Habilitats en la frontera de la raó


Habilitats en la frontera

Funambulisme

Tanquem els ulls i meditem. Els obrim i una veu ens diu que els éssers humans tenim grans habilitats constructives, que som destres en l’art de crear murs, fronteres, enormes parets sòlides que un dia acabaran cobertes de molsa i olor de corrupció. La paraula ha evolucionat cap a l’estat superior del control de la veritat, un assumpte que podríem considerar simple manipulació. Les barreres més impermeables estan fetes d’idees simples, poc dotades de components d’honestedat, molt farcides de propaganda i demagògia. Volem volar però el llast ens ho impedeix: Goebbels pesa massa. Creiem en els altres fins que descobrim que la majoria de les mentides són més creïbles que la veritat més innocent; llavors arribem a trobar-nos de cara amb la confusió i sospitem que no sabem a quin bàndol pertanyem. Ja és prou ingenu creure en bons i dolents, però les fronteres simples ens faciliten l’existència gairebé tant com les barres dels bars.

Mentir és l’art d’aixecar dics de paraules ordenades per ser repetides en innumerables ocasions, fins que la boira dels dies comença a alterar l’ordre dels mots i les contradiccions s’obren pas a cops de colze. El fum de la cigarreta s’eleva gris. Pronunciem una frase i a l’instant comencem a sentir-nos presoners de les paraules emeses. Les idees projectades al buit estan fetes de sorra. Quan això passa, sorgeixen noves mentides per sostenir els murs amb contraforts que al seu torn requeriran més i més mentides per impedir que tota l’estructura cedeixi i s’escampi per terra, esmicolada. Alterar la veritat és tot un art atribuït a Jonathan Swift, tot i que d’això no hi estem segurs. Quan apliquem les nostres habilitats a elevar la frontera de la raó, un terratrèmol es produeix en la nostra dignitat: tota aparent veritat construïda amb mentides acaba esquerdant-se i quan ens miren a la cara no podem sostenir l’esguard, només estenem evasives com si es tractessin d’un vidre fumat. Prometem amb paraules i oblidem els fets. Mirem per la finestra i fugim convertits en aire glaçat, però abans apaguem la cigarreta.

Volar, navegar, caminar. Cel, mar, desert. Simplement: vivim intentant no perdre la dignitat entre les escletxes de falses promeses. Escrivim drets o asseguts, mirem i bevem construint una ficció que s’assembla massa a realitats ja esteses abans en pàgines que desconeixem. Les habilitats es copien compulsivament, ni que sigui per ignorància: un honor reservat als més lúcids. La raó es perd en el moment que comencem a parlar, en aquest instant tanquem els ulls i deixem de meditar, si mirem dins nostre, apareix el retrat de Dorian Gray. Amb els llums encesos el món comença a adoptar una forma ovalada de realitat deformada, coixa, que travessa la maroma en la frontera de la raó. Les mentides ens poden consolar però només durant un temps limitat, fins que algú les descobreix. Molts suïcidis s’inicien en els graons d’objectius inconfessables i acaben amb la destrucció de proves, l’opció d’una conspiració extraterrestre segueix essent la més afortunada i va acompanyada d’una abducció irreversible o d’un got de whisky. Arribats fins aquí haurem descobert que aquest escrit conté un missatge en clau amb l’esperança que mai ningú el pugui desxifrar. Estem demostrant les nostres habilitats en la frontera de la raó, disculpin les molèsties.

J. M. Vidal-Illanes © 2015

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s