Portes


Sempre et sents traït i mai saps quan estan tancades, i encara menys quan hi estan obertes. Podries pensar una estratègia, però en comptes d’això t’impulses amb força i dónes un salt per fugir de la pluja que inunda el paviment, i et mulles amb l’aigua que et colpeja el cap. La fusta també ha s’ha girat d’esquena a la seva història i t’ofereix una imatge equivocada que et farà confondre. Intentaràs entrar per trobar aixopluc i et respondrà que només ets una circumstància temporal. No et pots quedar, no hi ha lloc per a tu en aquest costat i per això hauràs de romandre a cel obert esperant que s’aturi de caure aquest xàfec de desconcert amb el que has ensopegat. Coneixes massa bé la resposta a una pegunta que ja no vols formular, el temps sempre et dona la raó: t’has equivocat un pic més. No entres en els seus plans i així, ara, simplement, mires les ratlles del cel que descriuen trajectòries de destinacions mai visitades, pensant que en algun lloc hauria d’existir una porta oberta que expressi frases amables i et convidi a passar amb el braç estirat.

Al fons sona la veu d’una trompeta silenciada mentre segueixes xop de tristor. Les portes que coneixes són de fusta vella i no et volen. Ara mires el terra on una bassa negra et cobreix les sabates, i sents fred, no als peus sinó al fetge, mentre sents el ridícul que et recorre les venes i enrogeixes d’una barreja de ràbia i desencís. Les portes han estat sempre l’enemic a batre i no encertes a endevinar qui les tanca. Mai no entendràs que ets tu qui té la clau del pany, però no en saps més, o potser t’agrada trobar-te-les tancades per a poder seguir la queixa de la frustració i viure còmode en el fracàs donant la culpa de tot al destí, que és quelcom que mai no has vist però que et resulta d’una gran utilitat per a seguir caminant sense caviar res. A sol post sents la tranquil·litat de que la covardia que hi dus com abric t’ha tornat a salvar la vida; no fer res per evitar-ho també és una opció, mentre et quedes meravellat davant la darrera porta que s’acaba de tancar i sents el fred de la nit en què t’has instal·lat.

J. M. Vidal-Illanes

IMG_0634

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s