Ballant amb orelles (perseguint uns ulls)


Imatge

Hi ha orelles famoses i els motius poden ser molt diversos. Una tarda plujosa et pot conduir al record d’un humit cinema d’infantesa d’ambient carregat, on projectaven Dumbo: un fenomen que despertava compassió fins que descobries que el defecte es convertia en un potencial per desferrar-se del terra i travessar el cel buscant la mare. És cert, sembla que hi ha coses que no s’obliden mai, com la humitat del cinema d’infantesa els dies de pluja; però he de confessar que no recordo massa bé el moment en què vaig conèixer a ma mare, i a més a més, jo no volava malgrat les dimensions de les meves orelles.

A les orelles portentoses també pots arribar des d’un programa de televisió en blanc i negre, com els colors de la infantesa. Un cop vaig veure un concurs on un participant movia les orelles com si fossin titelles controlades amb fils invisibles, els aplaudiments del públic em van deixar tan atònit com les rialles que els acompanyaven. Dumbo també era un animal de circ, com sa mare. Al cinema d’infantesa no et podies treure l’abric i acabaves amb els peus congelats: a casa només ens podíem permetre entrades de galliner.

Ma mare mai no va anar al circ, però sempre era a casa, asseguda a la butaca, fent coses, perseguint-me amb una granera perquè havia trencat un gerro xinès amb una pilota. Mai no n’era conscient de la seva presència, fins que un clic em feia veure que sempre era allà: quan arribava la fosca i necessitava arraulir-me en un lloc segur, o quan m’acompanyava a les reiterades visites a l’hospital. Quan jo era molt petit desitjava anar al circ, però al meu poble mai no n’arribava cap, fins que un Nadal es va instal·lar una modesta carpa, sucursal del circ que havia recalat a la capital. Aquella nit vaig posar-me a fer dibuixos de tot el color que havia viscut aquella tarda màgica. Un dels pallassos exhibia unes monumentals orelles amb la paradoxa de què li servien per fer-se el sord.

Recordo que la mare també era allà quan em varen regalar la meva primera capsa de pintures a l’oli, pocs dies després em comprava un llibre de tècniques de pintura i dibuix i em va acompanyar amb l’execució d’una reproducció aproximada d’una làmina de Vincent Van Gogh extreta d’un calendari. Han passat els anys i les meves pintures s’han emmagatzemat en l’oblit o pengen en algun lloc ignot. També passen els anys i de sobte una làmina inspiradora es converteix en un viatge a la realitat. Un París gris i fred de mes de març em va presentar un vell amic, les parets del museu d’Orsay sostenien un dels originals d’aquella làmina d’adolescència. Aquell moment forma part d’aquest plec de coses que mai no s’obliden, fins i tot es poden convertir en una obsessió, com l’emblemàtica representació de l’habitació de l’artista a Arles. Quan vaig observar amb deteniment l’obra, Van Gogh va aparèixer amb la seva follia, tota la vida de Vincent es va resumir en aquella estampa i l’obsessió passà a preguntar-se si l’habitació encara era allà.

Per arribar a Arles vaig haver de viure molts anys mirant la meva reproducció penjada en un pis d’estudiants. El camí a Van Gogh pot ser intricat, calia evitar els sanatoris mentals i les bales. Per això vaig optar per seguir els ulls d’una francesa que treballava al Parc natural regional de la Camarga. Sempre vaig pensar que l’entranyable habitació devia conservar-se amb l’aspecte d’una postal. Allà havia de trobar-se la cadira, la finestra, la creació i la pobresa, l’art i la follia. Buscava un llit, un bar, un paisatge de lluna nova i un altre de lluna plena. Aline en va acompanyar a la recerca de la casa groga d’Arles, i em va advertir que en el seu lloc hi havia una plaça, la plaça Lamartine, on la façana que destaca i fa cantonada és la de l’edifici que apareix darrere del quadre de l’artista així titulat (La casa groga).

Jo volia visitar l’habitació perquè m’obsessionava la idea de trobar el bocí d’orella escapçat, l’orella perduda que podia donar sentit a tot. Aline em va acompanyar de la mà a la terrassa del Cafè de la plaça Fòrum; aquest quadre sí que segueix (o seguia llavors) intacte. Allà vaig seure mentre pensava en la música d’un grup pop que explicava on era ara l’orella de Van Gogh: dins un CD que sonava alegre al meu Discman. Les notes musicals et poden portar des de l’or del xampany en una terrassa pintada, fins als ulls d’una francesa. Jo volia arribar a l’orella perduda i em vaig posar a ballar. Aline, amb el somriure i la mirada de qui s’ha pres tres copes, dibuixava lentament una inoblidable i càlida nit d’estiu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s