Cuentos y relatos de la vida cotidiana

A. Coll Gilabert escriu al Diari de Tarragona (1/8/2017):

«J.M. Vidal-Illanes (nombre de pluma del menorquín Josep Manuel Gómez
González) acaba de publicar L’Illa, el far, el vent (Ed. Gregal), un conjunto
de veinte cuentos y relatos cortos.

Es un libro breve pero, como los de Chéjov, lleno de contenido. Como en el caso del escritor ruso, el autor escoge como paisaje las vidas corrientes de personas anónimas, situadas en un ambiente social difícil.

Los relatos nacen de noticias de sucesos, recortes de prensa y escritos personales que bien podrían guardarse en una caja de zapatos, antes de ser transformados en belleza literaria por el oficio de Vidal-Illanes. Porque si algo destaca en este conjunto es la cuidada narración que se hace de las circunstancias en las que se encuentran los personajes.

Uno como muestra: la barrendera que encuentra a los habituales callejeros, las personas ‘sin techo’, entre ellas una ya muy deteriorada en su salud, Aviador, que despierta compasión
en un alma pobre pero buena.

Los protagonistas de L’Illa, el far, el vent son personas que han perdido sus lazos familiares, o su trabajo, con pasado borrascoso a veces, sin futuro, y con un presente que las hace vulnerables. Como los de Dickens, o los de Chéjov, personas de periferia, pero que conservan lo único que cada uno tiene como propio: su humanidad.

Bajo la capa de pesimismo, el mismo autor busca atisbos de esperanza, que en todo caso nacen de la solidaridad entre necesitados.» –A.COLL GILABERT

Aquí la pàgina sencera com aparegué al Diari de Tarragona

Captura

Los protagonistas de L’Illa, el far, el vent son personas que han perdido sus lazos familiares, o su trabajo, con pasado borrascoso a veces, sin futuro, y con un presente que las hace vulnerables. Como los de Dickens, o los de Chéjov, personas de periferia, pero que conservan lo único que cada uno tiene como propio: su humanidad.

Retrats d’ànimes perdedores

«En la vida pots guanyar i pots perdre, i això és el que passa al món real: unes vegades les coses ens surten bé i d’altres, no. Les cròniques de persones perdedores no ens interessen. A les revistes i la televisió, a les xarxes socials o a la premsa diària, veiem només una part de la realitat i, sovint, només ens mostren les històries d’èxit: el fracàs és gris i fred, trist i contagiós.

Quan el manuscrit del llibre L’illa, el far, el vent em va arribar a les mans, el vaig recórrer ràpidament per esbrinar de què anava tot allò, i vaig descobrir aquests vint relats inspirats en vides decadents, reals, de les que no ens mostren a l’Instagram ni als magazins de les televisions en prime time. Allà, recloses entre gàbies vaig desenterrar unes vides delirants (com les descrites a Nevera o Diari d’un narcolèptic), tràgiques (Denis. Guilleume o Covard), senzilles (Pleniluni o Ales), marcades per errades (No davant el nen), sense tornada enrere ni reparació (Sobren els mots o Escombraire), però també denuncies per fets que ens semblen normals i esquerdes d’esperança, de reconstrucció, d’albades obertes al futur (L’illa, el far, el vent o El solitari), juntament amb dos relats gairebé sublims sobre la frontera entre la vida i la mort: El temps del no-res i El temps del no-res (variant #2).

L’autor, J. M. Vidal-Illanes, realitza una proposta arriscada amarada de l’estil que el caracteritza, carregat de bellesa intencionada per amagar la lletjor de realitats impregnades de crisis, on l’estètica serveix per ocultar el drama sense justificar res, on la sordidesa es combina subreptíciament amb el sublim i l’amargor amb l’esperança. L’autor ens regala, a més, una sèrie de frases introductòries que fan de prefaci a cada relat a tall de brúixola literària que engrandeixen la ruta narrativa de la proposta que ens fa.

