L’illa, el far, el vent i els homes

«Un dels vint-i-dos relats breus, sovint molt breus, que formen el volum L’illa, el far, el vent, de Josep Manuel Vidal-Illanes (Gregal, 2017), el protagonitza un home que un dia veu un feix de bitllets al seu abast i, sense poder resistir la temptació, els agafa i arrenca a córrer. Es troba a mitjans de mes i ja no pot comprar menjar. Quan comprèn que la policia li ha seguit el rastre i l’arrestarà, no té altra preocupació que evitar que la detenció tingui lloc davant el seu fill petit. És una bona mostra del que presenten aquests contes: gent que viu als marges de tot (als marges de la societat, als marges dels afectes, als marges de la raó), retratats amb un pinzell literari que mira de posar en relleu la seva dignitat. No hi cerqueu la saturació de peripècia de la literatura comercial: cerqueu-hi el retrat pietós d’ànimes humanes. Sí, he parlat de pietat: algú ha dit, alguna vegada, que al cor de la literatura hi ha de bategar la pietat.
Josep Manuel Vidal-Illanes parla de persones solitàries, de desnonats, de vells, de desequilibrats, de gent sacsejada per la desventura. La seva prosa, darrere la qual endevinam molt d’esforç d’estilista, transforma aquesta matèria primera de color fosc en un objecte literari que ens acompanya. Les emocions que els relats desperten no són fruit de cap efectisme fàcil sinó del maneig hàbil de tècniques narratives que tenen a veure amb coses l’ús del temps o el punt de vista. En alguns contes, el narrador ens conta la petita vida d’algú adreçant-se-li en segona persona. El “tu” crea proximitat i calidesa: l’autor i la criatura literària es miren als ulls. En un d’aquests, el protagonista ha comès un dels crims que la nostra societat considera, i amb raó, més execrables. La segona persona és arriscada, perquè podria entendre’s com a comprensió o justificació. També és una aposta reeixida, perquè la lliçó profunda és que aquella ànima negra està feta de la mateixa matèria que la nostra. Compartim vulnerabilitat: aquesta és la lliçó de L’illa, el far, el vent

M. A. Llauger © / Ara Llegim

Archivo 11-11-17 11 12 38

Ulls per llegir: una ressenya sobre «L’illa, el far, el vent»

«L’he llegit dues vegades. Una rere l’altra, i he de confessar que escric aquestes ratlles amb temor. Temor de no haver sabut copsar tot allò que aquest llibre de relats ens aporta.

Així que cal curar-se amb salut i des d’un bon principi demanar disculpes. No m’ho esperava. No m’esperava un llibre d’imatges i sentiments. Un llibre on les imatges desvetllen sentiments i els sentiments es tradueixen en poderoses imatges.

Havia llegit altres relats del maonès J. M. Vidal-Illanes, en especial la narració Fugida,dins el volum Lluna Negra que compartia amb Peer Yeromsson i Dora Muñoz (de que la que també en vaig parlar a aquestes pàgines arran de la publicació de la seva novel·la Massa mares per a un fill).

Pot ser, aleshores, vaig encetar L’illa, el far, el vent, tot esperant trobar-me una col·lecció d’històries de sèrie negra. Res més lluny.

Com diu l’escriptor Miquel Àngel Llauger sobre aquesta obra: “Una mirada reposada, feta de paraules càlides, cap a les dones i els homes que viuen als marges de la societat, dels afectes, de la raó”.

Precisament és això el que més em sobtà i que, en conseqüència, ha fet que em costés força escriure aquesta humil ressenya.

Els personatges de la vintena de relats que trobem al llibre viuen circumstàncies molt allunyades de la nostra- de la meva vida quotidiana i, malgrat tot, ens extreuen sentiments que sí són dins nostre.

Amagats, oblidats, negats o simplement desconeguts, aquests sentiments són part de la nostra vida, no ens són –no em són- aliens.

