L’abisme i el full en blanc


Mirant l'abisme

Mirant l’abisme

Algun autor inspirat va afirmar que un llibre s’escriu tot sol, només cal estar en el moment adequat davant un paper en blanc. Imagino que calia posseir a més un estri d’escriptura i la resta d’elements indispensables: taula, cadira i habitació freda amb molt soroll de pluja a fora. Amb una llar de foc amb fusta de faig, l’obra s’escrivia més ràpid que quan es feia servir pi: procés inversament proporcional a la velocitat de combustió d’ambdues llenyes.

Ara el problema és que escrivim amb ordinadors (llevat d’algun cas singular) o amb instruments electrònics diversos. Els requeriments són semblants però, tot i que gairebé ningú disposa de llar de foc i aquesta pots simular-la a la pantalla (també va bé una peixera o un aquari), l’abisme del paper en blanc s’ha traslladat al fred bloqueig de la pantalla retro-il·luminada. Per mi, tot es limita a aconseguir que escriure es converteixi en una aventura que et faci perdre de vista el temps i et provoqui un pessigolleig en la base del crani; tot el contrari d’allò que pensava el meu amic Alex, que tot això ho assolia després de buidar una botella i mitja de whisky. Llavors en comptes d’escriure, es posava a fumar i a parlar tot sol fins que quedava adormit en qualsevol recó: l’endemà el paper apareixia amb taques de cendra i alguns cercles que havien deixat els gots tremolosos.

Quan descobreixes que la immensitat del paper o la pantalla no s’omple tota sola, et llences a pensar que la realitat sempre és molt millor que qualsevol fantasia insatisfeta. I és que podria posar molts exemples però pels vostres caps ja se n’han generat un bon grapat. L’abisme és real quan el veus com una profunditat immensa plena de criatures infernals que esperen que et precipitis… la resta són simples fantasies. El paper en blanc és abismal fins i tot quan comença a omplir-se de personatges que t’odien per considerar que ets un manipulador de vides, de situacions. Inspirat, t’acostes a l’extrem d’una cornisa i el veus. La fondària és incalculable i la foscor del fons es tanca en ella mateixa. Llavors Nietzsche apareix i es treu del capell la frase: «Quan mires durant un llarg temps un abisme, l’abisme també mira dins teu». I et cagues en tot.

El poder enigmàtic de Nietzsche és abismal. Si ens obsessionem amb allò que veiem com un repte el que només era un full en blanc es converteix en un fosc precipici. El paper et mira i considera que l’abisme són els teus ulls. L’abisme també és la metàfora de la intolerància que ens domina, hem d’estar preparats per a ser observats per les profunditats del full (o la pantalla) en blanc. Amb tot, crec recordar que el pensador considerava l’abisme com un germà siamès del cim. El poder de la creació et permet considerar la realitat vista des d’una perspectiva diferent: si pots mirar cap a l’abisme, és evident que ets dalt d’un cim. Només és qüestió de girar la vista. I decideixo fer-ho: canvio de pantalla i comprovo amb desolació que, mentre escrivia això que ara llegeixes, no s’ha escrit ni una sola plana del llibre que amenaça la meva estabilitat emocional. Penso en la mare de l’autor citat al principi d’aquest full. Desempolsat l’aïllament, em submergeixo pels carrers de Toronto. Esperaré que arribi l’hivern per encendre la llar de foc.

J. M. Vidal-Illanes – © 2014

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s