Cavalcant una Harley

Letter_man_motorcycle_1200

Mai t’oblidaré. Tampoc no ho farà la línia del desert

El recordo com un germà, sempre amb aquella caçadora de pell gastada i la mirada divertida encerclada entre profundes òrbites i pronunciats pòmuls. La cigarreta penjant amb naturalitat de la boca ja havia passat a formar part de la seva fesomia: fumava de manera permanent i bevia sempre a partir de les set de la tarda. El vaig veure per darrera vegada al bar de la plaça, amb la moto aparcada just davant de la terrassa. Descavalcava de la seva Harley-Davidson com si ho fes d’un cavall negre i inquiet a la conquesta de terres indòmites, però en el fons era un sentimental carregat de bones intencions. Aquell dia va arribar lentament, feia prop de vint anys que ens havíem acomiadat quan ell va decidir marxar a viure a Nova York, ara tornava a l’illa, a viure al ralentí però amb un soroll constant, com el de la seva màquina estimada. I arribava amb passes pausades però resoltes, com si anés avançant descarregant tot el pes del seu cos contra el paviment en un acte de decidida afirmació. Les esquenes amples i la silueta atlètica no podien amagar una novetat: el seu cos tendia a vinclar-se lleument resistint-se com un jonc que tendeix a recuperar la rectitud a cada moviment. El mirava arribar i observava que la cara, envellida, mantenia tota l’expressió d’elegant inconformisme que ja brandia amb vint anys.

—Mai no tornes al mateix lloc —em va dir mentre obria els braços i m’oferia una abraçada càlida.

—Tampoc nosaltres som el que érem ara fa vint anys —vaig fer.

Ell va mirar el seu voltant, amb les mans obertes i els palmells mirant amunt, acompanyant la seva convicció i reforçant l’afirmació que encara ressonava en l’aire de la terrassa del bar. Movia el cap amb desaprovació.

—Res de tot això és ara com era la darrera vegada que ens vàrem veure. No sé si és millor o pitjor, però s’han esvaït alguns elements essencials de la vida d’aquesta plaça. Mira: no hi ha billars, ni jugadors de cartes.

—Avui els negocis de quan érem joves tanquen i arriben paisatges calcats de catàlegs impersonals —vaig afegir mirant al terra—. Ens anem acostumant.

Ell havia nascut el 1950, però seguia fidel a la seva condició de vell rocker. Semblava immortal perquè el seu esperit no havia mudat en tots aquests anys, era el que era i no volia canviar.

Jo el mirava mentre bevia i em semblava que tot allò prenia una distància estranya. Llavors es va posar molt seriós i mirant-me directament em va dir:

—Què és la vida? Treballar, menjar, dormir? Només això? —De sobte va aixecar la gerra de cervesa, com fent un brindis—. Per això jo sempre he buscat motius que em moguessin, que em fessin avançar i em donessin forces per viure.

Va fer una pausa i encengué una cigarreta.

—També això, potser, és allò que en diem felicitat, i ara estic fent les maletes i crec que és perquè he viscut pitjant l’accelerador.

—Quines maletes? —Vaig fer sorprès i inquiet alhora.

—Saps que podem saber qui som a partir de la música? Som una mica el que hem escoltat al llarg de les nostres vides.

—És curiós perquè fa poc vaig llegir una cosa semblant, però no n’hi vaig fer massa cas.

—Quan odiem a algú, odiem en la seva imatge alguna cosa que està dins de nosaltres. La música que ens agrada ens fa millors, i la que odiem ens fa odiar altres persones… Això no és bo.

—Quan escolto música, em converteixo en el que em suggereix la cançó. Però això només em dura uns instants.

—Si som, res importa allò que tenim o no tenim. Si som, gairebé no necessitem res més que satisfer les necessitats bàsiques. Tenir ni ens fa més ni ens fa millors. Però no ens pot faltar la música.

—No estic segur d’entendre el que em vols dir —vaig dir en veu baixa. Em va sorprendre sentir que les paraules em sorgiren tremoloses.

—Quan es tem a algú és perquè l’hi hem concedit poder sobre nosaltres. Aquesta és la força de la mort. Se m’acaba la música: tinc càncer i he tornat buscant una pau que se’m feia impossible trobar a Nova York.

L’horitzó també és inseparable de la mirada estesa cap al fons de tot. Observació serena, mirada senzilla. Caminar tranquil. Ell era com la seva música, sempre ho va ser. I va marxar seguint la línia del desert, cavalcant en la seva Harley.

