Retrats d’ànimes perdedores

«En la vida pots guanyar i pots perdre, i això és el que passa al món real: unes vegades les coses ens surten bé i d’altres, no. Les cròniques de persones perdedores no ens interessen. A les revistes i la televisió, a les xarxes socials o a la premsa diària, veiem només una part de la realitat i, sovint, només ens mostren les històries d’èxit: el fracàs és gris i fred, trist i contagiós.

Quan el manuscrit del llibre L’illa, el far, el vent em va arribar a les mans, el vaig recórrer ràpidament per esbrinar de què anava tot allò, i vaig descobrir aquests vint relats inspirats en vides decadents, reals, de les que no ens mostren a l’Instagram ni als magazins de les televisions en prime time. Allà, recloses entre gàbies vaig desenterrar unes vides delirants (com les descrites a Nevera o Diari d’un narcolèptic), tràgiques (Denis. Guilleume o Covard), senzilles (Pleniluni o Ales), marcades per errades (No davant el nen), sense tornada enrere ni reparació (Sobren els mots o Escombraire), però també denuncies per fets que ens semblen normals i esquerdes d’esperança, de reconstrucció, d’albades obertes al futur (L’illa, el far, el vent o El solitari), juntament amb dos relats gairebé sublims sobre la frontera entre la vida i la mort: El temps del no-res i El temps del no-res (variant #2).

L’autor, J. M. Vidal-Illanes, realitza una proposta arriscada amarada de l’estil que el caracteritza, carregat de bellesa intencionada per amagar la lletjor de realitats impregnades de crisis, on l’estètica serveix per ocultar el drama sense justificar res, on la sordidesa es combina subreptíciament amb el sublim i l’amargor amb l’esperança. L’autor ens regala, a més, una sèrie de frases introductòries que fan de prefaci a cada relat a tall de brúixola literària que engrandeixen la ruta narrativa de la proposta que ens fa.

Amb aquest llibre, l’autor demostra dominar a la perfecció el metratge, el ritme i la temàtica del gènere, com ja havíem pogut comprovar en relats anteriorment publicats en revistes (com ara La lluna en un cove) o llibres col·lectius (com Lluna negra) o a la novel·la Júlia i la xarxa. El trajecte d’aquest L’illa, el far, el vent ja es pot presumir llarg, un material perfecte per tertúlies literàries, clubs de lectura i lectures acadèmiques on fer pensar els lectors, i una obra que pot quedar com a crònica d’una època on pocs autors arrisquen amb una temàtica de perdedors, o millor dit, d’ànimes perdedores.»

Joan Pons / Juny 2017

(Nota: aïllat no necessàriament comparteix les opinions de l’opinador, però li agraeix enormement les seves paraules… T’estimam, Joan)

L'ILLA, EL FAR, EL VENT

El temps perdut entre crepuscles

olvido

Mires on creus que habita el passat i no saps si tot forma part d’un somni: aquell carrer, aquell forn, el pa, la mare que somriu, el pare amb la veu severa, la humitat a les parets, l’olor de fum. Obres un àlbum familiar i recordes fotografies que havies oblidat, en blanc i negre o amb colors pàl·lids d’anys morts. Penses que si avui ets aquí, llegint aquestes paraules, és precisament perquè tot allò va existir però fa molt temps i creus recordar que aquella vida va marxar un dia per una llarga carretera sense final, sense girar-se a mirar el que deixava a l’esquena. La vida marxava i tu et quedaves dret, immòbil mirant com s’anava fent fosc. No degué ser un somni, però maldes el fet de no haver-ho apuntat tot a una llibreta negra, o d’haver fotografiat rostres que gairebé han desaparegut completament. El passat es fa cada dia més intangible fins que un dia comences a pensar si res de tot allò que un matí de llum et va fer riure o plorar, va succeir en realitat.

