícia. Un dia, passats els mesos, la carpeta s’haurà quedat petita i decidiràs comprar un arxivador de sobretaula verd fosc, que no trobes i al final és negre. Ho faràs després de prendre un rebentat de rom Amazona al bar de la cantonada. Les cantonades també amaguen històries, de vegades grises, d’altres transparents. Mai no saps el que espera darrere el perfil angulós d’un cap de cantó, però sovint té la forma d’una silueta enemiga.

Quan un matí de pluja persistent i cel uniforme veus que l’arxivador està gairebé ple, decideixes donar la passa final. Ordenes, classifiques i filtres els retalls. En tries vint i els vas col·locant successivament en posicions diferents formant un arbre de tronc torturat. Les peces es desplacen i al final entra una llum espectral per la finestra i saps que ho tens. Escrius un índex i penses un títol. Passats deu mesos descobreixes que has escrit un llibre de relats, de relats de persones oblidades, perdedores, al marge del fil de la vida i encerclades per una gàbia. El dia que ho enquadernes és gris i comences les correccions, la relectura, la revisió de la música i el ritme d’allò que has escrit. I penses que uns retalls de diaris no poden menysprear-se mai, ni poden caure en l’oblit. Has rescatat del fons de la sorra freda un bri de foscor i l’has exposat a la claror del dia: avui vint històries han deixat de ser anònimes i perdudes i han perdut la invisibilitat, tot i que segueixen encloses dins una gàbia de cantonades insospitades i girs no sempre desitjats. Ja no són només retalls de diaris, i tornes a posar música, probablement el Concert per a piano i orquestra número 2 de Rakhmàninov.

J. M. Vidal-Illanes © 2017 (Mentre escolto Marching Bands Of Manhattan de Death Cab For Cutie)

Història d’Isaac

discos

Escoltaves vinils en el vell Telefunken del pare, muntat sobre un moble de fusta noble, que desplegava una sonoritat destacable en aquells finals dels anys 60. Era una ràdio amb amplificador integrat i el plat a la part de sobre, amb una coberta negra de baquelita d’una brillantor inquietant. I sonava Story Of Isaac amb la cadència de Cohen i la mirada absent de la mare, que no es cansava d’escoltar-lo. Sempre vas suposar que ella sentia alguna cosa més que admiració per aquella veu profunda i sensual. La mare et va fer escoltar el Songs from a Room el mateix any 1969 en què va arribar a la vella botiga de discos de la plaça Bastió. El disc va començar a girar i de cop vas sentir una estranya emoció per a un infant de la teva edat. Cohen sonava amb una profunditat majestuosa en aquell equip. Els altaveus a cada costat, en grans caixes de fusta de noguer, sonaven imponents. Pel finestral del pati entrava una suau llum de finals de tardor i a la cuina algú estava preparant te i galetes de mantega. Era un capvespre de dissabte. El pare treballava, el seu dia d’escoltar música era el diumenge al matí.

Uns anys més tard un nadal us va arribar a casa un equip d’una sonoritat molt superior, tan sols era un Vieta Dos, negre i blanc, metàl·lic, però amb uns feixucs altaveus de tres vies i un plat Ocnoson muntat dins una caixa de fusta clara. Tu ja anaves a l’institut i per primer cop començares a escriure. Les felicitacions del professor de literatura davant una redacció sobre el teu avi, varen descobrir-te un món nou: tenies una especial sensibilitat per la narració i la poesia, i darrere aquell teló de lletres sonava la veu de Leonard i els llargs contes de la mare. Vares escriure sobre l’avi, perquè el pare sempre treballava i no sabies que contar d’ell. Ara, sí. Mires enrere i penses les poques i intenses històries que retens amb esment i calidesa juntament amb la música dels dies de festa.