J. M. Vidal-Illanes © 2018

Cuentos y relatos de la vida cotidiana

A. Coll Gilabert escriu al Diari de Tarragona (1/8/2017):

«J.M. Vidal-Illanes (nombre de pluma del menorquín Josep Manuel Gómez
González) acaba de publicar L’Illa, el far, el vent (Ed. Gregal), un conjunto
de veinte cuentos y relatos cortos.

Es un libro breve pero, como los de Chéjov, lleno de contenido. Como en el caso del escritor ruso, el autor escoge como paisaje las vidas corrientes de personas anónimas, situadas en un ambiente social difícil.

Los relatos nacen de noticias de sucesos, recortes de prensa y escritos personales que bien podrían guardarse en una caja de zapatos, antes de ser transformados en belleza literaria por el oficio de Vidal-Illanes. Porque si algo destaca en este conjunto es la cuidada narración que se hace de las circunstancias en las que se encuentran los personajes.

Uno como muestra: la barrendera que encuentra a los habituales callejeros, las personas ‘sin techo’, entre ellas una ya muy deteriorada en su salud, Aviador, que despierta compasión
en un alma pobre pero buena.

Los protagonistas de L’Illa, el far, el vent son personas que han perdido sus lazos familiares, o su trabajo, con pasado borrascoso a veces, sin futuro, y con un presente que las hace vulnerables. Como los de Dickens, o los de Chéjov, personas de periferia, pero que conservan lo único que cada uno tiene como propio: su humanidad.

Bajo la capa de pesimismo, el mismo autor busca atisbos de esperanza, que en todo caso nacen de la solidaridad entre necesitados.» –A.COLL GILABERT

Aquí la pàgina sencera com aparegué al Diari de Tarragona

Captura

Los protagonistas de L’Illa, el far, el vent son personas que han perdido sus lazos familiares, o su trabajo, con pasado borrascoso a veces, sin futuro, y con un presente que las hace vulnerables. Como los de Dickens, o los de Chéjov, personas de periferia, pero que conservan lo único que cada uno tiene como propio: su humanidad.

Retrats d’ànimes perdedores

«En la vida pots guanyar i pots perdre, i això és el que passa al món real: unes vegades les coses ens surten bé i d’altres, no. Les cròniques de persones perdedores no ens interessen. A les revistes i la televisió, a les xarxes socials o a la premsa diària, veiem només una part de la realitat i, sovint, només ens mostren les històries d’èxit: el fracàs és gris i fred, trist i contagiós.

Quan el manuscrit del llibre L’illa, el far, el vent em va arribar a les mans, el vaig recórrer ràpidament per esbrinar de què anava tot allò, i vaig descobrir aquests vint relats inspirats en vides decadents, reals, de les que no ens mostren a l’Instagram ni als magazins de les televisions en prime time. Allà, recloses entre gàbies vaig desenterrar unes vides delirants (com les descrites a Nevera o Diari d’un narcolèptic), tràgiques (Denis. Guilleume o Covard), senzilles (Pleniluni o Ales), marcades per errades (No davant el nen), sense tornada enrere ni reparació (Sobren els mots o Escombraire), però també denuncies per fets que ens semblen normals i esquerdes d’esperança, de reconstrucció, d’albades obertes al futur (L’illa, el far, el vent o El solitari), juntament amb dos relats gairebé sublims sobre la frontera entre la vida i la mort: El temps del no-res i El temps del no-res (variant #2).

L’autor, J. M. Vidal-Illanes, realitza una proposta arriscada amarada de l’estil que el caracteritza, carregat de bellesa intencionada per amagar la lletjor de realitats impregnades de crisis, on l’estètica serveix per ocultar el drama sense justificar res, on la sordidesa es combina subreptíciament amb el sublim i l’amargor amb l’esperança. L’autor ens regala, a més, una sèrie de frases introductòries que fan de prefaci a cada relat a tall de brúixola literària que engrandeixen la ruta narrativa de la proposta que ens fa.

Amb aquest llibre, l’autor demostra dominar a la perfecció el metratge, el ritme i la temàtica del gènere, com ja havíem pogut comprovar en relats anteriorment publicats en revistes (com ara La lluna en un cove) o llibres col·lectius (com Lluna negra) o a la novel·la Júlia i la xarxa. El trajecte d’aquest L’illa, el far, el vent ja es pot presumir llarg, un material perfecte per tertúlies literàries, clubs de lectura i lectures acadèmiques on fer pensar els lectors, i una obra que pot quedar com a crònica d’una època on pocs autors arrisquen amb una temàtica de perdedors, o millor dit, d’ànimes perdedores.»

