La recompensa pot tenir olor


La recompensa des dels revolts

La recompensa des dels revolts

El món està ple de persones que no gaudeixen amb el que fan perquè només tenen un objectiu: la recompensa que n’obtindran; surts un matí a comprar pa i ensaïmades i te’ls trobes corrent per millorar una marca, perdre uns quilos o justificar que s’han gastat una pasta en un podòmetre, unes malles fosforescents i unes sabatilles amb llums de colors. Obliden que la recompensa és allò que fem mentre ens divertim. Per exemple, escriure. Jo només puc escriure si m’ho estic passant bé, per la qual cosa sempre que escric estic passant una bona estona. Si em dediqués a córrer, hauria de conjugar un verb irregular molt complicat, i ara fa massa calor. Per això escric amb les finestres obertes entre la façana nord i la façana sud. Escriure és una meravella sense comparança possible: el gran mestre Tom Sharpe ho tenia clar, tant que va decidir dedicar-se a la literatura humorística quan es va divorciar de la seva segona esposa, una dona francesa que només volia sexe i que no el deixava escriure.

Gaudir mentre es fa sexe no té massa mèrit, el veritable repte és gaudir mentre es construeixen maquetes de galions pirates amb escuradents plans. Aquest és el valor de les coses. Viure esperant una copa pot resultar desesperant. La copa, en el meu cas, té una doble dimensió: el combustible que fa que la diversió em vingui a visitar i el regal de saber que algú, ni que sigui una única persona, llegeix allò que he escrit mentre m’ho passava bé. Escric sempre sobri, però amb una copa al costat que em recorda que el camí és una estesa de sabors i aromes plens d’històries imaginades per altres. És terrible, però les muses acabaran amb el meu fetge. I és que, sovint, a una bona obra literària s’arriba des de l’aroma d’un Single Malt de molts anys; però tampoc no és necessari: hi ha altres rutes més complexes, com els revolts d’una carretera de muntanya que et condueix a una fantasia sexual amb aquella esquiadora que has dut davant teu mentre lliscaves sobre les traces d’unes pistes d’esquí de fons. Vint-i-set quilòmetres més tard decideixes deixar-ho estar i córrer cap a la cafeteria de l’estació a prendre un conyac.

Les errades ens permeten no perdre la fe en els éssers humans, tot i que sempre ens han volgut fer creure el contrari: no som humans perquè ens equivoquem sinó que ens equivoquem perquès som una anomalia anomenada ésser humà i seguim fent coses equivocades mentre esperem una recompensa. Quan menys t’ho esperes, la recompensa pot tenir olor de llar de foc, d’estora neta, de llibre desitjat, d’hores de feina, d’esquiadora. Només cal esperar l’instant adequat, la frescor que conserva les nostres millors idees. Ingmar Bergman va escriure un dia que «envellir és com escalar una gran muntanya: mentre es puja les forces disminueixen, però la mirada és més lliure, la vista més àmplia i serena». Efectivament, a dalt de tot descobreixes que ets vell però: quina vista! Fins i tot veus coses que fa temps que vols oblidar. El temps és com un camp de concentració que no et permet avançar. Cada edat és per riure com si fos el primer dia en aquest món. Quan busques el moment perfecte, oblides que la millor manera d’obtenir-lo és agafant un moment qualsevol i elevar-lo a la màxima expressió.

Absolutament d’acord: busquem moments perfectes, amb persones perfectes, en llocs perfectes per fugir de la nostra pròpia mediocritat. Els no mediocres saben com fer d’un moment qualsevol l’instant ideal. Escriure no pot representar un exercici de patiment, sinó que s’ha de convertir en una mena de mapa del plaer, el que s’obté quan s’escriu i el que es vol regalar al lector: la copa. No sé en què estaria pensant Schopenhauer quan va afirmar allò de què «els homes vulgars han inventat la vida de societat, perquè els és més fàcil suportar als altres que suportar-se a si mateixos», ho subscric lletra a lletra: els savis no sempre tenen raó, però s’acosten molt. Seguint els grans mestres que moriren pobres, sovint escric gratis amb l’única esperança de ser llegit per persones amb pocs recursos econòmics i molta inquietud intel·lectual. La gent vulgar només pensa a passar el temps, el que té talent… a aprofitar-ho (això no sé qui ho va escriure, però queda bé arribats a aquest punt). Aquí és on m’agradaria seure amb ells, els que tenen talent, i prendre una copa mentre m’ensenyen a trobar la forma de crear el moment ideal, la recompensa amb olor.

J. M. Vidal-Illanes – © 2015

Un pensament sobre “La recompensa pot tenir olor

  1. Bones reflexions, Josep Manuel. M’has recrodat, en l’esperit, el que deia Mark Twain de si mateix: «Nunca, en ningún caso, he tratado de hacer que las clases cultas fuesen más cultas. No estaba equipado para ello: me faltaban tanto las dotes naturales como la preparación. En este sentido, ambiciones no las he tenido nunca, siempre he andado a la caza de piezas más grandes: las masas. Rara vez me he propuesto instruirlas, pero he hecho todo lo que he podido por divertirlas. Con divertirlas, nada más, ya daría por satisfecha mi máxima y constante ambición.»

    Liked by 1 person

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s