Un dia busques un llibre que creus haver llegit, que saps segur que el tens a casa. Però el llibre no apareix. No pots recordar que n’has fet d’aquell exemplar, si el vas prestar o el guardares en un lloc equivocat. Arribes a considerar el fet que mai el vas tenir i que potser ni tan sols l’has llegit: només tens un record vague que potser prové d’una ressenya o de la recomanació d’una amiga entusiasta. No trobes un llibre i en asseure’t al sofà penses que amb el pas del temps arriba el dia en què tot sona lluny, com un ressò que es va apagant, fins que al final venç el silenci, que en realitat és allò que en diem oblit. Llavors ens costa reconèixer una cara, una mirada, perquè la pols l’ha anat esvaint lentament. Tornes a pensar que una fotografia et retornaria el convenciment que aquell rostre era tan harmònic com vols recordar, malgrat haver oblidat ja el seu nom.

Penses que no ho vas somiar i et vols convèncer del fet que tot és normal. Obres el llibre que no buscaves i et trobes una fotografia que no recordaves. Al començament de la novel·la hi ha una entrada que diu una cosa així: «La bogeria, de vegades, no és una altra cosa que la raó presentada baix una forma diferent». L’epígraf se suposa que és de Goethe, però ho poses en dubte. Tornes a la fotografia i penses que és d’un familiar llunyà parent de la mare que va marxar a Cuba. Però també podria ser el teu besavi de Barbastre. Apuntes coses en llibretes perquè de jove ho feies en fulls de paper que es perdien o eren llençats a cada mudança. Les mudances serveixen per perdre llast, però també per fer créixer l’oblit futur.

Lluites contra l’oblit, a favor dels perdedors que ningú no defensa. Et sents obsessionat amb la cerca de la identitat, la culpa i la memòria amb el temps perdut entre crepuscles i albades. Trets de gràcia i terra remoguda. Sang. Perquè no dónes treva a l’oblit? No és sovint millor mirar i veure que al fons del passadís tot ha desaparegut? No. No pots resignar-te a l’oblit perquè es clava com un ganivet esmolat i fred. L’oblit és gèlid. Mires i els ulls s’humitegen. Mires i sents que tot forma part d’un viatge sentimental que intenta la reconstrucció pròpia i executa la dels qui romanen ocults a les vores dels camins o a fosses amagades de la veritat.

Oblit i record lluiten per dibuixar un retrat malenconiós dels paratges de la teva joventut. No es tracta de nostàlgia, només d’una representació del que és intemporal, interior, ple de pols. Mires al passat i recordes amb estupor totes les errades comeses. No hi ets amb qui havies projectat perquè al final saps que l’única persona que no s’equivoca és la que mai no fa res, però no fer res no et va conduir a la vida que volies, no fer res et va allunyar d’una esperança o d’uns ulls verds, o d’una veu dolça. Fer, també. Molts actes ens propulsen fora dels marges, moltes accions ens han fet caure deixant-nos els genolls nafrats.

Recordes i penses que darrerament tot sempre succeeix en el passat, encara que de vegades es tracta d’un ahir molt semblant al present. No va ser un somni. Et sents presoner de les decisions i saps que només és digne de llibertat qui sap conquerir-la cada dia. Tampoc aquesta frase la puc atribuir a algú que va viure ja fa molt temps. El present pareix sempre estancat dins un bucle de repetició i el passat potser forma part de la nit, per això l’oblit s’assembla tant als crepuscles d’hivern.

Busco una cançó i sona Riders on the Storm

«Oblit i record lluiten per dibuixar un retrat
malenconiós dels paratges de la teva joventut.
No es tracta de nostàlgia,
només d’una representació
del que és intemporal, interior, ple de pols.»

J. M. Vidal-Illanes © 2017

Retalls de diari

retalls de diaris

Un dia puges del bar després del vermut i agafes tots els diaris que tens per casa. Els apiles. Poses música, probablement el Concert per a piano i orquestra número 2 de Rakhmàninov, i t’asseus al sofà amb les cames encreuades. Com que oblides agafar les tisores, t’has d’aixecar i anar al teu estudi a agafar-ne unes, de les que tallen bé el paper fi. Aprofitant el viatge et serveixes whisky, tot sol, i somrius perquè encara queda mitja botella. Tornes al sofà i la penombra concentra l’escassa força del moment damunt una idea estranya: retallaràs les notícies de perdedors que hi trobis. La premsa és una gran font de retrats de fracassats des de l’instant que esquiva les bones notícies. Curiosament molts lectors de narrativa busquen tot el contrari i s’amaguen darrere una cantonada quan veuen passar un llibre que certifica la frustració d’una vida incompleta. Les notícies dels diaris desapareixen l’endemà o passades unes hores. Quan l’horabaixa prens un diari al bar, perjudicat per la transició de mà a mà, descobreixes que aquelles pàgines traspuen agonia i que al moment de tancar el local les llençaran al contenidor de paper o cobriran el terra acabat de fregar.

