El secret del contingut


Imatge

Vius perillosament, però confies en l’instint

Si mai has sentit la necessitat d’escriure res, sabràs a què es refereix el títol. Jo encara no ho tinc clar, per això em semblaria bé que deixessis un missatge al contestador explicant-m’ho. No truquis a la nit que desconnecto el telèfon, odio que em despertin quan somio que l’al·lota canària em convida a un moscatell mentre li dedico una cançó d’adolescents, com ara Love Is On The Radio. Canto pitjor del que toco la guitarra (i en aquesta art sóc un desastre), però quan dormo això no té cap importància (crec).

Així doncs: què és el contingut i quin secret amaga? Mireu, hi ha coses que no han de semblar mai el que són; Ernest Hemingway ho tenia molt clar, era el rei del colador: mai era massa explícit, tot ho filtrava delicadament o amb exabruptes, però ho matisava com qui deixa caure un imperceptible plugim. Conec autors que escriuen com si deixessin anar galledes fredes d’aigua, a cada pàgina en llencen una, però sense oblidar que el secret està en el contingut. Per mi, quan es tracta d’escriure, forma i contingut són objectes inseparables. Bé, sí, jo em sé la teoria, altra cosa ben diferent és assimilar-ho fins al punt de practicar-ho de manera natural. Filtrar és un camí que sé que trobaré un dia de tardor: res ha de semblar el que és, tot ha de tenir l’aparença d’un accident. Això em recorda l’ordre que Morgan Freeman dóna a Bruce Willis (Goodkat) a El cas Slevin. Poc podia imaginar El Cap que res era el que semblava i tot adoptava una dimensió més complicada del que ningú no podia entendre fins al desenllaç: aquest és el veritable secret.

Però contingut i secret formen també una parella de ball estrafolària quan el que sona és una música de jazz. Molts cops m’han dit que no comenci mai un paràgraf amb un “però”, però he oblidat els motius i sense una raó poderosa els meus dits incrementen exponencialment les aptituds de rebel·lia. No donis ordres que tu mai compliries. El jazz em condueix per un passadís folrat de paper pintat amb motius geomètrics pops, on domina el blanc i el negre. Corbes i rectes, positius i negatius. Jo tinc l’habitació damunt de la d’ella, i sé que Paul Motian també. Ell baixa cada nit a demanar gel per la xampanyera, jo simplement escric mentre miro per la finestra com es desfà el llit d’ella; el que no sé és quina relació té tot això amb el títol: pots deixar-me un segon missatge, prometo escoltar-lo. La improvisació també té els seus secrets.

El secret del contingut també té un moviment translatiu: els tràvelings han de ser en blanc i negre, com el de Touch of Evil, un llarg pla seqüencia de tres minuts que va necessitar quinze dies de rodatge; així comença la pel·lícula i així és com Orson Welles va concebre una posada en escena mítica dins la història del cinema. Aquí el secret del contingut s’esbaldrega pedra a pedra,  millor dit, fotograma a fotograma i la forma ho desplaça tot fins a rellevar la informació a una simple anècdota. Qualsevol creador somnia amb una inspiració així, però al món l’espai reservat per a les genialitats és molt reduït, un problema més de l’injust disseny del nostre esdevenir.

Pensant en les musses, en la inspiració o en una encertada genialitat, arriba a l’estació un passatger que en comptes de demanar-te l’hora et pregunta: «Quantes vegades pots perdre una oportunitat?» No contestis ara, que estic dubtant si deixar la tassa de cafè sobre el quadern o sobre la tauleta de la poma. Si la deixo damunt el paper, quan l’aixequi comprovaré si s’ha dibuixat per sempre un delator cercle marró d’olor aspre que passarà a formar part de la pròxima novel·la. Per contra, penso, quan el quadern de notes és una tauleta, la pantalla es pot convertir en un acolorit estalvi o safata d’alta resistència que incorpora el concepte de “retina”. Quina és, llavors, l’oportunitat que no has de perdre? La tableta o el quadern de paper? Ben pensat, les oportunitats només es poden perdre una vegada, les noves oportunitats són sempre diferents a les anteriors, per més que s’assemblin. Per això l’oportunitat de l’al·lota canària va ser una i no dos, i ara només cal confiar en els somnis. (Ara no sé que fer ni amb la tauleta ni amb el paper).

Abordo novament el concepte de contingut i només trobo idees que s’amunteguen amb remor de tempesta al fons. Intento posar ordre però no puc, el vent sempre és més poderós i juga amb les fulles imposant el caos. Tot és molt confús. Arrenco la moto i el vent udola. Jo marxo i tu et quedes enrere. Dono gas i les onades es desfan mentre caic a terra i una remor de trencadissa s’escampa pertot arreu. Ones rompents, neu nova dins la càmera de fotos on es marcaran les petjades del pas del temps.

Secret i contingut. He llençat el contestador automàtic per la finestra i engego la televisió. Observo amb deteniment el desenllaç de El cas Slevin i tot es precipita com quan caus a un pou (mai no he caigut dins un pou, per cert). Sempre hi ha un secret que altera el contingut, i al final de tot el tal Slevin diu a Goodkat: “Temia que no ho entenguessis”. La resposta en aquest cas és una mirada eterna i un: “Ho hauria entès”. Jo, per contra, mai no he tingut tanta sort.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s