Quan el vent serveix per hissar àncores…


No és precisament un relat o una crònica sobre el vent. He sortit al balcó i només bufa un embat molt suau que de fet s’està esvaint per l’efecte d’una lluna inexistent, a les acaballes d’un quart minvant de maig. Els illencs hem hagut d’hissar àncores i veles amb massa freqüència per sobreviure, tants cops ens han desnonat els invasors. Ara ho tornen a provar, els hostes que de fora vingueren ens volen desallotjar de la nostra cultura, silenciar la nostra llengua.

No bufa prou vent, per això aquest cop no seré jo que pugi a l’atrotinada barca i emprengui la marxa. La barca romandrà en sec, en terra ferma, i em servirà de baluard on protegir-me, on defensar-me i mirar l’horitzó dia rere dia, on sortiré reforçat per les conviccions dels meus avantpassats i els bons consells de l’observació serena.

L’escàs vent, però, m’ha dut una cançó, un clam d’un irlandès errant que reclama un lloc (també per a nosaltres)… Ell parla d’àncores, parla de vent, parla de trobar un lloc. Parla de quan el vent serveix per hissar les veles i fer un tomb per recuperar les ànsies de tornar als orígens. Tanco la finestra i les palmeres de la plaça comencen a agitar-se amb suavitat; és de nit i no volen despertar la mainada. Demà serà un altre dia, un nou dia amb vent i la mudança feta.

Que us vagi de gust la cançó i la història.

Merz: “Moi et Mon Camion”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s