Hi haurà més dies de vermut, o de cafè, que és el que més prens al llarg del dia, un cafeïnòman reconegut, és clar. Anotes a l’agenda amb lletra petita que has de buscar a Internet si hi ha cap associació de Cafeïnòmans Anònims, i gires pàgina. La penombra és així, mai saps quan s’apareix la realitat, al cap i a la fi veiem el que veiem gràcies a la llum, el que roman a la foscor és invisible. Les històries de les persones que hi perden un dia i queden al marge, també acaben transitant en la penombra fins a endinsar-se en una invisibilitat total. Això no només és injust, sinó que maximitza la desesperança i la pèrdua de fe en els éssers humans. Els diaris amaguen una part de la realitat perquè només expliquen la meitat que interessa. Com va dir James Salter: «Hi va haver una època en què m’hauria agradat escriure un llibre de pàgines perfectes, però vaig arribar a la conclusió que era massa restrictiu». Mires per la finestra i fa fred perquè recollir lentament les despulles que ningú no vol és una tasca trista.

Has decidit reciclar una carpeta vella on guardar, ben classificades i amb notes recollides a post-it grocs, les històries perdudes de personatges anònims que s’enfonsen en la desesperació, l’oblit, els traumes. Els diaris són un gran magatzem efímer de biografies desapercebudes i el paper groguenc i cansat que les acull té un tacte romàntic i desesperant alhora. Potser també hauries de retallar idees i cròniques de revistes dominicals o deixar de pensar en tambors cada cop que sents que vols protestar per alguna injustícia. Un dia, passats els mesos, la carpeta s’haurà quedat petita i decidiràs comprar un arxivador de sobretaula verd fosc, que no trobes i al final és negre. Ho faràs després de prendre un rebentat de rom Amazona al bar de la cantonada. Les cantonades també amaguen històries, de vegades grises, d’altres transparents. Mai no saps el que espera darrere el perfil angulós d’un cap de cantó, però sovint té la forma d’una silueta enemiga.

Quan un matí de pluja persistent i cel uniforme veus que l’arxivador està gairebé ple, decideixes donar la passa final. Ordenes, classifiques i filtres els retalls. En tries vint i els vas col·locant successivament en posicions diferents formant un arbre de tronc torturat. Les peces es desplacen i al final entra una llum espectral per la finestra i saps que ho tens. Escrius un índex i penses un títol. Passats deu mesos descobreixes que has escrit un llibre de relats, de relats de persones oblidades, perdedores, al marge del fil de la vida i encerclades per una gàbia. El dia que ho enquadernes és gris i comences les correccions, la relectura, la revisió de la música i el ritme d’allò que has escrit. I penses que uns retalls de diaris no poden menysprear-se mai, ni poden caure en l’oblit. Has rescatat del fons de la sorra freda un bri de foscor i l’has exposat a la claror del dia: avui vint històries han deixat de ser anònimes i perdudes i han perdut la invisibilitat, tot i que segueixen encloses dins una gàbia de cantonades insospitades i girs no sempre desitjats. Ja no són només retalls de diaris, i tornes a posar música, probablement el Concert per a piano i orquestra número 2 de Rakhmàninov.

J. M. Vidal-Illanes © 2017 (Mentre escolto Marching Bands Of Manhattan de Death Cab For Cutie)

Necessitar un títol

borges-1000x641

Borges, per Sara Facio

Posar títol a una obra literària és com destapar aquella estilogràfica que fa temps que no utilitzes i quan més la necessites descobreixes que la tinta s’ha eixugat. Evidentment, decideixes reomplir-la, obres amb cura l’ampolleta de tinta i suques el plomí accionant la manxa del dipòsit repetidament. Llavors conclous l’operació i et poses a escriure tot just en el moment en què cau sobre el paper una sublim taca negra en forma de degotís que s’escampa sense control. Mai no se m’ha donat bé posar títol a les meves obres, potser no sóc dels que deixen córrer la ploma, però col·lecciono degotissos.

