No els agrada…

pensar

Ens tenen por quan pensem

Dies en què pensar és perillós. No els agrada. Et miren amb desconfiança però observen amb profunditat. Només accepten una moral, una direcció, un agenollament, una retirada, la rendició en veu baixa. Però no els agrada el pensament, no volen que ho facis perquè saben que serà diferent, que acaronaràs mots subversius, que despertaràs odi, el “seu” i unilateral odi. No volen que pensem, no els agrada el que penso. No poden posar gàbies al color. No poden controlar-nos quan escrivim veritats. No poden vèncer la intel·ligència i això els exaspera infinitament. Penses i pensem mentre ells perden el control i incrementen la pulsió de l’odi. La música de poetes els fon els mecanismes i els destrueixen lentament mentre intenten surar aferrats a salvavides de còlera, a pasteres de ràbia, dins una tempesta que han provocat amb la seva fúria irracional. No els agrada que ni com penso. No els agrada el meu color preferit. Odien els meus principis. Odien la meva manca d’himnes, de banderes, de fronteres, perquè no són les seves. Dies en què pensar és imprescindible. Dies en què defensar-nos és mostrar que estem vius. Dies que són una vida en la qual no renunciem a ser com som. I vides en què no deixarem de ser-ho ni de lluitar mai. No els agrada, per això penso amb més força que mai.

J. M. Vidal-Illanes © 2017

L’illa, el far, el vent i els homes

«Un dels vint-i-dos relats breus, sovint molt breus, que formen el volum L’illa, el far, el vent, de Josep Manuel Vidal-Illanes (Gregal, 2017), el protagonitza un home que un dia veu un feix de bitllets al seu abast i, sense poder resistir la temptació, els agafa i arrenca a córrer. Es troba a mitjans de mes i ja no pot comprar menjar. Quan comprèn que la policia li ha seguit el rastre i l’arrestarà, no té altra preocupació que evitar que la detenció tingui lloc davant el seu fill petit. És una bona mostra del que presenten aquests contes: gent que viu als marges de tot (als marges de la societat, als marges dels afectes, als marges de la raó), retratats amb un pinzell literari que mira de posar en relleu la seva dignitat. No hi cerqueu la saturació de peripècia de la literatura comercial: cerqueu-hi el retrat pietós d’ànimes humanes. Sí, he parlat de pietat: algú ha dit, alguna vegada, que al cor de la literatura hi ha de bategar la pietat.
Josep Manuel Vidal-Illanes parla de persones solitàries, de desnonats, de vells, de desequilibrats, de gent sacsejada per la desventura. La seva prosa, darrere la qual endevinam molt d’esforç d’estilista, transforma aquesta matèria primera de color fosc en un objecte literari que ens acompanya. Les emocions que els relats desperten no són fruit de cap efectisme fàcil sinó del maneig hàbil de tècniques narratives que tenen a veure amb coses l’ús del temps o el punt de vista. En alguns contes, el narrador ens conta la petita vida d’algú adreçant-se-li en segona persona. El “tu” crea proximitat i calidesa: l’autor i la criatura literària es miren als ulls. En un d’aquests, el protagonista ha comès un dels crims que la nostra societat considera, i amb raó, més execrables. La segona persona és arriscada, perquè podria entendre’s com a comprensió o justificació. També és una aposta reeixida, perquè la lliçó profunda és que aquella ànima negra està feta de la mateixa matèria que la nostra. Compartim vulnerabilitat: aquesta és la lliçó de L’illa, el far, el vent

M. A. Llauger © / Ara Llegim

Archivo 11-11-17 11 12 38