El tren o la vida


Imatge

La vida passa… en tren

Voldria ser un vell maquinista, un jubilat que complís el somni de tancar un cercle complet entre locomotores. Ha de ser inigualable el fet de recordar el dia de la inauguració d’una preciosa màquina de vapor, negra i brillant: pujar amb un uniforme curosament planxat,  posar-se a regular la pressió, alliberar els frens, sorprendre’s amb la suavitat del trajecte entre Monforte de Lemos i la Corunya. Més inigualable ha de ser el fet d’acomiadar-se a vuitanta-sis anys, després de pilotar durant uns minuts un AVE en un tram entre Madrid i Sevilla. Assolit el cicle perfecte, l’endemà de tornar a casa des de l’aeroport de San Pablo, em llevaria com cada dia, aniria a prendre el tallat al bar de la cantonada explicaria als contertulians de dos quarts de deu del matí l’experiència de volar sobre vies polides. I els parlaria del vent, que es podia veure però no sentir. Em fumaria la darrera cigarreta entre estossegades i ensumaria la copa buida de brandi mentre vaig prenent la decisió de guardar silenci per sempre-més. L’endemà m’enterrarien amb el meu vell uniforme de ferroviari i un somriure enigmàtic.

De quan era petit, recordo el poderós desig de posseir un tren elèctric. No importava l’escala, ni la marca: en volia un com el que girava incessant a l’aparador de les galeries que havien inaugurat darrere de casa. Cada any en demanava un als Reis, escrivia la carta en què indicava que només volia el tren, podia ser petit, que ja aniria demanant a cada ocasió que es presentés noves peces per fer-lo créixer. Una vegada en un viatge a Barcelona, vaig descobrir que al carrer Pelai hi havia una botiga que només tenia trens. Perdut entre les hores romanguí embadalit examinant tots i cadascun dels models que hi tenien, mentre la mare es desesperava amb la meva cara de boig. Els Reis mai no em dugueren un tren elèctric: a casa érem republicans i hi ha coses que no tenen perdó.

Molts anys després, vaig pujar a un tren verd, de seients de vellut vermell desgastat  i compartiments com els de les pel·lícules: un expresso anomenat “Xangai Express” que ens conduïa des de Barcelona fins a Monforte, en un recorregut de trenta hores que travessaven la fi del món. Viatjar en aquelles condicions amb infants era una heroïcitat reservada als màrtirs. Els cinc germans, el pare, la mare i una tia vídua, ocupàvem un compartiment complet que es convertia en un improvisat apartament de vacances sobre rails. El més curiós és que el nom del tren s’atribueix a un ferroviari d’aquella població gallega, parent llunyà nostre, que es va inspirar en la inoblidable pel·lícula que protagonitzava Marlene Dietrich, i en què l’amor s’erigia en un poderós motiu per revisar el sentit de tot plegat. Lily (Dietrich) feia el possible per salvar Donal Harvey (Clie Brook), el seu ex-amant, a qui mai havia deixat d’estimar. I llavors passa el que passa.

Durant molts anys vaig voler ser com el maquinista de La General: enamorat d’una dona i de la meva preciosa locomotora. A la dona ja l’he oblidat, però la màquina segueix essent protagonista del meu estudi, emmarcada amb alumini platejat. Mai he estat Buster Keaton, només un pobre diable que cada any seguia demanant el tren elèctric que mai no arribava. El problema no era el retard sinó l’absència: calia una alegria, i malauradament l’infortuni va decidir unir el tren i el riure el dia en què la policia va irrompre a mig trajecte a detenir el pallasso que animava l’atracció de fira. Diuen que havia mort la dona: una acusació estrambòtica contra un ridícul clown que ens perseguia amb una flor a la solapa i ens ruixava aigua de roses. Sort que els germans Marx varen inventar allò de “és la guerra, més llenya!”. I mentre desmuntaven el tren i cremaven fusta per fer-lo anar, inventaren la millor paràbola que s’ha parit mai per descriure la destrucció dels valors de la societat a qualsevol preu, o la destrucció del planeta, o del que es vulgui. Quan hem acabat amb el tren, la màquina s’atura al mig del desert i morim assedegats.

Patricia Higsmith ens va regalar un encontre casual amb proposta de doble assassinat incorporada. Jo m’he trobat moltes vegades amb centenars d’estranys en un tren, però mai he estat víctima d’un homicidi. No crec que accelerar un divorci per la via morta, o heretar per la via ràpida, siguin propostes assenyades, però Higsmith era capaç de concebre paranys com aquest i que, convertint-t’ho tot en una cosa simple, ens semblés gairebé normal. El dia que vaig destinar els estalvis de tota la infantesa en el tren elèctric, vaig començar a recrear totes aquestes pel·lícules fins a fer-me gran. Molts anys després, aprofitant que jo era lluny de casa, estudiant a la universitat, la mare, que sempre ho guardava tot, va decidir rompre aquest costum ancestral amb el meu tren. Un bon dia el va regalar al seu nét primogènit que mai va haver de demanar-ne un per Reis, ni tampoc va haver d’entrar a aquella botiga del carrer Pelai armat amb un revòlver cridant: “El tren o la vida!”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s