El gran mestre Borges opinava que escriure era com dirigir els somnis, ell no tenia cap problema amb els títols dels seus escrits. Probablement era uns dels escriptors que més afinava quan es tractava de posar nom a una creació literària. Llegeixes: «Historia universal de la infamia» i saps que estàs davant d’una gran obra. Ressegueixes els lloms de la biblioteca i t’has d’aturar forçosament davant un llibre que es diu «El hacedor», no tens alternativa, «El Aleph»… Que pots fer davant un relat que es diu «El jardín de senderos que se bifurcan»? Només ens queda rendir-nos al geni i vèncer la temptació de copiar-lo descaradament.

La literatura no es otra cosa que un sueño dirigido.
Jorge Luis Borges

Quan no sé quin títol posar a un dels meus escrits, m’aixeco i em poso les mans a les butxaques, és un simple gest instintiu. Aprofundeixo amb els dits, com si esperés trobar un bocí de paper amb unes paraules salvadores escrites per algun amic invisible. I camino lentament traient i posant les mans alternativament ara dins una butxaca dels pantalons, ara a l’altre. Quan això deixa de funcionar agafo una capsa de galetes salades i me’n cruspeixo un grapat. Sé que dins els meus relats existeix un parlant líric, però descobreixo amb desolació que és mut quan és el moment de revelar-me el títol. Quan busco bellesa en el nom d’una obra, acabo per trobar una frase que produeix nàusees, o pitjor, provoca ganes de fugir corrents i d’allunyar-se del llibre, posant la màxima distancia amb ell com si estès maleit. Llavors començo a riure de mi mateix i miro per la finestra: s’han acabat les crackers.

Si em trec les mans de les butxaques, és només per acabar amb el whisky que s’està aigualint. Només set o vuit copes més tard sóc capaç de començar a trobar la bellesa en les paraules amagades al títol que se m’acaba d’acudir. L’escric repetides vegades i poso música, sovint ballo al centre de la sala i en acabat decideixo anar a dormir, mirant amb un somriure furtiu el tros de paper que ha quedat devora el teclat de l’ordinador. L’endemà el títol que tanta alegria em va causar, em provoca un atordiment barrejat de ressaca i odi. Definitivament: no sé posar títols. I Borges torna a l’assalt.

La belleza es ese misterio hermoso que no descifran ni la psicología ni la retórica.
Jorge Luis Borges

Fa molts anys, vaig conèixer una noia que quan entrava a casa anava deixant un rastre d’objectes pel terra del passadís, era molt desordenada, però sabia posar nom a les coses i títol als relats. Jo anava darrere seu recollint tots i cadascun dels objectes: la jaqueta, una bufanda, la bossa, una segona bossa… i així fins a recollir-ho tot i deixar-ho damunt el llit de l’habitació de convidats. Quan s’asseia al sofà li’n preparava un còctel i feia un resum del relat que acabava d’escriure. En aquell punt la demanava un títol, sense pensar-m’ho, com un atracament amb una navalla en una cantonada fosca. Ella deia: «El darrer plec» o «Òrbites en sincronia». I jo em perdia.

Ara quan he de posar nom a un relat o una novel·la intent fer un concurs radiofònic, però em manca un programa on proposar-ho i per això a l’hora de sopar ho demano humilment a la família que comença a vomitar propostes, la majoria molt millors que les meves idees inicials. Amb tot, no acabo mai per decidir-me, i les obres queden durant mesos amb títols provisionals, o simples punts suspensius. Començo a posar nom i a canviar-lo, li passo el corrector blanc al damunt i torno a escriure un altre i un altre i així fins que la coberta queda marcada amb una espècie de furóncol gruixut. Tinc una novel·la acabada fa mesos però no puc enviar-la a l’editorial perquè no sé quin títol posar i això és com no haver escrit res, com si les dues-centes vint pàgines es trobessin en blanc.