Amb aquest llibre, l’autor demostra dominar a la perfecció el metratge, el ritme i la temàtica del gènere, com ja havíem pogut comprovar en relats anteriorment publicats en revistes (com ara La lluna en un cove) o llibres col·lectius (com Lluna negra) o a la novel·la Júlia i la xarxa. El trajecte d’aquest L’illa, el far, el vent ja es pot presumir llarg, un material perfecte per tertúlies literàries, clubs de lectura i lectures acadèmiques on fer pensar els lectors, i una obra que pot quedar com a crònica d’una època on pocs autors arrisquen amb una temàtica de perdedors, o millor dit, d’ànimes perdedores.»

Joan Pons / Juny 2017

(Nota: aïllat no necessàriament comparteix les opinions de l’opinador, però li agraeix enormement les seves paraules… T’estimam, Joan)

L'ILLA, EL FAR, EL VENT

Retalls de diari

retalls de diaris

Un dia puges del bar després del vermut i agafes tots els diaris que tens per casa. Els apiles. Poses música, probablement el Concert per a piano i orquestra número 2 de Rakhmàninov, i t’asseus al sofà amb les cames encreuades. Com que oblides agafar les tisores, t’has d’aixecar i anar al teu estudi a agafar-ne unes, de les que tallen bé el paper fi. Aprofitant el viatge et serveixes whisky, tot sol, i somrius perquè encara queda mitja botella. Tornes al sofà i la penombra concentra l’escassa força del moment damunt una idea estranya: retallaràs les notícies de perdedors que hi trobis. La premsa és una gran font de retrats de fracassats des de l’instant que esquiva les bones notícies. Curiosament molts lectors de narrativa busquen tot el contrari i s’amaguen darrere una cantonada quan veuen passar un llibre que certifica la frustració d’una vida incompleta. Les notícies dels diaris desapareixen l’endemà o passades unes hores. Quan l’horabaixa prens un diari al bar, perjudicat per la transició de mà a mà, descobreixes que aquelles pàgines traspuen agonia i que al moment de tancar el local les llençaran al contenidor de paper o cobriran el terra acabat de fregar.

Hi haurà més dies de vermut, o de cafè, que és el que més prens al llarg del dia, un cafeïnòman reconegut, és clar. Anotes a l’agenda amb lletra petita que has de buscar a Internet si hi ha cap associació de Cafeïnòmans Anònims, i gires pàgina. La penombra és així, mai saps quan s’apareix la realitat, al cap i a la fi veiem el que veiem gràcies a la llum, el que roman a la foscor és invisible. Les històries de les persones que hi perden un dia i queden al marge, també acaben transitant en la penombra fins a endinsar-se en una invisibilitat total. Això no només és injust, sinó que maximitza la desesperança i la pèrdua de fe en els éssers humans. Els diaris amaguen una part de la realitat perquè només expliquen la meitat que interessa. Com va dir James Salter: «Hi va haver una època en què m’hauria agradat escriure un llibre de pàgines perfectes, però vaig arribar a la conclusió que era massa restrictiu». Mires per la finestra i fa fred perquè recollir lentament les despulles que ningú no vol és una tasca trista.

Has decidit reciclar una carpeta vella on guardar, ben classificades i amb notes recollides a post-it grocs, les històries perdudes de personatges anònims que s’enfonsen en la desesperació, l’oblit, els traumes. Els diaris són un gran magatzem efímer de biografies desapercebudes i el paper groguenc i cansat que les acull té un tacte romàntic i desesperant alhora. Potser també hauries de retallar idees i cròniques de revistes dominicals o deixar de pensar en tambors cada cop que sents que vols protestar per alguna injustícia. Un dia, passats els mesos, la carpeta s’haurà quedat petita i decidiràs comprar un arxivador de sobretaula verd fosc, que no trobes i al final és negre. Ho faràs després de prendre un rebentat de rom Amazona al bar de la cantonada. Les cantonades també amaguen històries, de vegades grises, d’altres transparents. Mai no saps el que espera darrere el perfil angulós d’un cap de cantó, però sovint té la forma d’una silueta enemiga.

