Llambordes de sorra


Baix les llambordes

De vegades una fotografia pot ser el desencadenant de tot, o un missatge al Watsapp, o un llibre que cau en les mans equivocades, o un propòsit de deixar de fumar. Només és febrer. El whisky també pot capgirar una plàcida vetllada i convertir-la en un deliri, especialment si convides a Fernando Arrabal. En el cas del cambrer de The Party, el desencadenant va ser un seguit de combinacions desenfrenades. Tot s’hi val. Un dia reps una inesperada invitació per assistir a una sofisticada festa i la teva aparició la convertirà en el desgavell més absurd de la història del cinema. Ets un maldestre actor d’origen hindú i fiques la pota amb una seqüència contínua: a tu no et cal la beguda, ets així. L’elefant el posa el productor.

Reps una invitació inesperada, fa fred i no ets cap actor hindú, però dus la pota permanentment ficada als indrets més compromesos. Jugues amb pilotes que canvien de dimensions a mesura que ajornes les decisions: els problemes creixen, els embolics són cada cop més sublims. La bellesa del fracàs té forma d’aurora boreal quan aprens a justificar-ho tot. La inconstància és enciclopèdica. Ets un malabarista de la vida, t’ensinistres amb els projectes que mai no executes i acumules 2.364 missatges sense llegir al compte de correu. Avui és febrer i necessites un somni. Avui voldries ser Hrundi V. Bakshi (Peter Sellers) i convertir una festa en un deliri. En algun moment del febrer tots necessitem un maig.

Mires una fotografia i penses que abans ens quedava París, també això va quedar ajornat. El somni americà tenia un germà petit a Europa, el maig de 1968 el somni va cobrar vida i entre tots ens vàrem prometre una platja, però un cop es van acabar les llambordes no vàrem saber que fer. Ara el somni és un malson. El món ha après a accelerar a la màxima perfecció el ritme del fracàs, la humanitat és cada dia més eficient a l’hora de desenvolupar mecanismes d’autodestrucció; l’autoajuda es dissenya al servei del joc de pilotes que es fan grans. Quan mires cap a París una idea et ve al cap: sempre ens quedarà Islàndia… o potser Grècia. Les llambordes no amagaven una platja a sota, les llambordes eren de sorra. No estàs sol en el camí del fracàs i la procrastinació.

Mires per la finestra i és febrer, queda molt pel maig. Aquest maig les llambordes adoptaran la forma d’urnes: Sous les urnes, la plage. Esperes el somni, que no és res més que una recepta per esborrar el malson. Quatre anys són massa. Vius en unes illes que estan sent arrasades, rapinyades, saquejades, i no tens llambordes per defensar-te perquè l’asfalt ho ha cobert tot. Tot febrer necessita un maig, i una copa de whisky. Creus possible la caiguda de l’estaca, corcada, corrupta. Deixes de jugar amb pilotes que es fan grans i busques la platja davall l’asfalt. Una fotografia, un missatge, un llibre. Quan deixes d’entendre perquè el món funciona d’aquesta manera, estàs més a prop de pujar un grau en la maduresa. El somni americà és com el representat a l’obra de teatre que has vist al Lliure de Gràcia. Uns som el rodamón, altres el triomfador, altres el somniador… Teníem un somni i començaren a arrencar llambordes buscant la platja: en despertar veiérem que les llambordes eren la sorra i que després tot tornava a començar un nou cicle. Esperes que et convidin a una festa i que aquesta vegada tot surti bé. Observes la fotografia i no trobes ni rastre del somni, només que algú ha fet un reset i tornes a començar la partida amb menys forces, amb menys convicció: On achète ton bonheur. Vole-le.

J. M. Vidal-Illanes – © 2015

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s