Els secrets de la infantesa, el dolor de l’abandó, la necessitat d’una paraula amable… tot això és part nostra. Els personatges de L’illa, el far, el vent, són persones que han perdut allò que estimaven, allò que els mantenia dins un món en equilibri… Persones que malgrat “viure als marges” o precisament per això despullen el seu dolor sense les màscares que ens posem dia a dia per sobreviure o, al manco, fer veure que sobrevivim.

Al mateix pròleg del llibre J. M. Vidal-Illanes ens diu: “Uns relats quotidians trobats en uns retalls de diaris vells, dins una capsa de cartró oblidada…”. Sens dubtes, a qualsevol diari podríem trobar alguns fets insòlits que han merescut ésser publicats a algun racó d’una pàgina perduda, però també sens dubtes d’aquestes breu notícies no seríem capaços d’extreure allò que l’autor ens aporta: una visió des de l’esperança, un esguard a allò que les pàgines de successos obvien: la humanitat que no depèn mai, mai, de cap mena de pretesa “normalitat”.

Arran d’una tertúlia sobre L’illa, el far, el vent, que s’organitzà a Vilafranca de Bonany, vaig poder llegir el següent comentari: “ El conjunt presenta el testimoni social d’històries quotidianes (o no tant) de la crisi o les crisis personals derivades de la fractura social, dels oblidats, de personatges peculiars, de maníacs, de marginats, de pares, de mares, d’infants, de records, de desesperança, d’esperança”.

Gairebé res hi puc afegir a aquesta descripció, només fer-vos saber que, des de que l’he llegit, consider aquest llibre com un dels meus “imprescindibles”. J. M. Vidal-Illanes ha aconseguit quelcom molt difícil: m’he sentit solitari amb els solitaris, ferit amb els ferits, he patit l’angoixa d’un pare i la por d’una filleta. Els personatges són vius. Al costat nostre però també dins nostre.»

Eduard Riudavets  © / Setmanari “El Iris”.

File 29-09-2017, 09 35 02

Cuentos y relatos de la vida cotidiana

A. Coll Gilabert escriu al Diari de Tarragona (1/8/2017):

«J.M. Vidal-Illanes (nombre de pluma del menorquín Josep Manuel Gómez
González) acaba de publicar L’Illa, el far, el vent (Ed. Gregal), un conjunto
de veinte cuentos y relatos cortos.

Es un libro breve pero, como los de Chéjov, lleno de contenido. Como en el caso del escritor ruso, el autor escoge como paisaje las vidas corrientes de personas anónimas, situadas en un ambiente social difícil.

Los relatos nacen de noticias de sucesos, recortes de prensa y escritos personales que bien podrían guardarse en una caja de zapatos, antes de ser transformados en belleza literaria por el oficio de Vidal-Illanes. Porque si algo destaca en este conjunto es la cuidada narración que se hace de las circunstancias en las que se encuentran los personajes.

Uno como muestra: la barrendera que encuentra a los habituales callejeros, las personas ‘sin techo’, entre ellas una ya muy deteriorada en su salud, Aviador, que despierta compasión
en un alma pobre pero buena.

Los protagonistas de L’Illa, el far, el vent son personas que han perdido sus lazos familiares, o su trabajo, con pasado borrascoso a veces, sin futuro, y con un presente que las hace vulnerables. Como los de Dickens, o los de Chéjov, personas de periferia, pero que conservan lo único que cada uno tiene como propio: su humanidad.

Bajo la capa de pesimismo, el mismo autor busca atisbos de esperanza, que en todo caso nacen de la solidaridad entre necesitados.» –A.COLL GILABERT

Aquí la pàgina sencera com aparegué al Diari de Tarragona

Captura

Los protagonistas de L’Illa, el far, el vent son personas que han perdido sus lazos familiares, o su trabajo, con pasado borrascoso a veces, sin futuro, y con un presente que las hace vulnerables. Como los de Dickens, o los de Chéjov, personas de periferia, pero que conservan lo único que cada uno tiene como propio: su humanidad.