Escoltes Leonard Cohen i la teva adolescència comença a circular a gran velocitat per les venes. Un calfred et deixondeix i un pessigolleig esclata a cada nota. Comproves que han passat molts anys i tornes a recordar la companya de pupitre i la mirada de reüll que et va perseguir incessant aquell primer dia de classe. També recordes la llum tamisada de tardor, i potser l’olor del forn i del te. I el pare, que et va veure un dia amb ella i va assentir amb el cap amb una dissimulació subtil i elegant. Els pupitres estaven a tocar, aparellats, i les vostres mans, també. L’olor de sàndal i palla i la pell suau d’ella et torbaven. Només eres un adolescent enamorat de la companya de pupitre i del seu tacte.

Tres mesos després, amb el fred de desembre, les mirades es van fer profundes i es convertiren en besades i en més cançons de Cohen. La seva predilecta era Story Of Isaac i la va dur a classe d’anglès, on el professor posava cintes de casset per incentivar l’exercici de la traducció i de la comprensió oral. Quan va començar a sonar la música ella et va agafar la mà per davall el pupitre, gairebé sense moure’s i te la va acompanyar lentament cap a l’entrecuix. Durant uns segons el fort batec del teu cor no et va deixar sentir ni entendre res de la cançó, només notaves uns cavalls desbocats que et colpejaven la jugular i les temples, mentre senties bullir el teu rostre. En acabada la cançó ella et va enretirar la mà i no es va moure durant uns instants. Quan va sonar la campana es va girar amb una mirada massa intensa pel teu enteniment. Els lavabos del gimnàs varen fer la resta. No guardes un especial bon record d’aquella experiència, però Cohen segueix sonant cada cop que passes per davant l’edifici del vell institut.

J.M. Vidal-Illanes © 2017

Fer molta feina per no haver de treballar

gran_muralla

Així, amb una copa de whisky a les mans i sense moure un múscul de més, miro els colors de tardor a posta de sol. No fer res pot ser un exercici de dificultat extrema pel qual t’has de preparar durant molts anys. Recordo un company d’institut que volia viure sense treballar, em deia que això és el que havia fet sempre son pare i que, pel que semblava, també ho havia fet el seu avi. Dels ancestres més remots, no en tenia gaires notícies, entre ombres de memòria va saber que desaparegueren abandonant les respectives famílies, un a Filipines i l’altre a la França revolucionària: no tenim constància que tingués res a veure amb la invenció de la guillotina.

Viure així implica una ambició desmesurada, gairebé inexistent. Per viure sense fer res, com aspirava el meu amic, la natura ha de dotar la cadena cromosòmica familiar d’una antològica sèrie de característiques essencials: una barra descomunal, una simpatia natural desbordant i una capacitat infinita d’atreviment. El meu amic Ignasi volia seguir les petjades heretades per no trencar aquesta cadena i una de les tasques que més el tenia ocupat la major part del dia, era pensar com trobar la fórmula que el permetés complir el seu somni. Veure’l planificar ordenadament ardits infinits em semblava tant fascinant com inútil, però jo estava equivocat.

«Es necessita molt temps per ser un geni. Vostè s’ha d’asseure molt, sense fer res,
realment sense fer-ne res
».
Gertrude Stein

Realment el xaval treballava molt per empescar-se com no fer feina la resta de la seva vida. Va pensar a casar-se amb la filla d’un industrial del calçat, multimilionari per més senyes (en pessetes, és clar). I durant dies va ordir un elaborat pla que hauria de desplegar al llarg dels anys següents. Va arribar a sortir amb l’al·lota, però el matrimoni no va arribar mai perquè una noia francesa es va interposar al bell mig del pla perfecte. La noia, morena, una mica més gran que ell i d’ulls intimidatoris, era guia turística. Així, que el meu amic va acabar a la Xina, fent de guia a la Gran Muralla per a espanyols despistats. Curiosament va aconseguir el seu objectiu, guanyar una bona remuneració a canvi de no treballar mentre sucumbia a la mirada de Nicole. Per l’Ignasi, això de passejar turistes mentre recitava quatre vaguetats sobre l’enginy de pedra, no era una feina ni res que s’hi assemblés, més aviat semblava una forma de vagarejar a la recerca del no-res absolut, com si el temps s’hagués quedat impregnat en aquelles lloses de l’empedrat de la Muralla i arrossegar les sabates, dia sí i dia també per l’indret, fos un acte revolucionari.

