Hi ha cafès que s’allarguen infinitament


B_Abbot_1937

El recó d’un bar qualsevol, i un cafè

[1]

Hi ha cafès que s’allarguen infinitament, tant com el temps que tarden a refredar, que tampoc no és massa. Baixes al bar. De fet, sempre baixes al bar, perquè sostens infructuosament que les grans obres s’han d’arrossegar prèviament per les barres poc il·luminades o pels angles de visió ocults d’una taula de marbre dubtosa. Una vegada vas descobrir que el marbre d’unes taules del teu bar favorit estava gravat per la part de sota, tenien uns estranys solcs que et resultaven inquietants, però vas mantenir el secret. Un dia, armat de tot el valor que se’t suposa, vas deixar caure el llapis delicadament amb la intenció de poder mirar el revers del marbre en el moment d’inclinar-te cap a terra: volies deixar el misteri al descobert. Va resultar que les taules eren làpides reciclades d’algun cementeri ignot, probablement comprades als encants i de procedència sospitosa. Vas anotar amb bona lletra, en una llibreta especialment seleccionada pel cas, els noms allà consignats, com si volguessis aixecar un acta de defunció post-sepulcre, entre la boira de fum i veus confuses del local. I allà escrivies, sobre el que va cobrir la tomba d’un personatge misteriós. Aquelles dates foren prolífiques, impulsat per la força tel·lúrica dels morts oblidats. Totes les taules d’aquell bar estaven lligades al destí dels desapareguts, els teus escrits s’enllaçarien amb les arrels de xiprers infinits.

Moltes obres conclouen molt després del seu final.

Igor Stravinsky

Quan ets un client fix del bar, arribes i saludes, et miren i amb una caiguda d’ulls tot queda sobreentès. El cambrer comença a moure’s i et prepara el cafè sense demanar res, mentre seus al recó de sempre: el teu refugi entre la penombra i la finestra que dóna a la foscor del carrer. Ensumes el cafè (el cafè sempre s’ha d’ensumar abans) i el deixes sobre el platet, protegit, descansant en una sort de zona segura d’aterratge. Baixar al bar, fer un cafè o prendre un whisky, pot ser la millor manera d’atansar-se a una breu història com aquesta. Escoltar jazz a casa, pot ser més confortable, però la vida creativa no pot situar-se mai en una zona de confort que no sigui un simple trànsit a la fase d’esclat: ensumar un cafè conforma la bellesa d’uns segons d’alegria, i a més et treu de sobre el sopor en què sovint s’instal·la la sinapsi neuronal. Com va dir Igor Stravinsky: «Moltes obres conclouen molt després del seu final». Sovint el final és just al començament de tot i darrere d’un cafè pot sorgir una mirada d’ulls grisos.

[2]

Hi ha cafès que s’allarguen infinitament, i es refreden abans del que seria de desitjar. Això passa el dia en què baixes al bar buscant pau, i la tranquil·litat del teu recó es veu transfigurada per la veu dura i seca d’un parroquià. Ensumes un cop i un altre el cafè per recuperar el fil dels esdeveniments, però l’alegria dura poc, prens el primer glop i la veu vehement es projecta grollerament contra les parets d’aquest cantó de barra. La demagògia pren la forma d’un home alt, de pell bruna i cabells i barba blancs, despentinat però vestit a imitació d’un burgès de guardapits encoixinat, camisa de quadres i texans planxats. Penses que cal incorporar “bronques” al diccionari amb una accepció que inclogui els individus com aquest. Intentes no fer-ne cas i comences a llegir el llibre de D. F. Wallace que t’acompanya mentre fas un segon glop de cafè. Voldries que aparegués una densa boira que convertís el teu recó en una illa escocesa amb olor de malta i turba. Però l’aire del bar és net i transparent des que no es pot fumar, i el to de veu del tertulià improvisat puja de volum i s’accelera amb arítmies. Sempre has pensat que la tertúlia és un dels invents més nefastos de la idiosincràsia ibèrica i que s’ha convertit en una gran estratègia d’alteració dels estats de la intel·ligència que amb la televisió hi ha trobat la forma de contaminar ràpidament amples capes de l’opinió pública.

Baixes al bar i veus el rostre de la intolerància violenta, mai no saps en quin moment la verborrea es pot convertir en una passa més, en un cop de puny, en una agressió. Creus que aquesta actitud d’odi al món és només una reacció contra l’auto-odi, una espècie de sorollosa vacuna. El raonament d’alguns individus és desconcertant i manifesta una clara tendència al suïcidi social: un treballador assalariat a l’atur amb l’edat justa per no tornar a trobar feina en la vida, confessa, amb veu ronca d’alcohòlic no rehabilitat, votar els seus botxins; i desplega molt d’odi a tot allò que té flaire a fracàs: més auto-odi que caracteritza un clar perfil de víctima idònia segrestat per tot allò que no té.

La literatura és sempre una expedició a la veritat.

Franz Kafka

Però, a la fi, el tertulià ha marxat a fer una cigarreta i demanes un altre cafè que voldràs allargar infinitament. El teu recó torna al silenci, amb imatges de pau i guerra, d’alteracions simples i complexes, d’equilibri inestable, i comences a escriure sobre aromes. Al teu darrere queda la televisió on algú mou els llavis i escampa ignomínia. Beus cafè i penses que al cap i a la fi la zona de confort del jazz tampoc no està tan malament, allargaràs el cafè el temps just per preparar mentalment l’escena següent construïda amb un vinil i un got d’Islay. L’ésser humà és un immens creador d’atrocitats i a la vegada és capaç de concebre la bellesa més sublim, i això et consola. En el teu cas, com en el de Cioran, un nou llibre és un suïcidi ajornat, per això t’afanyes a oblidar l’escena del suïcida social per endinsar-te en el teu quadern de cobertes negres on pren forma una nova idea que arrenca en unes taules fetes amb el marbre de cementiris ignots.

J. M. Vidal-Illanes © 2016

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s