Retrats d’ànimes perdedores

«En la vida pots guanyar i pots perdre, i això és el que passa al món real: unes vegades les coses ens surten bé i d’altres, no. Les cròniques de persones perdedores no ens interessen. A les revistes i la televisió, a les xarxes socials o a la premsa diària, veiem només una part de la realitat i, sovint, només ens mostren les històries d’èxit: el fracàs és gris i fred, trist i contagiós.

Quan el manuscrit del llibre L’illa, el far, el vent em va arribar a les mans, el vaig recórrer ràpidament per esbrinar de què anava tot allò, i vaig descobrir aquests vint relats inspirats en vides decadents, reals, de les que no ens mostren a l’Instagram ni als magazins de les televisions en prime time. Allà, recloses entre gàbies vaig desenterrar unes vides delirants (com les descrites a Nevera o Diari d’un narcolèptic), tràgiques (Denis. Guilleume o Covard), senzilles (Pleniluni o Ales), marcades per errades (No davant el nen), sense tornada enrere ni reparació (Sobren els mots o Escombraire), però també denuncies per fets que ens semblen normals i esquerdes d’esperança, de reconstrucció, d’albades obertes al futur (L’illa, el far, el vent o El solitari), juntament amb dos relats gairebé sublims sobre la frontera entre la vida i la mort: El temps del no-res i El temps del no-res (variant #2).

L’autor, J. M. Vidal-Illanes, realitza una proposta arriscada amarada de l’estil que el caracteritza, carregat de bellesa intencionada per amagar la lletjor de realitats impregnades de crisis, on l’estètica serveix per ocultar el drama sense justificar res, on la sordidesa es combina subreptíciament amb el sublim i l’amargor amb l’esperança. L’autor ens regala, a més, una sèrie de frases introductòries que fan de prefaci a cada relat a tall de brúixola literària que engrandeixen la ruta narrativa de la proposta que ens fa.

Amb aquest llibre, l’autor demostra dominar a la perfecció el metratge, el ritme i la temàtica del gènere, com ja havíem pogut comprovar en relats anteriorment publicats en revistes (com ara La lluna en un cove) o llibres col·lectius (com Lluna negra) o a la novel·la Júlia i la xarxa. El trajecte d’aquest L’illa, el far, el vent ja es pot presumir llarg, un material perfecte per tertúlies literàries, clubs de lectura i lectures acadèmiques on fer pensar els lectors, i una obra que pot quedar com a crònica d’una època on pocs autors arrisquen amb una temàtica de perdedors, o millor dit, d’ànimes perdedores.»

Joan Pons / Juny 2017

(Nota: aïllat no necessàriament comparteix les opinions de l’opinador, però li agraeix enormement les seves paraules… T’estimam, Joan)

L'ILLA, EL FAR, EL VENT

El temps perdut entre crepuscles

olvido

Mires on creus que habita el passat i no saps si tot forma part d’un somni: aquell carrer, aquell forn, el pa, la mare que somriu, el pare amb la veu severa, la humitat a les parets, l’olor de fum. Obres un àlbum familiar i recordes fotografies que havies oblidat, en blanc i negre o amb colors pàl·lids d’anys morts. Penses que si avui ets aquí, llegint aquestes paraules, és precisament perquè tot allò va existir però fa molt temps i creus recordar que aquella vida va marxar un dia per una llarga carretera sense final, sense girar-se a mirar el que deixava a l’esquena. La vida marxava i tu et quedaves dret, immòbil mirant com s’anava fent fosc. No degué ser un somni, però maldes el fet de no haver-ho apuntat tot a una llibreta negra, o d’haver fotografiat rostres que gairebé han desaparegut completament. El passat es fa cada dia més intangible fins que un dia comences a pensar si res de tot allò que un matí de llum et va fer riure o plorar, va succeir en realitat.