Però com tota història que comença, també té un final. A la Muralla xinesa, la francesa i el no-treball, s’hi va interposar una canadenca deu anys més jove que la Nicole. L’Ignasi ja havia fet els trenta-cinc i ella era una graduada en història de l’art amb moltes habilitats. Evidentment, el meu amic va aconseguir un visat pel Canadà i s’hi va traslladar. Al començament va viure de la noia, que al seu torn vivia dels pares, que hi vivien d’una gegantina explotació de fusta. Passava el temps obtenint permisos d’estudi per a la Universitat de Montreal, una feina burocràtica titànica. Tres anys després va haver de marxar, entre altres motius perquè s’havia matriculat a literatura americana on va conèixer una noia costa-riquenya filla d’un industrial farmacèutic que li ho va posar tot molt fàcil.

«Les meves frases penetren pels porus
i queden sota la pell,

però la gent no s’adona».
Gertrude Stein

A Costa Rica va aprendre a viure aplicant tot el que havia après al llarg d’anys de grans esforços. Així que es va doctorar en fer encara menys que res. Va muntar una escola de surf de vela i es va dedicar a passar els dies bevent cervesa i menjant llagosta. La noia volia ser poeta i el pare la mantenia i la publicava llibres. Un dia, Tatiana, que així es deia ella, li va confessar que no entenia per què la seva poesia tenia tan poc èxit. Ignasi li va recordar una frase que havia llegit en l’època de Canadà. Ella escrivia molt bé i el seu llenguatge tocava a fons, però els lectors no ho entenien. Llavors es va adonar que ell també podria escriure, sense fer res, només esperar que les pàgines s’omplissin full rere full esdevenint llibres publicats i venuts. Un pla perfecte. I va començar a escriure i la seva escriptura el va conduir de tornada a Barcelona, amb la Tatiana. Passats dos anys, es va interposar una nova persona a la seva vida, però en aquest cas va ser un representant d’un laboratori alemany, conegut del pare de Tatiana. La noia va deixar d’escriure i es va traslladar a Munic, on va formar una preciosa família adinerada centreeuropea. Ignasi, sense remei, va haver d’ordir un nou pla per viure sense fer res, i es va fer editor. Va descobrir que escriure, tot i que no era una feina, implicava un cert ordre i disciplina, i ell, el que volia, era navegar en iots de clients, practicar la pesca d’altura i avaluar la qualitat gastronòmica de restaurants caríssims. Avui, l’home és un alt executiu d’una multinacional de l’edició i cada dia de la seva vida l’aplica metòdicament a seguir fent molta feina per no haver de treballar gens.

«S’ha de ser molt dropo per escriure un llibre».
Gertrude Stein

J. M. Vidal-Illanes © 2016

Laberints darrere un Blues

beggar-new-york-city

Beggar, New York City. The picture is part of George Grantham Bain Collection, one of America’s earliest news picture agencies. (www.nycbw.com)

Surts. T’alces per damunt l’albada, obrint-te pas entre el fred. Els hipsters dels Badlands romanen amagats entre les pàgines d’un llibre. A la parada de l’autobús uns obrers tussen i esperen. El camí de Jesús es converteix en una desfilada de morts vivents, éssers humans expulsats de la societat, que marxen després de dormir i esmorzar en silenci al Refugi. Caminen d’esma, mirant a terra, molt a terra, amb el coll forçat, amagant-se de la llum que esquerda el cel cobert de núvols de grafit. Un rodamón negre (quina importància té això?) segueix el compàs devora el foc que crema fustes brutes dins un bidó. Canta. Blues. Solca les primeres hores dins un laberint de música. Aquí no encaixa la felicitat perquè ningú no ha llegit mai Bertrand Russell.

