Postergate (monòleg dramàtic de la procrastinació)


Image

La pantalla de l’ordinador roman immòbil, és clar, si no tecleges a bon ritme, el full de píxels no varia. Quan la màquina d’escriure era quelcom més que un recurs per configurar la fotografia de perfil d’un escriptor a les xarxes socials, el fet de deixar d’escriure era delator, sorollós (en el sentit antitètic, per descomptat). Les màquines d’escriure marcaven el ritme, eren improvisats instruments musicals… i si no que li demanin a Jerry Lewis. Jo de petit em vaig dur més d’una esbroncada per imitar-lo amb la Hispano-Olivetti Lexicon 80 del meu progenitor.

Però la cosa no va per aquí. El que vol suggerir el títol del post és el temor a la presència d’un profund abisme davant teu: el vertigen inseparable que et fa tremolar les cames. El full en blanc roman a la pantalla perquè estàs fent una exhibició de papiroflèxia sense públic, o el que seria el mateix: ajornes entrar al drap. En termes més tècnics, estaries deixant per a més endavant (postergant) accions o activitats que saps que has d’atendre, però no veus el moment de posar-t’hi. Com a contraprestació, et dediques a omplir el temps amb quefers més irrellevants i agradables; és a dir, com les gallines (més o manco).

Un llibre que tinc damunt la taula parla de procrastinar (paraula que em surt com a errada al corrector i que no trobo al diccionari), però un col·lega meu l’anomena postergate, talment com si es tractés d’un fenomen paranormal. La síndrome de no prendre decisions i d’esperar que sigui el temps que ho resolgui tot, és una pràctica molt estesa que traça una paràbola temporal. Mentrestant, ell practica una altra síndrome: la del Diògenes informàtic, una malaltia contemporània molt estesa que consumeix un niu de terabits inigualable i col·lapsa els servidors davant la desesperada mirada dels informàtics de l’empresa. Però, tot s’ha de dir, parlem de la persona més entranyable que pugueu imaginar: una víctima d’una pràctica que ell mateix ha inventat.

I els matins avancen, i ell va fent equilibris i es dedica al “poster-gate”, que és com dubtar davant una mena de porta interestel·lar, ajornant amb caràcter indefinit la decisió de travessar-la. Postergant, camina lentament desafiant el precipici: la maroma es troba a centenars de metres d’alçària. Ell, trampeja: els contrapesos el mantenen viu (a dures penes). Com pot imaginar-hi (perquè li hauran repetit molts cops), el temps ho posa tot al seu lloc i també ell descobrirà que la vida és un trencaclosques que només es compren al final. Caminar sobre una corda fluixa… i això és el que passa: quan arriba el judici final, tots comencem a teclejar la màquina d’escriure com si fóssim dimonis enfurismats.

Ell, dalt de la maroma, xiulant, fent papiroflèxia, filosofant mentre es fuma un puro, ajorna el desenllaç. A l’extrem que entreveu davant seu, contempla dubtós a Dante que li assenyala la porta de l’infern (¿Hell Gate?); i ell, gairebé immòbil, el mira dissimuladament mentre practica amb gran destresa l’encisador art del postergate (infal·lible).

Un pensament sobre “Postergate (monòleg dramàtic de la procrastinació)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s