Franges de fum


Heroin

Franges, fronteres i comiats

Arribares molt abans del que havies previst després de caminar durant un temps indeterminat. Atenyeres una plaça oberta fugint de tu mateix en una cursa en què t’havies perseguit engolit per la insegura fosquedat dels carrerons estrets i humits d’una ciutat plena de confusos records. Un bar, d’escala estreta i plena d’obstacles. Ciutat grisa de cel cobert i llum matisada, un lloc que resultava familiar però que no identificaves. No encara. Mentre la nit naixent desplegava un tènue tel d’incertesa, anares descobrint amb desconcert que no sabies d’on venies ni en quin moment havies arribat a aquesta frontera de la fredor. Caminares cada cop més lentament i al davant només veieres clarament el fum que sorgia dels embornals del terra i que formava unes estranyes franges de boira que hagueres de travessar cada deu o dotze metres. Llums de neó. La sensació d’arribar anticipadament era cada cop més intensa. A mesura que oblidares el passat, vares reconèixer amb més claredat aquest lloc de pedra freda i molsa lluent.

La plaça era en realitat una confluència de rutes possibles que obria pas a un passeig de lledoners carregats de flors i que es perdia en una llarga recta ombrívola, la flaire que s’escampava al teu davant era dolça. Sentires cansament, desitjares dormir. Vares pensar a arraulir-te en el confort d’un racó arrecerat i així descansar unes hores. Però aquelles franges de fum sonaven com a cants d’éssers estranys, mentre allà dalt els núvols abraçaven una lluna gairebé plena. Volgueres mantenir-te calent, mentre la foscor començava a devorar els perfils del paisatge que t’envoltava i tot anava girant lentament com un cilindre negre i intens. Hores en repòs que començaren a convertir-se en el pes dels anys perduts i silents. La boira intensificà l’aspecte de franges de fum que començaren a cobrir-te com la marea d’aquella platja d’infantesa al sud de l’illa que et va alletar. I tot era dolç.

«Podries fer foc i escalfar-te, podries pujar el turó que amaga una cançó definitiva, podries pensar que aquí romandràs sempre jove».

Havies arribat massa prest, molt abans del que ningú del teu voltant havia previst. Jugar amb les fronteres de la irracionalitat és una forma de fer que les brúixoles deixin de funcionar. Fugies sense fre, però l’agulla sempre va ser més ràpida que tu. Un dia en què els ulls et volien esclatar i les temples jugaven a donar cops regulars i interminables, vas sentir que el camí descendia ràpidament dibuixant una ruta només d’anada. Aquest dia potser era avui. Fos com fos, tot va esdevenir suau i agradable i la plaça et va semblar més gran que mai. Només durant un segon et va semblar que el cel s’obria. Això va ser just quan la foscor et cobrí del tot, plena d’una fredor blava i intensa. Franges de fum envolten el teu no-comiat i algú plora.

J. M. Vidal-Illanes © 2018

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s