Estar mancat d’algunes de les coses que un desitja
és condició indispensable de la felicitat.
Bertrand Arthur William Russell

El pentagrama sempre m’ha semblat un joc laberíntic de notes musicals. Una partitura és la immensitat tancada del discurs. Algú condueix un cotxe mentre escolta una música qualsevol i el laberint alça més i més les parets de molsa i ocre. El violí sona massa fluix per fer-te volar i segueixes el ritme del poema que canta el negre del bidó ennegrit: voldries descansar. I veus uns vells que desfan una tertúlia al bar on atures a demanar un cafè amb llet i un croissant. Les tertúlies ho destrueixen gairebé tot, poden esfondrar països sencers. Fas un glop al cafè i saps que el problema no és de la tertúlia sinó dels tertulians, quan entren en escena o s’acosten als micròfons: ignorants que estan segurs de tot allò que diuen, especialment quan no en tenen ni idea del que estan parlant. L’esquena rep aquelles afirmacions en forma d’encícliques incontrovertibles i sents dolor mentre dubtes.

Gran part de les dificultats per les quals travessa el món es deuen al fet que els ignorants
estan completament segurs i els intel·ligents plens de dubtes.

Bertrand Arthur William Russell

Tornes al carrer, a la parada. Dubtes, sí. I fas voltes entre fulles caigudes en la negror de la nit. El vent alça el terra i el posa en moviment. L’absència té olor de record. La boira, per contra, no sap on va, sempre extraviada, sense sabates. Tu també voldries volar i fugir de les cosses que et proporciona la vida arran de terra, quan caus i no tens forces per aixecar-te. T’han ensenyat a abaixar el cap, a mirar a terra, molt fixament, mentre beses els peus que et torturen. Ets un obrer, tusses i t’escalfes amb el foc d’un bidó de llauna devora un rodamón negre que canta Blues, tristament però amb l’energia de l’indomable. Mires el foc i et demanes en silenci si estava en les teves mans canviar res del que t’ha tocat viure. El sols fet de pensar que tot és fruit de l’elecció d’un altre ja és una derrota. I el Blues parla d’un laberint entre camps de cotó. La parada d’autobús s’ha buidat i no hi has pujat. Demà potser és un altre dia, avui estàs aprenent aquesta cançó de terres llunyanes mentre el rodamón et recita negra la lletra i t’ensenya el seu somriure blanc.

La història del món és la suma d’allò que hagués estat evitable.
Bertrand Arthur William Russell

J. M. Vidal-Illanes © 2016

Col·leccionista

El rastro 1895

Perdre’s en un mercat de vell és molt kantià

Arriba un dissabte en què no baixes directament al bar. Les coses són així i no les pots controlar. Primer et lleves, obres les persianes, fas coses normals com vestir-te o raspallar-te les dents i deixes el llit desfet. Et poses l’abric i t’observes al mirall de l’ascensor. Surts al carrer, mires el cel, agites el cap. Decideixes fer una volta de més perquè no és una hora prou indecent per prendre una ensaïmada i un cafè amb llet però consideres que és massa aviat per començar amb els whiskys. Optes per deixar-te caure pel mercadet de vell de la Misericòrdia. Des que eres infant, sempre t’ha semblat fascinant caminar entre llibres polsosos atacats pels fongs, discos de vinil enfundats en plàstics gastats, segells, monedes o soldadets de plom. En un mercat de vell el que cal és ser vell, desconeixes el valor de res de tot allò, la vellesa és sublim perquè transcendeix el temps. Per això camines lentament, per arribar abans a l’ensaïmada, per assaborir massa tard el cafè amb llet.

