Nàufrags interiors


Patera

Entre la mort i la vida: el mar i la guerra

Intentaves dormir pensant en les postes de sol que es dissolien en l’horitzó com focs d’artifici efímers, eren només uns minuts al final d’uns segons, però tan sols et sortia al pas la imatge del primer cop en què aquell llampec va anar seguit d’una explosió i un núvol de pols. Volies dormir però no podies oblidar les nits de fletxes de llum sobtada i d’esclats mortífers que travessaven el cel trist, perquè hi ha sorolls inesborrables que sonen constants. Quan no tens res, que hi pots perdre? No es pot viure de les runes que altres han conreat a casa teva. No hi ha crepuscles quan fugir es converteix en un passaport a la vida o a la mort. Quedar, només oferia una d’aquestes dues opcions i no ho volies comprovar. Sentir-se part d’una espècie d’experiment no reconfortava: peces en un tauler d’escacs que eren desplaçades des de la distància. Has reconstruït molts cops els moments en què vares planificar-ho tot: marxar, perdre de vista l’horror. Les arrels havien estat arrencades pels obusos i les bales, per la irracionalitat dels assassins. Però, quan no saps qui és l’enemic, contra qui lluites? Per això vares marxar, per deixar que fos el temporal qui decidís el teu destí. L’alçada de les onades podia certificar la diferència entre la vida i la mort, ho sabies, però decidires embarcar-te en la incertesa amb forma de taüt i tacte fràgil. Assumires el cost en diners i en risc perquè sabies perfectament el que hi havia al teu costat de la ribera i per contra volies pensar que a l’altra vorera podia haver-hi una realitat diferent amb una nova vida o, potser, amb un no-res.

El viatge era llarg. Tu, la teva dona i unes escasses pertinences salvades i lleugeres sortíreu de matinada. Van ser gairebé dos mesos esperant una oportunitat, temps suficient perquè la teva família deixés de saber res de tu metre començaves a sospitar que mai més no en sabríeu res d’ells: pares, avis i parents massa vells per emprendre camí. Alep era com un gran mausoleu en runes. Has pensat sovint que mai no podràs oblidar aquest horror i que faràs el possible per justificar la decisió d’abandonar-ho tot. Has recordat com si fossin cops de puny, com passaven les setmanes mentre ploraves pel fet que ningú en la guerra no sabria tampoc de l’existència del teu fill. Quan a la fi vares poder contactar amb el que podia quedar del teu passat, vas descobrir que no hi havia res, que ja no hi eren i el buit havia canviat de bàndol. I allà on hi havia mort ara hi ha la calma i un vaixell proscrit que et salva la vida. I a l’altre costat d’una frontera sospites que hi ha una acollida sempre que puguis fugir prou ràpidament. La tasca humanitària només és un instant entre la vida i la mort. Confies en qui et pot ajudar, però mires amb incertesa les autoritats que no saps si et facilitaran o no l’estatus de refugiat o, simplement, no t’expulsaran en calent. Per això, quan descobreixis la sortida sabràs que ser tractat com un furtiu et farà persona i et salvarà la vida perquè què t’allunyarà de ser una víctima d’un bombardeig més. La pols comença a dipositar-se en el passat.

T’has jugat l’existència a la mar, amb la teva jove esposa, perquè així els soldats ja no et podran disparar en la foscor de la nit. Et disparaven a Alep, us varen disparar quan caminàveu buscant una sortida, i us dispararen també per la simple sospita d’una frontera incerta. I aquí et vares salvar perquè mentre tremolaven els fonaments de casa teva, ara destruïda, vares dibuixar meticulosament el teu futur. Res era improvisat, fugires amb la teva companya, que ara és la teva esposa, i planificares un somni que sabies que potser no seria com havies imaginat.

En haver deixat les bombes enrere descobrires que tenies més esperança que por. La teva dona ho havia tingut més difícil, víctima de violacions durant els assalts a la ciutat ha conservat, però, la vida. Saps que el teu fill potser serà teu, o no, i malgrat tot no t’importa. Quan la teva vida no val més que un gènere perible en un mercat tronat, entens que la fugida és l’únic camí. Immers en la polseguera fores incapaç de saber perquè havies de ser víctima. Molts dels teus vells amics d’escola havien estat reclutats o segrestats, era qüestió de temps que tu també ho fossis. No t’importava lluitar, però no entenies ni els motius ni quin se suposava que era el teu bàndol. Les mentides fan que no puguis saber qui és qui en tota aquesta confrontació de múltiples fronts, les teranyines del poder són extenses i confuses i eren utilitzades per desdibuixar el traç de la realitat lineal.

Has estat acollit, les ONG que t’havien recomanat t’han ajudat amb la paperassa i amb el reagrupament. Moltes setmanes més tard de la separació a la frontera has pogut recuperar la dona que ja està de cinc mesos. I així seguiràs, potser ocult entre el marasme d’una gran ciutat que et regala un singular anonimat i faràs el possible per tirar endavant i trobaràs la tribu i aconseguiràs malviure i donar un futur que no sigui una mort segura al teu fill i la teva dona. Has sobreviscut, i això és molt, a la guerra al teu país i a la batalla de la Mediterrània. Sobrevius, i això té un valor incalculable quan saps que la mar és una tomba si no trobes un vaixell de salvació sortint al camí. I seguiràs fugint si no et deporten, fins a arribar on uns parents del pare de la teva dona tenen un restaurant. La vida no serà senzilla perquè la solitud que deixa una generació desapareguda baix el foc de morter i l’encert de franctiradors és molt llarga. Amb el temps cicatritzaran per fora les ferides quedant obertes les nafres interiors. Quan el teu fill comenci a caminar, sabràs que un dia podràs no tornar més a la teva terra destruïda: no serà una opció. Quan ets un nàufrag interior entres dins l’univers dels desnonats del món, i dorms cada nit com un rodamón sense fronteres, no importa on hagis pogut construir una nova llar.

J. M. Vidal-Illanes © 2018

2 pensaments sobre “Nàufrags interiors

  1. Un text molt emotiu per la seva realitat i duresa. El més lamentable de tot plegat és que quan aquesta pobra gent arriba a les nostres terres encara hi ha qui els menysprea i qui argumenta que ens “roben el treball”. Els nostres governs occidentals els hi ho han robat absolutament tot: els familiars, els amics, la casa, la seva terra, la pau, el futur, i, sí, potser també la feina.

    Liked by 1 person

    • M’agrada recuperar de l’oblit a qui acaba condemnat al marge de tot. Aquestes persones són notícia efímera, quan en realitat ho estem vivint cada dia i afecta a milers de congèneres a qui gairebé no prestem atenció. Estic d’acord amb què sovint els nostres governs i nosaltres mateixos en som una mica còmplices de la situació.
      Moltes gràcies per comentar.
      Abraçada!

      Liked by 1 person

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s