La previsió de l’inevitable


Imatge

El món funciona millor en èpoques d’inflació de persones previsores, aquesta estranya raça d’éssers que no surten de casa sense un paraigua, per mínima que sigui l’amenaça de pluja. També hi ha el tipus que mai no es deixa la crema solar, o el que evita llegir diaris —especialment determinats diaris—. Un amic de la universitat sempre sortia de marxa amb una muda i un raspall de dents, les marxes les començava a Barcelona i les podia acabar a Saragossa o a qualsevol lloc inversemblant: era un portent de previsió.

Les persones previsores quan van a patinar sobre gel, s’equipen amb la roba adequada, afegeixen uns bons guants i treuen del fons d’un calaix una bona dosi de valentia. Guardar el valor dins un calaix sempre m’ha semblat una temeritat, però és un fet que adquireix una obliqua dimensió romàntica. Quan has de cometre una imprudència vas al calaix i extreus la valentia com qui treu una valuosa peça de roba interior plena de significat, amb molta delicadesa i una certa tremolor a les mans.

Les persones previsores poden pujar a l’histrionisme, que és com un descapotable amb la coberta avariada. Així, l’excés de zel et permet dir coses com les que deixa caure Jim Carrey a El xou de Truman, on podem escoltar alguna de les patologies més curioses de l’excés de previsió. Carrey saluda dient allò de «Bon dia… i per si no tornem a veure’ns: bon dia, bona tarda i bona nit»; senzillament genial. Per més que et creguis que mai seràs vençut, quan comença a ploure i no pots tancar la capota del cotxe, recordes que ets mortal. I és que ningú és prou previsor per poder ser considerat invencible —llevat que portis paraigües.

A l’altra extrem podem situar en Frank, així, com si assignéssim els recons d’un ring una nit de combat fumejant: a una banda Carrey i a l’extrem oposat el pobre noi. El meu amic d’infantesa era un fanàtic de Zhuangzi, encara que probablement mori sense saber-ho, especialment si té la sort de no llegir mai aquesta columna. Frank era un d’aquells infants que sabia trobar sempre l’aresta perillosa a l’escena més bella possible: davant una sublim posta de sol, s’aturava a pensar que en caure del tot per l’horitzó començaria a fer fred i no pagava la pena aquell esforç per acabar glaçat; sí, com qui se’n va a patinar en màniga curta. Frank subscriuria sense pensar-ho la frase del seu filòsof de capçalera: «L’home savi contempla l’inevitable i decideix que no és inevitable… L’home comú contempla el que no és inevitable i decideix que és inevitable». Aquesta és una frase que he hagut de llegir moltes vegades per a entendre-la i confesso que no l’entenc.

Quan no entenc alguna cosa, m’oblido de Frank i agafo un CD. Més que res, l’agafo per escoltar-lo i, si pot ser, poso una cançó amb la lletra aparentment absurda però plena de significat. Prenc el disc amb uns guants de seda i el miro durant molts minuts abans no el poso al reproductor; llavors sona una cosa així:

«Stay out super late tonight
picking apples, making pies
put a little something in our lemonade and take it with us
we’re half-awake in a fake empire
we’re half-awake in a fake empire»

La música de The National rebota sobre la consciència d’un half-awake i desdobla una figura sobre la pista de gel. Tot plegat al meu voltant és un imperi fals, una espècie de broma. Els meus calaixos fa temps que no hostatgen valor, només roba vella amb olor de naftalina. La meva capacitat de preveure els resultats de res del que faig es va cremar amb la darrera cigarreta, com qui es fuma l’última voluntat abans de seure a una cadira elèctrica, i ho fa amb la mirada desafiant, com dient: «El món no serà el mateix quan jo me’n vagi». Potser l’inevitable sigui inevitable, jo no sóc savi i sempre acabo estavellant-me amb la tanca de la pista de gel, com en Frank.

I després de tot, el CD segueix amb una veu greu:

«Tiptoe through our shiny city
with our diamond slippers on
do our gay ballet on ice
bluebirds on our shoulders
we’re half-awake in a fake empire
we’re half-awake in a fake empire

»Turn the light out say goodnight
no thinking for a little while
lets not try to figure out everything at once
It’s hard to keep track of you falling through the sky
we’re half-awake in a fake empire
we’re half-awake in a fake empire».

Ara és tard, el sol s’està ponent i no he tingut la previsió d’agafar un abric… comença a fer fred i en Frank s’ha anat a dormir abans de caure travessant el cel. Per si un cas, aquí ho deixo, sí: «Bon dia, bona tarda i bona nit».

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s