Quan un matí de pluja persistent i cel uniforme veus que l’arxivador està gairebé ple, decideixes donar la passa final. Ordenes, classifiques i filtres els retalls. En tries vint i els vas col·locant successivament en posicions diferents formant un arbre de tronc torturat. Les peces es desplacen i al final entra una llum espectral per la finestra i saps que ho tens. Escrius un índex i penses un títol. Passats deu mesos descobreixes que has escrit un llibre de relats, de relats de persones oblidades, perdedores, al marge del fil de la vida i encerclades per una gàbia. El dia que ho enquadernes és gris i comences les correccions, la relectura, la revisió de la música i el ritme d’allò que has escrit. I penses que uns retalls de diaris no poden menysprear-se mai, ni poden caure en l’oblit. Has rescatat del fons de la sorra freda un bri de foscor i l’has exposat a la claror del dia: avui vint històries han deixat de ser anònimes i perdudes i han perdut la invisibilitat, tot i que segueixen encloses dins una gàbia de cantonades insospitades i girs no sempre desitjats. Ja no són només retalls de diaris, i tornes a posar música, probablement el Concert per a piano i orquestra número 2 de Rakhmàninov.

J. M. Vidal-Illanes © 2017 (Mentre escolto Marching Bands Of Manhattan de Death Cab For Cutie)

Història d’Isaac

discos

Escoltaves vinils en el vell Telefunken del pare, muntat sobre un moble de fusta noble, que desplegava una sonoritat destacable en aquells finals dels anys 60. Era una ràdio amb amplificador integrat i el plat a la part de sobre, amb una coberta negra de baquelita d’una brillantor inquietant. I sonava Story Of Isaac amb la cadència de Cohen i la mirada absent de la mare, que no es cansava d’escoltar-lo. Sempre vas suposar que ella sentia alguna cosa més que admiració per aquella veu profunda i sensual. La mare et va fer escoltar el Songs from a Room el mateix any 1969 en què va arribar a la vella botiga de discos de la plaça Bastió. El disc va començar a girar i de cop vas sentir una estranya emoció per a un infant de la teva edat. Cohen sonava amb una profunditat majestuosa en aquell equip. Els altaveus a cada costat, en grans caixes de fusta de noguer, sonaven imponents. Pel finestral del pati entrava una suau llum de finals de tardor i a la cuina algú estava preparant te i galetes de mantega. Era un capvespre de dissabte. El pare treballava, el seu dia d’escoltar música era el diumenge al matí.

Uns anys més tard un nadal us va arribar a casa un equip d’una sonoritat molt superior, tan sols era un Vieta Dos, negre i blanc, metàl·lic, però amb uns feixucs altaveus de tres vies i un plat Ocnoson muntat dins una caixa de fusta clara. Tu ja anaves a l’institut i per primer cop començares a escriure. Les felicitacions del professor de literatura davant una redacció sobre el teu avi, varen descobrir-te un món nou: tenies una especial sensibilitat per la narració i la poesia, i darrere aquell teló de lletres sonava la veu de Leonard i els llargs contes de la mare. Vares escriure sobre l’avi, perquè el pare sempre treballava i no sabies que contar d’ell. Ara, sí. Mires enrere i penses les poques i intenses històries que retens amb esment i calidesa juntament amb la música dels dies de festa.

Escoltes Leonard Cohen i la teva adolescència comença a circular a gran velocitat per les venes. Un calfred et deixondeix i un pessigolleig esclata a cada nota. Comproves que han passat molts anys i tornes a recordar la companya de pupitre i la mirada de reüll que et va perseguir incessant aquell primer dia de classe. També recordes la llum tamisada de tardor, i potser l’olor del forn i del te. I el pare, que et va veure un dia amb ella i va assentir amb el cap amb una dissimulació subtil i elegant. Els pupitres estaven a tocar, aparellats, i les vostres mans, també. L’olor de sàndal i palla i la pell suau d’ella et torbaven. Només eres un adolescent enamorat de la companya de pupitre i del seu tacte.