Un dia busques un llibre que creus haver llegit, que saps segur que el tens a casa. Però el llibre no apareix. No pots recordar que n’has fet d’aquell exemplar, si el vas prestar o el guardares en un lloc equivocat. Arribes a considerar el fet que mai el vas tenir i que potser ni tan sols l’has llegit: només tens un record vague que potser prové d’una ressenya o de la recomanació d’una amiga entusiasta. No trobes un llibre i en asseure’t al sofà penses que amb el pas del temps arriba el dia en què tot sona lluny, com un ressò que es va apagant, fins que al final venç el silenci, que en realitat és allò que en diem oblit. Llavors ens costa reconèixer una cara, una mirada, perquè la pols l’ha anat esvaint lentament. Tornes a pensar que una fotografia et retornaria el convenciment que aquell rostre era tan harmònic com vols recordar, malgrat haver oblidat ja el seu nom.

Penses que no ho vas somiar i et vols convèncer del fet que tot és normal. Obres el llibre que no buscaves i et trobes una fotografia que no recordaves. Al començament de la novel·la hi ha una entrada que diu una cosa així: «La bogeria, de vegades, no és una altra cosa que la raó presentada baix una forma diferent». L’epígraf se suposa que és de Goethe, però ho poses en dubte. Tornes a la fotografia i penses que és d’un familiar llunyà parent de la mare que va marxar a Cuba. Però també podria ser el teu besavi de Barbastre. Apuntes coses en llibretes perquè de jove ho feies en fulls de paper que es perdien o eren llençats a cada mudança. Les mudances serveixen per perdre llast, però també per fer créixer l’oblit futur.

Lluites contra l’oblit, a favor dels perdedors que ningú no defensa. Et sents obsessionat amb la cerca de la identitat, la culpa i la memòria amb el temps perdut entre crepuscles i albades. Trets de gràcia i terra remoguda. Sang. Perquè no dónes treva a l’oblit? No és sovint millor mirar i veure que al fons del passadís tot ha desaparegut? No. No pots resignar-te a l’oblit perquè es clava com un ganivet esmolat i fred. L’oblit és gèlid. Mires i els ulls s’humitegen. Mires i sents que tot forma part d’un viatge sentimental que intenta la reconstrucció pròpia i executa la dels qui romanen ocults a les vores dels camins o a fosses amagades de la veritat.

Oblit i record lluiten per dibuixar un retrat malenconiós dels paratges de la teva joventut. No es tracta de nostàlgia, només d’una representació del que és intemporal, interior, ple de pols. Mires al passat i recordes amb estupor totes les errades comeses. No hi ets amb qui havies projectat perquè al final saps que l’única persona que no s’equivoca és la que mai no fa res, però no fer res no et va conduir a la vida que volies, no fer res et va allunyar d’una esperança o d’uns ulls verds, o d’una veu dolça. Fer, també. Molts actes ens propulsen fora dels marges, moltes accions ens han fet caure deixant-nos els genolls nafrats.

Recordes i penses que darrerament tot sempre succeeix en el passat, encara que de vegades es tracta d’un ahir molt semblant al present. No va ser un somni. Et sents presoner de les decisions i saps que només és digne de llibertat qui sap conquerir-la cada dia. Tampoc aquesta frase la puc atribuir a algú que va viure ja fa molt temps. El present pareix sempre estancat dins un bucle de repetició i el passat potser forma part de la nit, per això l’oblit s’assembla tant als crepuscles d’hivern.

Busco una cançó i sona Riders on the Storm

«Oblit i record lluiten per dibuixar un retrat
malenconiós dels paratges de la teva joventut.
No es tracta de nostàlgia,
només d’una representació
del que és intemporal, interior, ple de pols.»

J. M. Vidal-Illanes © 2017