Peixeres equivocades


Peixeres i mirades cendroses

Peixeres i mirades cendroses

Mentre et recuperes a l’hospital penses que un suïcidi pot adoptar la forma d’una gran equivocació, o la d’un crim, o el perfil d’un revolt massa tancat, o tot alhora. Una situació inicial, un conflicte i un passadís, mirant sense veure i prenent un enorme impuls: tot suma.

Hores abans, molt després de pensar que tot anava bé, t’acomiadaren. Era la darrera passa en una cadena perfectament catalogada d’incertes desfetes. El guionista de la teva vida recent havia marxat precipitadament de la teràpia amb el psiquiatre de Woody Allen. Els ulls de T.J. Eckleburg observaven entre valls de gris infinit i muntanyes de marges desesperats. El costat equivocat no perdona.

Encara hores més tard, després de l’abans, trobares al penja-robes un post-it amb les claus de casa. Sabies que un dia qualsevol el teu home marxaria amb la caixera del pàrquing. Això era nou per a tu. La perruquera vint anys més jove, la secretària de personal, la infermera de la consulta, totes entraven al llistat de la lògica. Però la caixera, sempre tancada dins aquella peixera de vidres bruts. Sempre nedant dins la frontera de la garita. No la podies imaginar fora d’aquella presó. Com va poder succeir? L’endemà del dia després, descobrires que en la fugida havia buidat el compte corrent i ell, com la resta, es va convertir en aire, en una mena de vapor que potser mai no va existir.

I ara això, asseguda al llit, despatxada, despitada. Esperant la miserable compensació per entrar en l’estadística amb forma de dit acusador, que llarga és la cua de l’atur i quanta cendra hi ha abans del bosc, als afores d’una vida que has perdut. Esperes, mentre les festes de Nadal saluden amb un somriure cruel, a casa, al menjador, amb un arbre trencat que s’arrossega pel parquet.

Un dia abans, entrares a casa impulsada per un cúmul de ràbia. Una cursa que semblava una revenja, una acusació contra el món. Woody caminava per un carrer estret i gris, mentre parlava de les desavinences amb el seu psiquiatre. Una llàstima no haver calculat res. Entrares i deixares tot el que duies a les mans. Travessares tota la casa, obrires la porta del balcó mentre l’arbre queia arrossegat per la cortina. La televisió encesa amb la pel·lícula amb perfils de Nova York. No mirares enrere. No t’acomiadares. Només et llançares per damunt la barana i contares els segons fins a caure damunt un pobre ancià de vuitanta-un anys que morí a l’instant. Tu, no. Ni la cuidadora del pobre vell. Morí ell i tu frustrares el suïcidi equivocat, l’errada que es convertí en crim involuntari.

Mentre penses i et recuperes, o no, deixes de ser una desesperada per convertir-te en homicida. Era difícil calcular-ho pitjor. L’hospital serà un mal lloc on passar les festes. Quan creies que tot giraria sobtadament, et trucà el destí. L’instant final sempre produeix enormes canvis, com a Manhattan. Així comença tot de nou, un cop més. Has après que abans de suïcidar-te has de mirar. Que tot és un joc de peixeres equivocades, brutes i amb olor de cendra.

J. M. Vidal-Illanes © 2015

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s