Tres mesos després, amb el fred de desembre, les mirades es van fer profundes i es convertiren en besades i en més cançons de Cohen. La seva predilecta era Story Of Isaac i la va dur a classe d’anglès, on el professor posava cintes de casset per incentivar l’exercici de la traducció i de la comprensió oral. Quan va començar a sonar la música ella et va agafar la mà per davall el pupitre, gairebé sense moure’s i te la va acompanyar lentament cap a l’entrecuix. Durant uns segons el fort batec del teu cor no et va deixar sentir ni entendre res de la cançó, només notaves uns cavalls desbocats que et colpejaven la jugular i les temples, mentre senties bullir el teu rostre. En acabada la cançó ella et va enretirar la mà i no es va moure durant uns instants. Quan va sonar la campana es va girar amb una mirada massa intensa pel teu enteniment. Els lavabos del gimnàs varen fer la resta. No guardes un especial bon record d’aquella experiència, però Cohen segueix sonant cada cop que passes per davant l’edifici del vell institut.

J.M. Vidal-Illanes © 2017

Profunditats, pedres i volcans

paricutin-volcano-postcards-1[9]

Volcà de Paricutin trobat en aquest fascinant recull de postals

Llegeixes i descobreixes la traducció al català d’una obra mestra rebutjada mitja dotzena de vegades per l’editor. Tanques el llibre i prens per les solapes la llibreta negra de pensaments, la que menys fulls escrits hi conté. Decideixes agafar la ploma especial, una daurada que algú et va regalar i que no tens en especial estima: no t’agrada el color de l’or però sí el de la cervesa. Escrius.

«A fora, a plena llum del dia, enmig del reflux de música esllanguida del ball que s’allargava, la Yvonne es va tornar a esperar, llançant nervioses mirades enrere en direcció a la porta principal de l’hotel, d’on els últims noctàmbuls sortien a glopades com vespes atordides d’un vesper, mentre el cònsol, solemne, formal, distingit, amb dignitat consular, ara quasi sense ni un tremolor, trobava les ulleres fosques i se les posava

Malcolm Lowry (Sota el volcà)

Viatges en limusina de camí al vaixell que et permetrà conèixer els primers dimonis. «Quan sigui gran vull ser un heroi», pensares mirant per la finestra de l’automòbil. «Vull ser com aquest esplèndid borratxo». L’heroïcitat implica trobar-te una pedra infernal al camí i contemplar un vaixell encallat sobre un banc de sorra, rovellat, mort i estirat com un cetaci desafortunat.

Ets un ésser que ho interpreta tot malament, que fa de la incapacitat d’entendre la virtut de l’autocompassió. Un dia vares trobar un volcà i et vas quedar a viure al seu recer. Però els volcans entren en erupció, esclaten i dibuixen un arc de foc que et crema la raó. No pots retenir res al teu costat, només la follia. El volcà es convertí en manicomi, i pensares en l’expulsió del paradís. Tocaves l’ukelele, però en realitat sonava un piano.

«Els va veure caminant un tros més, i els va perdre de vista…»

Malcolm Lowry (Sota el volcà)

Aixeques la ploma del paper i llegeixes: «Sóc un nàufrag que no llença ampolles amb missatges. Els meus missatges són el naufragi», i no saps com has arribat fins aquí, quin camí del laberint t’hi ha conduït a aquesta frase. Brindes amb whisky perseguit pels dimonis que habiten el sud del volcà, mentre el sol desapareix darrere una onada.

L’erupció la pot causar una cigarreta encesa; tu, borratxo, sense possibilitat de redempció. El foc, el fum, l’asfixia i una son dolça sense fi. Aquell home que caminava entre la neu, onze quilòmetres al dia, per anar a treballar per un trist manat de dòlars, es va convertir en un far a la deriva.

«Algú va llençar un gos mort darrere d’ell a la torrentera

Malcolm Lowry (Sota el volcà)

La limusina arriba al port. El vaixell és negre esquitxat de rovell. Al fons el volcà, i al peu del cràter dansen els dimonis. Volies transitar pel purgatori anant cap al paradís, i l’infern et segrestà per sempre més. Els espectres adopten forma d’oblit, de migranya, de got feixuc. El missatge també era negre, amb reguerons de rovell, com la placa de l’hospital psiquiàtric que no volies abandonar, un hivern a Nova York.

J. M. Vidal-Illanes © 2017