Joan Pons / Juny 2017

(Nota: aïllat no necessàriament comparteix les opinions de l’opinador, però li agraeix enormement les seves paraules… T’estimam, Joan)

L'ILLA, EL FAR, EL VENT

Profunditats, pedres i volcans

paricutin-volcano-postcards-1[9]

Volcà de Paricutin trobat en aquest fascinant recull de postals

Llegeixes i descobreixes la traducció al català d’una obra mestra rebutjada mitja dotzena de vegades per l’editor. Tanques el llibre i prens per les solapes la llibreta negra de pensaments, la que menys fulls escrits hi conté. Decideixes agafar la ploma especial, una daurada que algú et va regalar i que no tens en especial estima: no t’agrada el color de l’or però sí el de la cervesa. Escrius.

«A fora, a plena llum del dia, enmig del reflux de música esllanguida del ball que s’allargava, la Yvonne es va tornar a esperar, llançant nervioses mirades enrere en direcció a la porta principal de l’hotel, d’on els últims noctàmbuls sortien a glopades com vespes atordides d’un vesper, mentre el cònsol, solemne, formal, distingit, amb dignitat consular, ara quasi sense ni un tremolor, trobava les ulleres fosques i se les posava

Malcolm Lowry (Sota el volcà)

Viatges en limusina de camí al vaixell que et permetrà conèixer els primers dimonis. «Quan sigui gran vull ser un heroi», pensares mirant per la finestra de l’automòbil. «Vull ser com aquest esplèndid borratxo». L’heroïcitat implica trobar-te una pedra infernal al camí i contemplar un vaixell encallat sobre un banc de sorra, rovellat, mort i estirat com un cetaci desafortunat.

Ets un ésser que ho interpreta tot malament, que fa de la incapacitat d’entendre la virtut de l’autocompassió. Un dia vares trobar un volcà i et vas quedar a viure al seu recer. Però els volcans entren en erupció, esclaten i dibuixen un arc de foc que et crema la raó. No pots retenir res al teu costat, només la follia. El volcà es convertí en manicomi, i pensares en l’expulsió del paradís. Tocaves l’ukelele, però en realitat sonava un piano.

«Els va veure caminant un tros més, i els va perdre de vista…»

Malcolm Lowry (Sota el volcà)

Aixeques la ploma del paper i llegeixes: «Sóc un nàufrag que no llença ampolles amb missatges. Els meus missatges són el naufragi», i no saps com has arribat fins aquí, quin camí del laberint t’hi ha conduït a aquesta frase. Brindes amb whisky perseguit pels dimonis que habiten el sud del volcà, mentre el sol desapareix darrere una onada.

L’erupció la pot causar una cigarreta encesa; tu, borratxo, sense possibilitat de redempció. El foc, el fum, l’asfixia i una son dolça sense fi. Aquell home que caminava entre la neu, onze quilòmetres al dia, per anar a treballar per un trist manat de dòlars, es va convertir en un far a la deriva.

«Algú va llençar un gos mort darrere d’ell a la torrentera

Malcolm Lowry (Sota el volcà)

La limusina arriba al port. El vaixell és negre esquitxat de rovell. Al fons el volcà, i al peu del cràter dansen els dimonis. Volies transitar pel purgatori anant cap al paradís, i l’infern et segrestà per sempre més. Els espectres adopten forma d’oblit, de migranya, de got feixuc. El missatge també era negre, amb reguerons de rovell, com la placa de l’hospital psiquiàtric que no volies abandonar, un hivern a Nova York.

J. M. Vidal-Illanes © 2017

El Gran Francis

gatsby-redfordfarrow

Un dia escoltes música i sense saber molt bé perquè, una idea estranya aterra als teus peus, suaument, sense fer soroll. Alguna nota ha polsat un ressort al més recòndit del teu cervell i t’agites inquiet. Els compassos d’aquesta peça de Schönberg il·luminen la paret de la sala i projecten una imatge teva que encara no ho és. Tenir un calfred és sensual, fins i tot quan veus els anys transcorreguts que moren a la vorera de la carretera i només imagines un futur que s’escurça. Llavors mires la botella de whisky mig buida i penses la veneració que molts dels teus admirats autors tenien per l’autodestrucció.

Sovint trobes qui beu per oblidar, per pretendre no recordar. Francis Scott va escriure amb vint-i-quatre anys una extraordinària novel·la, This side of Paradise. Sí, busques el paradís, no importa a quin costat de la terra promesa, i només trobes oblit o excuses per no recordar. Els més afortunats han aconseguit perfilar els somnis i quedar-se amb el millor d’una vida plena. Altres miren en la distància els objectius abandonats sobre la sorra calenta d’un desert travessat amb molt d’esforç. Sovint no recordar és un bàlsam a l’hora d’agafar el son.