Hay que tener cuidado al elegir a los enemigos
porque uno termina pareciéndose a ellos.
Jorge Luis Borges

També va ser Borges qui va dir que el perill de tenir enemics és acabar per semblar-nos-els. Això potser és el que em passa amb els títols, se m’apareixen com enemics als quals no em vull semblar perquè representen allò que no trobo a les butxaques, ni a les galetes salades i això em fa por. Escric, cada dia, molt, però no sé posar títols, en sóc incapaç. I ara m’aixecaré i caminaré buscant entre els plecs de les butxaques dels meus pantalons, infructuosament. Sembla que torna a fer fred.

J. M. Vidal-Illanes © 2017

© Fotografia de Borges

Història d’Isaac

discos

Escoltaves vinils en el vell Telefunken del pare, muntat sobre un moble de fusta noble, que desplegava una sonoritat destacable en aquells finals dels anys 60. Era una ràdio amb amplificador integrat i el plat a la part de sobre, amb una coberta negra de baquelita d’una brillantor inquietant. I sonava Story Of Isaac amb la cadència de Cohen i la mirada absent de la mare, que no es cansava d’escoltar-lo. Sempre vas suposar que ella sentia alguna cosa més que admiració per aquella veu profunda i sensual. La mare et va fer escoltar el Songs from a Room el mateix any 1969 en què va arribar a la vella botiga de discos de la plaça Bastió. El disc va començar a girar i de cop vas sentir una estranya emoció per a un infant de la teva edat. Cohen sonava amb una profunditat majestuosa en aquell equip. Els altaveus a cada costat, en grans caixes de fusta de noguer, sonaven imponents. Pel finestral del pati entrava una suau llum de finals de tardor i a la cuina algú estava preparant te i galetes de mantega. Era un capvespre de dissabte. El pare treballava, el seu dia d’escoltar música era el diumenge al matí.

Uns anys més tard un nadal us va arribar a casa un equip d’una sonoritat molt superior, tan sols era un Vieta Dos, negre i blanc, metàl·lic, però amb uns feixucs altaveus de tres vies i un plat Ocnoson muntat dins una caixa de fusta clara. Tu ja anaves a l’institut i per primer cop començares a escriure. Les felicitacions del professor de literatura davant una redacció sobre el teu avi, varen descobrir-te un món nou: tenies una especial sensibilitat per la narració i la poesia, i darrere aquell teló de lletres sonava la veu de Leonard i els llargs contes de la mare. Vares escriure sobre l’avi, perquè el pare sempre treballava i no sabies que contar d’ell. Ara, sí. Mires enrere i penses les poques i intenses històries que retens amb esment i calidesa juntament amb la música dels dies de festa.

Escoltes Leonard Cohen i la teva adolescència comença a circular a gran velocitat per les venes. Un calfred et deixondeix i un pessigolleig esclata a cada nota. Comproves que han passat molts anys i tornes a recordar la companya de pupitre i la mirada de reüll que et va perseguir incessant aquell primer dia de classe. També recordes la llum tamisada de tardor, i potser l’olor del forn i del te. I el pare, que et va veure un dia amb ella i va assentir amb el cap amb una dissimulació subtil i elegant. Els pupitres estaven a tocar, aparellats, i les vostres mans, també. L’olor de sàndal i palla i la pell suau d’ella et torbaven. Només eres un adolescent enamorat de la companya de pupitre i del seu tacte.

Tres mesos després, amb el fred de desembre, les mirades es van fer profundes i es convertiren en besades i en més cançons de Cohen. La seva predilecta era Story Of Isaac i la va dur a classe d’anglès, on el professor posava cintes de casset per incentivar l’exercici de la traducció i de la comprensió oral. Quan va començar a sonar la música ella et va agafar la mà per davall el pupitre, gairebé sense moure’s i te la va acompanyar lentament cap a l’entrecuix. Durant uns segons el fort batec del teu cor no et va deixar sentir ni entendre res de la cançó, només notaves uns cavalls desbocats que et colpejaven la jugular i les temples, mentre senties bullir el teu rostre. En acabada la cançó ella et va enretirar la mà i no es va moure durant uns instants. Quan va sonar la campana es va girar amb una mirada massa intensa pel teu enteniment. Els lavabos del gimnàs varen fer la resta. No guardes un especial bon record d’aquella experiència, però Cohen segueix sonant cada cop que passes per davant l’edifici del vell institut.

J.M. Vidal-Illanes © 2017