Com afirmava Kant, l’espai i el temps són formes de la sensibilitat de les persones o intuïcions pures, per això t’agrada perdre’t en moments i llocs irracionals. Quan t’extravies pots albirar coses insospitades perquè ets un idealista i avui no portes paraigües. No plou, mires el rellotge i comences a pensar que és hora de comprar el diari. Camines cap a la sortida del pati quan al fons et reclama l’atenció un home gran, encorbat, enfundat en un vell abric de xeviot que li va balder i una gorra de beisbol descolorida però neta. El vell observa atentament alguna cosa a l’aparador d’una parada petita. La curiositat pot amb tu. T’atanses i observes que es tracta d’una d’aquelles taules plenes de petites coses, objectes insignificants de gran valor. Com més observes, més imprescindibles et semblen aquelles inutilitats i voldries comprar-les totes per muntar una parada uns metres més enllà i sentir el plaer de disseminar ronyes essencials. Mai no has estat col·leccionista de res, només voyeur.

L’espai i el temps són formes de la sensibilitat de les persones o intuïcions pures.
Immanuel Kant (1724-1804)

Quan et trobes dret, a poca distància, observes que l’home de l’abric agafa un petit objecte de ceràmica blanca i gastada, una figureta d’un colom amb la inscripció «Record de la primera comunió». Et sorprèn com subjecta la figura amb les dues mans, com si l’estès acaronant suaument, com si es tractés d’un ou que cal covar perquè dins roman el miracle de la vida en forma de criatura ignota. Demana el preu en veu baixa, assenteix amb el cap, l’emboliquen en paper de diari, el vell paga i marxa lentament sense aturar-se enlloc més. El venedor et mira i somriu. Potser per neutralitzar la teva sorpresa, suposes, et diu amb un to confidencial: «Col·lecciona records de la Comunió». Tu fas: «Ah!», i et quedes mirant el vell en silenci. Veus com s’allunya, es fa petit, desapareix i l’imagines arribant a casa, com desembolica la figureta, com la neteja amb un líquid especial caríssim, curosament, amb un pedaç de cotó.

Imagines que, completada aquesta operació s’aixecarà de l’escriptori on treballa i anirà cap a una habitació que hi ha al fons d’un llarg i fosc passadís. Obrirà la porta i entrarà. L’imagines buscant el lloc adequat per la figureta, és un colom i caldrà ordenar-lo entre dotzenes de prestatges numerats i classificats com en una biblioteca. Traurà una etiqueta d’un calaix de fusta i escriurà la coordenada de la ubicació, la signatura de l’objecte. Imagines com contemplarà tots aquells records de comunió que no l’evoquen res especial: són objectes anònims abandonats per les persones que els varen rebre. Imagines que fa seixanta-vuit anys que recol·lecta records de comunions, d’ençà que va fer la seva i va guardar aquell primer tresor dins una capsa de fusta. Imagines que després van arribar les figures de familiars, d’amics, i que encara més després es colava a celebracions de desconeguts per fer-se amb un record. Imagines que la solitud d’aquest personatge va ser substituïda pel volum d’aquests objectes, i intueixes que aviat haurà ocupat el darrer recó, que només hi ha lloc per set o vuit figures més. Llavors tot haurà acabat, en poc temps la seva obra romandrà completa i tancarà per sempre més la porta d’aquell univers desolador d’objectes entranyables i estranys arrenglerats com els instants de la vida mateixa.

Hores més tard, en arribar a casa després d’un llarg passeig i altres obvietats d’un matí de dissabte, abaixes les persianes, fas el llit, menges alguna cosa, reculls la cuina i finalment vas cap a l’escriptori. Encens el llum i desplegues una tela de cotó. Poses la Quarta Simfonia de Bruckner i dins un silenci solemne només trencat pel romanticisme de la música, treus lentament de la butxaca de l’abric, amb mans tremoloses, un petit embolcall de paper de diari.

Em refugio en la malenconia de la meva petita habitació.
Anton Bruckner (1824-1896)

J. M. Vidal-Illanes © 2016