Paradoxes: vius i morts


Pardoxa

Estavellar-se contra l’ocàs

Alguns matins veig la desfilada desordenada de les persones que abandonen el Refugi d’acollida. La majoria d’elles transporta una mena de taüt invisible, però que pesa molt. I caminen a tombs, i segueixen una línia sinuosa, i no tenen enlloc on anar, i no compten el temps com fem nosaltres. Ningú els espera, només es tenen a ells i al dia que desperta i que pot ser el darrer. Marxen caminant devora el mur del cementiri. Els morts vivents existeixen, tan sols que aquí no reben cap nom perquè, simplement, són persones oblidades al marge de la línia matemàtica que ens ubica dins la utilitat. No pots discutir amb els teoremes matemàtics, tampoc no ho pots fer amb el teorema del destí. A la nit, en tornar al Refugi, alguns mancaran, sempre passa, no han pogut trobar el camí de tornada i no hauran de sortir l’endemà a l’albada carregant el bagul invisible perquè alguna cosa s’ha trencat amb el pas de les hores.

«Un no pot discutir amb un teorema matemàtic»
Stephen Hawking

Quan jo era jove i estudiava una carrera per arribar lluny en la vida, em vaig trobar amb la llibertat. Era una cosa que et permetia no retre comptes a ningú. Sorties del pis d’estudiants a fer unes cerveses i no sabies si l’endemà et llevaries a Saragossa a casa d’algun amic casual o, en el millor dels casos, d’aquella noia que et va dir que volia veure els teus ulls a la llum del dia. Tot funcionava sempre bé perquè tot s’anava solucionant amb el temps, la qual cosa fixava el teorema de què allò que acaba per solucionar-se no és un problema, i si no té solució, tampoc no ho és.

Així les coses, les cerveses em vam permetre de conèixer persones que, com jo, tenien fixat el destí de què no arribarien massa lluny en la vida. De fet, no ens ho treballàvem gaire, el futur. Un dia, ingressat a l’hospital Clínic, em van diagnosticar una malaltia crònica als ronyons. Em van prohibir les cerveses i em vaig passar al whisky. Anys després llegint les memòries de Stephen Hawking vaig descobrir que al llarg de l’últim any com a estudiant a Òxford, el jove se sentia cada vegada més maldestre, més inhàbil. Va anar al metge després de caure per les escales, però l’única cosa que l’hi va diagnosticar va ser: «Deixi la cervesa». Em va sorprendre que la cervesa a Òxford servis per conrear cervells brillants, els més brillants, i per contra a les meves contrades només conreava fracassats; devia ser cosa de la marca, vaig pensar ingènuament, però amb el temps he anat entenent que el problema, probablement, devia ser el whisky. Per això busco alguns dels meus amics entre els morts vivents que em trobo alguns fatídics matins, tot i que ja sé la sort que varen córrer: molts d’ells no s’aturaren en el whisky i s’abandonaren a una cursa que s’estavellava en l’ocàs.

«Cada vegada que sento parlar d’aquest gat,
començo a treure la meva pistola»
Stephen Hawking

Recordo que a les seves memòries el físic Stephen Hawking, ja prostrat en una cadira de rodes per l’esclerosi lateral amiotròfia, parlava amb ironia del principi d’incertesa de Heisenberg i s’endinsava en la paradoxa de Schrödinger i l’experiment del gat. A mi em sembla molt lògica la mecànica quàntica perquè això que els electrons poden estar en dos llocs diferents al mateix temps, em sembla extraordinàriament poètic i extremament vinculat amb els efectes del whisky. Dins la caixa, el gat també pot estar viu i mort alhora, per això dels electrons, la desintegració de la partícula radioactiva i l’alliberament del verí: gat viu i mort mentre la caixa està tancada gràcies a la Superposició. Ara bé, la poètica es trenca al moment en què obrim la caixa i podem comprovar si el gat segueix viu o no: en aquest instant, la màgia quàntica s’esvaeix i pertorbem l’estat de Superposició quan veiem que el gat surt espaordit del seu suposat taüt. Per això no l’heu d’obrir mai, la caixa; al cap i a la fi, Hawking afirma que quan sent parlar del gat i de l’experiment l’entren ganes d’agafar una pistola: fugiu abans que això succeeixi.

I això em torna als morts vivents: vius i morts alhora pels efectes d’unes decisions equivocades en moments puntuals, una reacció en cadena i un verí alliberat. Paradoxa de vius i morts. Ignoro si mai varen ser persones tranquil·les, silencioses, observadores. Probablement per això transporten una caixa que és la seva, el seu taüt. Un funeral suggereix sempre silenci però no crec que això impliqui una munió de ments fortes i sorolloses. Hi ha dies que quan passo pel davant del Refugi comencen a tancar les portes, entre núvols que tamisen la sortida del sol. Aquelles persones que marxen dins un silenci anàrquic són alienes al principi d’incertesa i a les paradoxes, només caminen però ja són morts, no temen als teoremes, només esperen que algú obri la caixa per poder entrar i descansar mentre esguarden durant uns segons el darrer ocàs.

«Les persones tranquil·les i silencioses són les que
tenen
 les ments més fortes i sorolloses»
Stephen Hawking

J. M. Vidal-Illanes © 2016

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s