Rellotges


Un dia a Twitter llegeixes això: «A la vida s’han de tenir clares les prioritats. Avui la meva és canviar la pila del meu estimat rellotge de polsera. Es va aturar fa uns 8 anys» @conxinf [ConxiDeSaRoqueta] i penses que és una magnífica excusa per escriure al fil d’aquest enginy subtil. Passen les setmanes i arribat l’agost creus que has d’alliberar la idea que quedà oblidada al núvol dins un arxiu provisional. Per això (i per a no tancar per vacances), us deixo una breu lectura d’estiu.

«A la vida s’han de tenir clares les prioritats. Avui la meva és canviar la pila del meu estimat rellotge de polsera. Es va aturar fa uns 8 anys»
@conxinf


antique-clock-wallpaper-mobile-whj

Qüestió de temps

Un dia d’estiu a una hora inusual, obres la persiana i mires cap a llevant. Sí, el cel net i l’aire de matinada lleument fresc et suggereixen que avui farà un dia clar i calorós de finals d’agost. Les vacances es comprimeixen mentre escoltes el silenci i la foscor. Penses: «Un bon dia, sí». Potser ha arribat el moment de tancar alguna porta i d’obrir-ne altres. Romans quieta, mirant l’albada que neix sedosa en la franja de l’horitzó amb suaus tonalitats turquesa que oprimeixen un tel groguenc de llum molt intensa. La cafetera allibera l’aroma i comença a espurnejar: corres abans que no bulli el cafè.

L’olor d’una torrada de pa moreno et recorda una matinada singular de la infantesa. Penses que a la vida s’han de tenir clares les prioritats i estens la confitura d’albercoc damunt el pa i la mantega. Quan arriba el moment, et dius silenciosament, s’ha de fer allò que quedà pendent. Cada cosa té el seu instant, ni abans, ni després: només perceps el minut just i ho entens. Avui l’aire de matinada és fresc i fa olor de blat segat acaramullat en sacs. Et dius, mentre agites el cafè amb llet amb la cullereta, que els rellotges s’aturen però el temps no. Els darrers anys han passat molt aviat i això degué ser el que va inspirar Woody Allen quan va dir: «M’interessa el futur perquè és el lloc on passaré la resta de la meva vida». Al futur el temps s’atura i el rellotge continua.

Vas a la calaixera on preserves el passat. Tot és qüestió de memòria. Avui la teva prioritat és canviar la pila del teu estimat rellotge de polsera. Es va aturar fa uns vuit anys quan vas tocar amb la punta dels dits la frontera entre el passat i el futur. L’agafes i el fiques dins la bossa. Mires l’interior de la casa que comença a il·luminar-se amb els primers raigs de sol, tot està com ara fa vuit anys: els rellotges s’aturen, el temps, de vegades, també. Una època vas ser més jove que ara perquè el temps no tenia el mateix valor: et volies viva a cada instant, però caminant en la frontera dels límits. Esperes. Escoltes música mentre els pensaments es despleguen per la sala amb una dansa de sorra i vent: una metàfora desèrtica d’allò que és efímer. Ara dius mentre apagues l’estèreo: «El rellotge i el temps es varen aturar fa vuit anys en aquesta casa. Avui és el moment de donar corda a la vida». I surts tancant dolçament la porta un inusual matí d’agost.

J. M. Vidal-Illanes © 2016

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s