Sí a la nostra (meva) llengua


Assegut davant un paper en blanc intento trobar arguments que refermin la convicció de l’amor que sent per la meva llengua. No els trob. No en tenc d’arguments, no els he de menester. I no em calen perquè senzillament la meva llengua és meva, la primera, la que va davant de qualsevol altre. M’agraden els idiomes, m’agrada aprendre’ls i poder-los utilitzar. Els idiomes eixamplen horitzons i ens obren un pont de comunicació i de coneixement molt valuós. Sovint he viatjat amb persones que no dominen altres llengües i és evident que en aquesta situació un vessant del viatge queda molt malmès: el de l’experiència comunicativa amb els nostres amfitrions.

La meva llengua és meva perquè és la que em surt en primer lloc quan m’enfad, quan crid d’alegria, quan he de donar un bon consell als meus fills, quan necessit dir-los que els estim, quan de fet els estim i penso en tot allò que ens uneix i en el valor de la sang. Pentura hi ha persones que no són capaces d’entendre-ho, i fins un cert punt les respect per què al cap i a la fi jo tampoc no puc entendre com no estimen i valoren intensament el nostre preuat tresor cultural, el llegat de dotzenes de generacions, la parla que entrà amb el Rei Jaume I el 1229 a les nostres illes: el nostre peculiar català.

Dir si a la meva (nostre) llengua és afirmar-se com a persona que pertany a una cultura i una terra a la qual se les estima pel simple fet d’haver estat el lloc que ens acollí el dia del nostre naixement. Però, és evident, no cal nàixer a un lloc concret per estimar la cultura i la llengua pròpia, només cal una mica de sensibilitat i estima per les coses més elementals. Per això admir tant els nouvinguts que senten que agermanar-se amb la terra d’acollida implica també agermanar-se amb la llengua i la cultura pròpies d’aqueixa terra, sense que calgui renunciar a les arrels que segueixen esteses amb els seus lloc d’origen, però integrant-se amb absoluta normalitat al lloc que han vingut a habitar.

No puc entendre com persones que han nascut aquí poden menysprear-se i rebaixar-se alhora que rebaixen i menyspreen la cultural i la llengua pròpia. Probablement els hi manca la perspectiva del sentiment, de l’amor, del tacte sensual amb la pell d’aquesta terra nostra, tan gran, tant immensa en riquesa cultural ancestral.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s