Fracàs dolç en primera persona


Colmado_La-Sierra_2

Viure perillosament… El soroll de la persiana baixant

Un dia llançares un triple, aquell que us podia donar el campionat, i el fallares. Ja no hi havia més temps per a una segona oportunitat, tot estava perdut. Anys després mires en la televisió el vídeo de la jugada, un cop i un altre, i et quedes embadalit amb la paràbola que descriu la pilota: una obra mestra, una corba perfecta, l’alçada… el descens… Fracassar dolçament és una bona manera de maximitzar el gènere literari de les excuses: el fet de quedar-te encisat per la forma, ignorant el resultat, et converteix en un estruç amb pàgines.

[…] Cauen els dies del calendari… ha arribat la tardor i ens tornem caducifolis. Pagues la psicòloga, ara que ho entens tot. Has de parlar i escriure en primera persona.

[…] Miro el cel i no plou: canvio el temps verbal.

Cau la jornada i la cançó em recorda que hauré d’esperar torn. No és el meu dia, no avui. El silenci m’ha destrossat les oïdes i he hagut de prendre un rebentat d’Amazona amb paracetamol. Visc perillosament: arribat el moment sé que he de baixar del tramvia per emprendre una ràpida cursa cap a una botella del meu whisky predilecte. Mentre ho faig, creuo els dits de la mà dreta invocant al déu de les hores que aturi el temps i eviti que la persiana de la botiga de queviures es desplegui amb un dolorós i irreversible soroll. Veig el botiguer de lluny, amb la bata blanca immaculada que mira el rellotge i comença a recollir les caixes de gènere exposat al carrer. Sé que no plou, però de sobte, d’un portal fosc em cau una pèl-roja que no puc esquivar i rodolo per terra fet un bolic indescriptible.

[…] Miro el cel i és fosc. Potser massa negre.

Mentre sento que algú em parla, em ve al cap el meu professor de filosofia de l’institut. Recordo que ens deia que les dones pèl-roges provenien de l’infern i estaven programades per fer embogir els Ulisses de les planes terrestres. «Si al mar són les sirenes i els seus cants, qui s’encarreguen d’enfilar la follia a l’agulla de la castedat més èpica, a terra les cançons provenen d’unes notes arrencades de les cordes d’una arpa que sorgeix dels malucs d’una dona de cabells de coure». Mai no vaig esbrinar quina mena de càstig havia rebentat el cervell del vell professor, tot i que intuïa que hi tenia uns cabells pecaminosos del color roig de ponent. Jo era un home tranquil que no entenia de bogeria.

Miro la pèl-roja que agita suaument la meva cara. La veu que em parla sembla la de Maureen O’Hara, que probablement no necessita armar-se amb una arpa per fer embogir ningú; la veu i els ulls que em miren es limiten a interposar-se entre la tranquil·litat i l’ira amb els cabells al vent. Dins el cap que m’esclatarà en qualsevol moment, se m’apareix Sean Thornton que em dóna la raó. Algú, sense perdre la tranquil·litat, m’exclama: «És una pèl-roja amb totes les conseqüències». Potser les conseqüències siguin rodar per terra i quedar-me sense el highland que volia cruspir-me aquesta nit. Ho lamentaré fins al dia de la meva mort, si hi visc fins aleshores… Això no és una pel·lícula.

Ningú no crida. En realitat em parlen suau i em diuen que no tanqui els ulls. Una flaire irlandesa s’escampa pertot arreu. No em puc moure. Faig frases curtes. Responc amb monosíl·labs. Al contrallum del fanal els cabells de la dona s’incendien. Sento que la persiana de Can Tomàs es desenrotlla fins a esclatar en un cop sec contra l’esglaó d’entrada de la botiga. Tanco els ulls: tant de bo pogués tornar a canviar el temps verbal.

J. M. Vidal-Illanes – © 2014

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s