Mai no s’oblida, simplement, s’aprèn a fer creure  que no recordem.
F. Scott Fitzgerald

Un dia s’acaba la música i recordes pàgines de lectures oblidades. Les lletres ordenades meticulosament de F. Scott Fitzgerald són de les que no s’obliden fàcilment. Turons cendrosos, ulls que atemoreixen. Si, penses en el futur mentre escrius i recordes haver après que la nostra inspiració transita per pàgines llegides. Algú et llegirà també a tu, creixeràs i l’obstinació et permetrà avançar cap als teus ideals i altres faran igual. El camí recorregut, també pels deserts, serà una escola d’angles suaus, però també et permetrà recordar les puntades de peu que reberes indefens a terra en més d’una ocasió.

Quan la vida arriba i et comença a colpejar, de res serveix cobrir-se el cap intentant evitar que te’l destrossin unes botes reforçades de menyspreu. Per aquest motiu beus i oblides. Recordes haver llegit unes cartes escrites en els quaranta del segle vint, on J. D. Salinger expressava admiració per l’obra de Fitzgerald. Pretendre ser un altre diferent de qui ets no és gaire recomanable, especialment si arrossegues una llarga trajectòria d’oblit. Llegeixes els biògrafs de capçalera que diuen que l’alcoholisme de Fitzgerald havia començat a la universitat, a una edat on s’és massa jove per renunciar i no prou vell per oblidar. Veus com amb el pas dels anys aquest afany per cobrir-ho tot de boira es va fer molt notori i al llarg de la dècada de 1920 començava a ser de rècord. En assolir una manera desenfrenada de beure, Fitzgerald, Francis, va començar a tenir problemes seriosos de salut i cap a finals de la dècada de 1930, era un alcohòlic consumat.

Saps que El gran Gatsby va incitar a T. S. Eliot a escriure-li a Fitzgerald dient-lo: «Crec que és el primer pas que dóna la ficció nord-americana des de Henry James…». Això et desmoralitza. Escrius i no vols semblar-te a ningú, et dius Richard Iots, i has de conviure amb el fet de ser comparat sovint amb Fitzgerald. Iots és algú que va afirmar que El gran Gatsby era «la novel·la més rica que havia llegit (…) un miracle del talent (…) un triomf de tècnica». I així passen els anys i apareix Temperatura, la llegeixes en anglès i descobreixes una història curta on el protagonista és un alcohòlic autodestructiu de trenta-un anys anomenat Emmet Monsen, a qui Fitzgerald descriu en la seva història com «notablement fotogènic, prim, moreno i atractiu».

Perquè una intel·ligència sigui realment adulta, s’ha de tenir la capacitat de mantenir dues idees contradictòries al cap, simultàniament.
F. Scott Fitzgerald

Imagines que viure un malson entre luxe és difícil de suportar. L’alcoholisme de Fitzgerald i els seus problemes econòmics, sumats a la malaltia mental de Zelda, van convertir la seva vida en un infern. És una llàstima que l’autor no pogués conviure amb frases com les de Do Birnam, el protagonista de The lost weekend de Charles Jackson, que, referint-se a El gran Gatsby, diu: «No existeix (…) una novel·la perfecta. Però si n’hi ha, és aquesta». Tu, amb freqüència, també ho has pensat i sense l’ajuda del whisky.

També sovint has de morir perquè passin coses, especialment perquè la gent parli bé de tu. En un editorial del New York Times publicat després de la mort de Fitzgerald van escriure: «era millor del que creia, ja que en els fets i en el sentit literari va inventar una generació (…). Tal vegada els interpretava i fins i tot els guiava quan, arribats a la maduresa, veien una llibertat diferent i més noble amenaçada per la destrucció». Autodestruir-se només et condueix més de pressa al final i et priva assaborir la perspectiva del temps. Diuen que s’han venut ja milions d’exemplars d’El gran Gatsby, una lectura obligatòria en moltes escoles secundàries i universitats, fet que no va permetre Fitzgerald somiar amb els peus a terra i mirar-s’ho tot des d’un retir assolellat. Tu, per contra, fumes lentament devora la platja pensant en convertir-te un dia en el Gran Francis.

El seu somni li devia semblar tan a prop, que difícilment podia deixar d’aconseguir-lo.
F. Scott Fitzgerald

 J. M. Vidal-Illanes © 2016