Obsessions literàries


Calle_nevada_by_ncr

Hi ha dies normals en què et lleves i tot està nevat. Quan això passa la normalitat es confon amb el fum de la primera cigarreta i això evoca records literaris. Mires per la finestra i penses que t’agraden els llibres on neva, de fet tens un projecte de novel·la que es titula «Neu dins el llibre», però només hi conté pàgines fredes, de vegades humides. Si fossis prou hàbil, el reservaràs per quan moris, per complir amb el ritual de la publicació pòstuma, i així donar un blanc motiu de maldecap a la teva vídua i hereus. Neva i decideixes que és un gran dia per escriure, no per esquiar, que seria el més normal, o per refugiar-te en un confortable saló amb catifes i llar de foc, amb un enorme Labrador negre als peus i el whisky a la mà. Només neva.

Sí, decideixes que és un gran dia per escriure mentre recordes que l’altra tarda a la presentació d’un llibre, ho tornaves a fer: parlar d’escriptors de brúixola o de mapa, prenent una idea difusa i distorsionada que creus atribuïble a Javier Marias. Quan neva mai no estàs segur si cal un mapa o una brúixola, especialment si la visibilitat és nul·la i no saps què escriure. Segons Paul Bowles, Truman Capote era un escriptor de mapa, fins al punt en què l’home planificava la seva obra literària amb una anticipació increïble; la seva cartografia literària cobria dues dècades de projectes meticulosament organitzats i escrupolosament complits. A tu, els mapes t’eviten perdre el temps, i els oblits, i els lapsus. Amb un bon mapa pots certificar que una nit el Comte Dràcula va pronunciar allò de: «He creuat oceans de temps per trobar-te». Llavors els minuts corren el perill de naufragar al bell mig d’una tempesta, o d’una transfusió de sang.

Quan escrius comencen a sorgir obsessions literàries. Música, silenci, penombra, sobres, cafè… sense sucre. La gran obsessió literària és el temps que no tens. Diu la crònica que Truman va descriure el programa literari que havia concebut pels següents vint anys; un mapa tan detallat que, com era d’esperar, ningú no el va prendre seriosament. La fantasia tenia un punt feble: totes les obres descrites al mapa de Capote l’any 1949, varen ésser executades sense pietat, apareixent una darrera l’altra. Recordes aquell company entranyable de feina que planificava escrupolosament els seus incompliments: cada any es feia nous propòsits que mai no executava. Tu, per contra, també tens un gran futur esperant a la cantonada, curt, però gran. T’hauràs de fer un mapa pels pròxims cent anys i oblidar-lo dins un calaix o llençar-lo a la llar de foc mentre mires de reüll el Labrador negre.

Creus haver llegit que les obsessions literàries de molts autors arrelen en les penombres de la infantesa. Les teves, també. Amb tot, de nen mai no vas presenciar un assassinat, un bombardeig o la mort d’un peix esclafat per la teva bota de bàsquet. No tothom pot dir el mateix. Conten que James Ellroy va viure una experiència tràgica quan amb deu anys va rebre la notícia de què la mare, que exercia la prostitució, havia estat assassinada. Així, un crim mai no resolt, va ser recreat a la novel·la La dàlia negra, obsessió no superada de l’autor. Hi ha infanteses que mires amb enveja, com la que mai vares passar al Brasil.

La teva infantesa, i això t’emprenya, va ser feliç i anodina, com la de qualsevol altre. T’agradaven les noies, però anaves a un col·legi de nois; volies jugar a billar, però no arribaves a abastar la taula, per això vas acabar jugant a bàsquet. Al teu barri cap nen va ser assassinat, cosa que explica que aquest fet no t’obsessioni. Stephen King no pot dir el mateix, i la seva obra arrossega la impressió que li va causar la mort violenta d’un company seu quan ell tenia dotze anys. Les morts d’infants és una constant en l’obra de King. El que no has esbrinat és quina mena de trauma infantil va absorbir la innocència de Quentin Tarantino. Pel que expliquen, la primera víctima del director va ser un peix, que va estripar traient-lo de la peixera i esclafant-lo contra el terra. Hi mires compassivament el teu i imagines que Quentin no sabia que resultava més cruel esbudellar-lo pel mètode de donar-li menjar fins a rebentar.

Observes des de la finestra, ha aturat de nevar, el silenci a fora és com un oceà de temps: et gires per si al darrere tens Dràcula que mira el teu coll obsessivament. A dins de casa les notes de Coltrane s’obren pas en la immobilitat. Saps que en qualsevol moment sortiràs corrent escales avall i buscaràs un bar amb barra (per favor senyors dissenyadors de bars, no oblidin la barra amb prou espai pels tamborets) i practicaràs el noble esport de buscar la inspiració en un mar de whisky. De moment la teva obsessió literària es perd en els records d’infantesa amb olor de forn de llenya, de pa calent, d’ensaïmada ensucrada i plena de saïm enfitós. Mai no vas assassinar ningú, ni et vas dedicar a la prostitució, ni vas mirar un peix a la cara amenaçant-lo amb una escopeta de perdigons. Per això les teves obsessions literàries només recullen mancances, absències, oblits, pèrdues, timidesa, galtes enrajolades, ulls de noies que van marxar. Si no tens una mare assassinada mentre exercia la prostitució, quin cony d’obsessió literària pots col·leccionar? Només la neu et permet somiar, perquè és com un llençol verge que no conté cap imatge. Remenes les butxaques i comproves que tens just per dos whiskys, no és gran cosa, però necessites trepitjar la neu.

J. M. Vidal-Illanes – © 2015

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s