No facis el favor de callar, per favor


Mai no et callis: escolta

Mai no et callis: escolta

Recordo quan vaig anar a veure Manhattan, al desaparegut Cinema París del Portal de l’Àngel. I ho recordo perfectament perquè no podia concentrar-me en la pel·lícula en tenir devora meu una companya de l’institut que ara és crítica de cinema i teatre, però llavors era una mena d’aparició inquietant que em llevava la son. Quan transites de l’adolescència a la joventut, t’enamores així, i fracasses amb un terrabastall ensordidor. Una de les poques coses que puc recordar d’aquell primer visionat del film va ser la frase pronunciada per Woody Allen en boca d’Isaac Davis: «Jo estic fet a l’antiga, no crec en les relacions extramatrimonials. La gent hauria d’aparellar-se per sempre com els coloms… o com els catòlics». En sortir del cinema vaig demanar la noia si era catòlica i que li semblava tot allò de les relacions extramatrimonials. La seva resposta va ser convidar-me a anar a veure Darrer tango a París, vaig quedar tan descol·locat que el dia que sortíem de veure el drama Brando-Schneider vaig decidir mantenir una relació platònica amb ella, sense qüestionar-me el seu lesbianisme. Avui encara dura, i ni tan sols aquella retrobada el dia que ella va sostreure un abric d’uns grans magatzems, em van fer caviar de posició estratègica.

La segona part de la història que vaig retenir va ser la maximització de la sordesa que feia fracassar les relacions del pobre Davis, guionista de televisió, creador de gags imaginatius. Parlar i no entendre’s és una falla humana que confirma que el cervell està sobrevalorat. En el cas dels homes, hi ha qui sobrevalora altres apèndixs des d’una perspectiva utilitarista molt encertada, però probablement això és una tara més. Tanmateix, en aquell moment no vaig ser capaç de retenir una altra frase de la pel·lícula que m’hauria resultat molt útil: aquella típica de «El meu psicoanalista em va advertir de la teva bisexualitat, però eres tan maca que vaig canviar de psicoanalista», molt Allen tot plegat. Després de l’experiència del Tango em vaig limitar a comprar-me xiclets (sempre en duc a sobre) per si, com Brando, un bon dia apareixia ella amb una pistola i em disparava a boca de canó. Si has de morir, has de ser capaç de treure’t la goma de mastegar de la boca i d’enganxar-la a la barana del balcó: la mirada de Marlon és irrepetible (ho sento).

Prenent cafè al forn del barri (abans als forns es limitaven a fer pa), aquesta setmana he llegit que un estudi científic demostra que els homes no escolten les seves dones més enllà de sis minuts (seguits?); per contra, als amics els escolten uns quinze minuts. Pel que es veu, transcorreguts aquests sis o quinze minuts, els barons comencen a desconnectar de la conversa i emprenen un vol indeterminat: es posen a pensar en altres coses (no deia quines), es despisten amb el vol d’una mosca, amb el darrer gol de Neymar, o amb les corbes de la dona que pren un Gintònic tres taules més enllà. Llavors contesten amb un si en veu molt baixa o assenteixen amb el cap sense saber a què cony estan responent; de sobte l’interlocutor pren consciència del fenomen en el moment en què planteja una disjuntiva (mar o muntanya?) i l’home que fa cinc minuts que no escolta fa un sí lacònic i incoherent: mai no responguis una alternativa amb un monosíl·lab afirmatiu o negatiu, sona com un tret al peu, i fa mal; la reflexió del dia és: escolta i no callis mai allò que vols dir per por a la resposta i al dolor, perdràs la noia.

Recordo un company de facultat que, quan parlava amb mi, sempre mirava un punt indefinit de la paret que tenia davant. En un moment precís jo començava a lligar paraules inconnexes, frases surrealistes, i ell seguia mirant el punt invisible mentre assentia amb el cap; el gir sobtat es produïa quan jo esmentava la paraula cervesa i ell voltava el cap, em mirava fixament i em deia: «Per a mi, una gerra gran». No fallava. En aquell moment no vaig ser capaç de calcular en quin minut desconnectava el Jordi, ara sé que la mitjana es produïa al cap de quinze minuts, però jo mai no he parlat tant de temps seguit: em meravellen els treballs científics perquè sempre tenen una utilitat. Amb l’experiència del Jordi jo vaig aprendre a mirar sempre a la cara del meu interlocutor, així, quan desconnectava, seguia concentrat amb aquella mena de meló que emetia sons, però jo ja recorria revolts perillosos amb les mans o pensava en projectes absurds, sempre temes més interessants que els utilitzats pels amics que em trepanaven el cervell sense misericòrdia. Passat el temps, el Jordi es va sofisticar i va aprendre a dir: «Perdona, però tot això que m’expliques, no m’interessa el més mínim», tot seguit, sense més preàmbuls, demanava una cervesa; i és que la sinceritat pot arribar a tenir una punta molt esmolada, però no fa mal perquè no enganya. La noia que ara és crítica de cinema i teatre, tenia una conversa amb mirada: era impossible desconnectar. Recordo la tremolor de les cames i el caliu dels seus braços que m’envoltaven, quan la duia en la vespa.

Woody Allen va retratar una societat plena de tares emocionals que no ha fet més que créixer en imperfeccions; i això que el director no havia pogut llegir l’estudi aquest dels sis minuts. Manhattan era blanc i negre, sordesa i fugida, neurosi i realitat. Definitivament Davis tenia raó: «Crec que el cervell és el més sobrevalorat dels òrgans». De la noia que ara és crítica… la vaig deixar el dia que ella va marxar amb una altra dona. No vaig tenir valor per no callar. Encara guardo l’abric.

J. M. Vidal-Illanes – © 2014

Un pensament sobre “No facis el favor de callar, per favor

  1. quan la dispersió s’apodera d’una conversa és que probablement no hi ha hagut comunicació en la fase en que n’hi havia d’haver. Quan la connexió apareix res la pot aturar, ni ales de mosca, ni de dinosaures.

    salutacions concentrades

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s