Fer molta feina per no haver de treballar


gran_muralla

Així, amb una copa de whisky a les mans i sense moure un múscul de més, miro els colors de tardor a posta de sol. No fer res pot ser un exercici de dificultat extrema pel qual t’has de preparar durant molts anys. Recordo un company d’institut que volia viure sense treballar, em deia que això és el que havia fet sempre son pare i que, pel que semblava, també ho havia fet el seu avi. Dels ancestres més remots, no en tenia gaires notícies, entre ombres de memòria va saber que desaparegueren abandonant les respectives famílies, un a Filipines i l’altre a la França revolucionària: no tenim constància que tingués res a veure amb la invenció de la guillotina.

Viure així implica una ambició desmesurada, gairebé inexistent. Per viure sense fer res, com aspirava el meu amic, la natura ha de dotar la cadena cromosòmica familiar d’una antològica sèrie de característiques essencials: una barra descomunal, una simpatia natural desbordant i una capacitat infinita d’atreviment. El meu amic Ignasi volia seguir les petjades heretades per no trencar aquesta cadena i una de les tasques que més el tenia ocupat la major part del dia, era pensar com trobar la fórmula que el permetés complir el seu somni. Veure’l planificar ordenadament ardits infinits em semblava tant fascinant com inútil, però jo estava equivocat.

«Es necessita molt temps per ser un geni. Vostè s’ha d’asseure molt, sense fer res,
realment sense fer-ne res
».
Gertrude Stein

Realment el xaval treballava molt per empescar-se com no fer feina la resta de la seva vida. Va pensar a casar-se amb la filla d’un industrial del calçat, multimilionari per més senyes (en pessetes, és clar). I durant dies va ordir un elaborat pla que hauria de desplegar al llarg dels anys següents. Va arribar a sortir amb l’al·lota, però el matrimoni no va arribar mai perquè una noia francesa es va interposar al bell mig del pla perfecte. La noia, morena, una mica més gran que ell i d’ulls intimidatoris, era guia turística. Així, que el meu amic va acabar a la Xina, fent de guia a la Gran Muralla per a espanyols despistats. Curiosament va aconseguir el seu objectiu, guanyar una bona remuneració a canvi de no treballar mentre sucumbia a la mirada de Nicole. Per l’Ignasi, això de passejar turistes mentre recitava quatre vaguetats sobre l’enginy de pedra, no era una feina ni res que s’hi assemblés, més aviat semblava una forma de vagarejar a la recerca del no-res absolut, com si el temps s’hagués quedat impregnat en aquelles lloses de l’empedrat de la Muralla i arrossegar les sabates, dia sí i dia també per l’indret, fos un acte revolucionari.

Però com tota història que comença, també té un final. A la Muralla xinesa, la francesa i el no-treball, s’hi va interposar una canadenca deu anys més jove que la Nicole. L’Ignasi ja havia fet els trenta-cinc i ella era una graduada en història de l’art amb moltes habilitats. Evidentment, el meu amic va aconseguir un visat pel Canadà i s’hi va traslladar. Al començament va viure de la noia, que al seu torn vivia dels pares, que hi vivien d’una gegantina explotació de fusta. Passava el temps obtenint permisos d’estudi per a la Universitat de Montreal, una feina burocràtica titànica. Tres anys després va haver de marxar, entre altres motius perquè s’havia matriculat a literatura americana on va conèixer una noia costa-riquenya filla d’un industrial farmacèutic que li ho va posar tot molt fàcil.

«Les meves frases penetren pels porus
i queden sota la pell,

però la gent no s’adona».
Gertrude Stein

A Costa Rica va aprendre a viure aplicant tot el que havia après al llarg d’anys de grans esforços. Així que es va doctorar en fer encara menys que res. Va muntar una escola de surf de vela i es va dedicar a passar els dies bevent cervesa i menjant llagosta. La noia volia ser poeta i el pare la mantenia i la publicava llibres. Un dia, Tatiana, que així es deia ella, li va confessar que no entenia per què la seva poesia tenia tan poc èxit. Ignasi li va recordar una frase que havia llegit en l’època de Canadà. Ella escrivia molt bé i el seu llenguatge tocava a fons, però els lectors no ho entenien. Llavors es va adonar que ell també podria escriure, sense fer res, només esperar que les pàgines s’omplissin full rere full esdevenint llibres publicats i venuts. Un pla perfecte. I va començar a escriure i la seva escriptura el va conduir de tornada a Barcelona, amb la Tatiana. Passats dos anys, es va interposar una nova persona a la seva vida, però en aquest cas va ser un representant d’un laboratori alemany, conegut del pare de Tatiana. La noia va deixar d’escriure i es va traslladar a Munic, on va formar una preciosa família adinerada centreeuropea. Ignasi, sense remei, va haver d’ordir un nou pla per viure sense fer res, i es va fer editor. Va descobrir que escriure, tot i que no era una feina, implicava un cert ordre i disciplina, i ell, el que volia, era navegar en iots de clients, practicar la pesca d’altura i avaluar la qualitat gastronòmica de restaurants caríssims. Avui, l’home és un alt executiu d’una multinacional de l’edició i cada dia de la seva vida l’aplica metòdicament a seguir fent molta feina per no haver de treballar gens.

«S’ha de ser molt dropo per escriure un llibre».
Gertrude Stein

J. M. Vidal-Illanes © 2016

2 pensaments sobre “Fer molta feina per no haver de treballar

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s